Parlament de Josep M. Benet i Jornet

Encara que se’ns ha de relacionar forçosament amb entitats com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Lluïsa Julià), la universitat (Jordi Castellanos) o la Institució de les Lletres Catalanes (jo mateix), les tres persones que ens presentem davant de vostès i que al seu dia vam formar part dels signants del manifest “Prou” som, senzillament, escriptors. Abans que res escriptors a seques.

I com a tals escriptors venim a reivindicar l’ús de la paraula; és a dir, del pensament.

L’animal que al llarg de la prehistòria s’anava convertint, per bé o per mal, en això que anomenem gènere humà, va esdevenir tal, precisament, exactament, perquè va ser capaç d’adquirir una capacitat de comunicació, és a dir, un pensament i / o un llenguatge de determinada complexitat: la paraula. Podien triar altres llenguatges, el gestual per exemple, però la paraula era el més complex, el que li oferia més riquesa i més matisos. (Quina fal·làcia la dita segons la qual “una imatge val més que mil paraules”!). La història de l’home és la del pensament que s’expressa a través de la paraula. De tal manera que si perdem la complexitat fecunda de la paraula la història de l’home s’haurà acabat. Els problemes derivats d’aquest fet no preocupen, ni de lluny, com preocupa, per exemple, el preu del petroli, però són els problemes essencials, i sense paraula, dita o escrita, no hi hauria, de fet, preu de petroli.

Per bé o per mal l'evolució humana depèn de la riquesa i del desenvolupament de la paraula. Sense ella la nostra història s’haurà acabat. Literalment.

La paraula, les paraules... No hi ha una paraula, no hi ha una llengua; hi ha moltes paraules, hi ha moltes llengües. No hi ha un pensament, hi ha molts pensaments. De fet, la comunicació, la interrelació entre les diverses parles (cada parla suposa una manera de pensar que conté, sempre, matisos d’enfrontament amb la vida diferents dels matisos de les altres parles) és la forma, a través de la confrontació, de no acontentar-nos i no anquilosar-nos amb la nostra pròpia manera d’entendre el món, sinó d’afinar i revisar aquesta manera d’entendre’l, d’avançar en el desig utòpic d’arribar, un dia, a la seva comprensió total, al seu domini absolut.

La diversitat de les llengües i de les cultures no són flors i violes, no és una música celestial que no vol dir res; la diversitat de les llengües són la base essencial de la nostra supervivència, tal com avui la podem entendre.

I arribat aquí és el moment de recordar, tal com deia en començar, que nosaltres tres som escriptors, defensors de la paraula, però també és el moment d’afegir, així mateix, que som escriptors d’una llengua determinada, la catalana. Una llengua que en res és millor o pitjor que cap altra. Que és la nostra, senzillament. I el govern català, els partits que el componen, però també els partits que formen l'oposició, tota la classe política haurien d’entendre, crec, i d’aquí l’avorrit proemi que els acabo de fer, la crucial responsabilitat que tenen amb alguna cosa aparentment tan poc productiva com és la llengua, i molt menys la llengua catalana. Una llengua que, però, i si de cas, o serà defensada al relativament petit territori on es parla i s’escriu o no ho serà enlloc. Em sembla que enlloc més.

Per això exigim la seva defensa total, apassionada, una defensa que no té espera, perquè no ens queda gaire temps per salvar-la.

Jordi Castellanos i Lluïsa Julià entraran en territoris i problemes concrets, i les meves generalitzacions continuaran essent generalitzacions a la resta de la meva intervenció, però ara intentaran tocar més de peus a terra.

El fet capital és que la llengua catalana, al llarg de tota la geografia que la conté, perd usuaris habituals. Que a Catalunya Principat, en principi, suposadament, tots els nens aprenguin català a classe, no vol dir, malauradament, gaire cosa. Perquè massa sovint no el parlen fora de la classe, al pati, a casa seva o pel carrer. Per aquest camí, prou que s’ha dit, el català corre el risc de convertir-se en una mena de llatí, en un cadàver que, durant un temps, encara perviurà a les aules. I això serà així si no reaccionem: les estadístiques, ben o mal llegides, mostren, implacables, el retrocés real (no el de les classes, insisteixo) de la nostra llengua.

La recerca de solucions (si és que n’hi ha) es veu obstaculitzada per una doble confusió que poques vegades és admesa com a tal per les forces socials i polítiques. Aquesta confusió, innocent o deliberada, contribueix, en tot cas, al retrocés de la nostra llengua i de la nostra cultura.

Una confusió que es manifesta en la dissociació entre cultura catalana i llengua catalana. O a l’hora de definir les fronteres de la llengua catalana.

Estic parlant a la seu del Parlament de Catalunya i estic parlant de la llengua catalana.

A Catalunya es parlen, com a tot arreu i cada vegada més, unes quantes llengües. Fa cent anys pel carrer només es parlava, bàsicament, català. Encara era així i en pot donar testimoni qualsevol supervivent, a la postguerra. A la meva escala, a la Ronda de sant Antoni, CAP veí parlava una altra llengua que no fos la catalana. Avui es parla, com a mínim per igual, castellà i català. Res a dir contra la gent que va arribar a les nostres terres per sobreviure i que tenia com a llengua mare el castellà (o si voleu, l’espanyol). Tot a dir contra la no integració d’aquesta gent. Ara, no si se n’han adonat, el castellà no perilla enlloc; en canvi, el català no únicament perilla a les terres on va néixer, és que o se salva aquí o no se salva enlloc. Si un problema hi ha, el té la llengua catalana; no el té ni l’ha tingut mai la llengua castellana.

Els francesos saben que la seva llengua i la seva cultura són una realitat única, la que s’expressa en llengua francesa. Nosaltres no sabem res, em fa l’efecte. En tot cas, els espanyols / castellans sí saben, com els francesos, que la seva llengua i la seva cultura són les que s’expressen en llengua castellana / espanyola. I aquí és, potser, on comença la confusió, perquè identifiquen la llengua espanyola, només (i així ho aprenen a l’escola) amb la llengua castellana.

Per l’altra banda, en canvi, parlar de llengua i cultura catalanes ja no és, necessàriament, parlar de llengua i cultura en català. També és parlar de llengua i cultura castellana. Ho tenim, doncs, malament.

Aleshores la pregunta és: Catalunya és Espanya, sí o no? Sembla que la tendència majoritària (no dic l'única però sí la majoritària) és la de dir que sí, tant a les terres de parla catalana com a la resta de l’Estat. En aquest cas, segons els meus càlculs, no és lícit identificar llengua castellana amb llengua espanyola. En aquest cas no hi hauria una llengua espanyola, n’hi hauria quatre. Si no em permeten de dir que quan parlo català estic parlant espanyol en la mateixa mesura que ho fa qui parla en castellà, m’estan estranyant, m’estan separant, m’estan convertint en un estranger. La meva llengua és el català; si aquesta llengua no és espanyol, jo no sóc espanyol. I aquesta operació separatista no la faig jo, però, i em sembla demencial, gairebé diabòlic, jo (nosaltres) sóc (som) qui rep i qui s’ha de sentir, no entenc per què, traïdor i culpable. Hem de patir pels intel·lectuals que escriuen en castellà a Catalunya, i ho he de trobar lògic si els escriptors que escrivim en català no tenim carta de ciutadania fora de Catalunya. I dintre, de vegades, relativament!

L’altra confusió, i aniré més ràpid, és la de les fronteres de la llengua catalana. Si hi ha comunitats autònomes i tot això, però no hi ha fronteres perquè tots som, no únicament dins d’un mateix Estat sinó també dins d’un mateix país de països, la part de territori que ocupi la llengua catalana, i que abasta el total o una part de quatre comunitats autònomes, no hauria de preocupar ningú. I si la lògica unitat d’interessos que, pel mateix motiu, uneix, sense que mai hagi estat discutida, la comunitat d’interessos que hi ha entre Lleó, Castella, Extremadura i Andalusia, etc., tampoc no hauria de ser discutida quan parlem de la comunitat d’interessos que existeix entre València, Balears, Catalunya i fins Aragó. Però no és així. I ells són bons i nosaltres som dolents si pretenem actuar de la mateixa manera.

Aquestes confusions, malicioses o no, però de les que algú en treu profit, però mai no en treu la cultura catalana, no veig que intentin desfer-se al govern de l’Estat Espanyol però tampoc, en realitat i de debò, de manera clara i inequívoca (“heu de tenir paciència, no n’hi ha per tant, s’ha d’anar de mica en mica”, he de sentir mentre veig que passen els anys i que les confusions ningú no les desfà) al Govern de la Generalitat. I, mentre, això sí, però no passa res, s’agreuja l’agonia de les cultures basca, gallega i catalana.

Nosaltres, aquells que ens considerem integrats en una cultura catalana i en català, no volem ni hem volgut atacar ni ofendre cap altra cultura. I menys les cultures que ens són més properes. Però la voluntat de sobreviure és considerada una agressió i, per tant, una ofensa que cal que paguem. I que no parem de pagar.

Per acabar posaré dos exemples concrets de la situació en la que ens movem.

El primer, ai las, és el de la propera Fira de Frankfurt. Se’ns diu que naturalment, que els senyors de Frankfurt exigeixen la cultura catalana en català i en castellà. Molt bé, entesos. Algú s’ha preocupat, de tota manera, per fer-los alguna precisió enèrgica, decidida, convençuda, sobre què passa i qui som? A algú li ha interessat fer-ho? O bé el que ha interessat és no fer-ho? Veuran, vaig ser a Frankfurt el dia que l'Índia, amb tantes llengües dins del seu territori, feia la seva presentació oficial com a cultura convidada de l’any que ve. Aquells senyors de l'Índia van tenir especial interès a explicar que hi ha uns quants i molt coneguts intel·lectuals indis que escriuen en anglès. Potser els més coneguts. Bé, van avisar que aquests senyors pertocaven a una altra cultura, i que ells no els portarien a la Fira. No vaig veure que ningú s’escandalitzés. No hi ha com tenir, a més d’una cultura o unes cultures, un Estat que se sent orgullós de les seves cultures.

El segon me l’haurien de confirmar o desmentir vostès, perquè no l’he viscut amb les meves pròpies orelles. Segons sembla, Espanya va ser la convidada d’honor, o del que sigui, a la Fira del Llibre celebrada a Santiago de Xile aquest passat mes d’octubre. Em diuen que no hi havia presència de cap literatura peninsular que no fos la castellana. És veritat? Tant de bo que m’ho desmenteixin. Si no... Aleshores, una vegada més, no hi ha igualtat entre les llengües d’Espanya. Se’ns està mentint, se’ns està menyspreant, se’ns està ofegant... i ningú no reacciona.

Quan el govern que ens representa exigirà per la cultura i la literatura catalanes el mateix nivell de respecte i de consideració que el govern espanyol exigeix per la cultura i literatura castellanes? Quan la nostra feblesa deixarà de ser motiu d’odi i d’asfíxia, i es canviarà per solidaritat i orgull entre germans?
Res més.

Josep M. Benet i Jornet
Membre de l'AELC
Degà de la Institució de les Lletres Catalanes.