Parlament de Lluïsa Julià

Senyors i senyores diputats i diputades de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya,

Sovint, massa sovint encara, ens toca, en el nostre país, posar èmfasi en aspectes que en condicions normals no s’haurien de tractar per la seva obvietat. N’és una que tot sistema literari se sustenta en una llengua, una llengua que li dóna raó de ser, de la qual s’alimenta l’escriptor i a la qual transforma, afina, fa avançar. També ho és que tot sistema literari modern, l’europeu en què s’inscriu la literatura en llengua catalana, precisa d’unes institucions fortes que li donin suport, que la prestigiïn, que la potenciïn amb programes i iniciatives eficaces tant dins com fora dels nostres territoris. Avui som aquí per parlar-ne, per expressar en primer terme la necessitat de diàleg entre els escriptors i escriptores i el nostre govern, i, en segon lloc, per parlar dels mecanismes que facin fructífer el diàleg i les actuacions.

En la resposta escrita que el President de la Generalitat de Catalunya, Senyor Pasqual Maragall, va adreçar a l’AELC el 14 de juny del 2004 arran del manifest “Prou” feia menció explícita a “la necessitat d’un pacte cultural com el que en el seu moment va proposar el Conseller de Cultura Joan Rigol” tot i que, com també assenyala la carta, el pacte entre institucions públiques, fossin depenents del govern o dels municipis, no va poder concretar-se i el Conseller Rigol va abandonar el càrrec poc després.

L’Institut Ramon Llull ha de ser un dels principals artífexs a l’exterior dels nostres territoris de parla catalana i per damunt, com és prou notori, de la producció literària adscrita al territori de Catalunya. Ha de manifestar una voluntat ferma per treballar i potenciar i mostrar la unitat cultural i lingüística. Un aspecte que en el primer punt del l’article 4 dels nous estatuts de l’Institut Ramon Llull [DOGC 4.414 (28.6.2005) de la resolució CLT/1940/2005], de 6 de juny de 2005, queda en una nebulosa -"L’Institut Ramon Llull té com a finalitat la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves modalitats i mitjans d’expressió"- susceptible d’altres interpretacions, susceptible de separar la llengua de la seva cultura. Potser d’intencionalitat molt clara en el marc de la resolució, però, insisteixo encara, susceptible d’altres interpretacions, com, de fet, s’han manifestat reiteradament en declaracions públiques per part de la Conselleria de Cultura que ens situa en un bilingüisme institucional. Més enllà d’acontentar sectors empresarials o partidistes, la política de la Conselleria no pot ser ni difusa ni ambigua en aquest punt. Deixin-me recordar que la identitat històrica de Catalunya s’ha sostingut del segle XIX ençà i en moments d’intent clar de genocidi cultural en la llengua catalana i en la seva tradició literària.

El moment actual demana d’altres actuacions. Sigui a Guadalajara o, més recentment, a Nàpols, o en el Frankfurt 2007. Cada ocasió precisa d’un programa molt ben dissenyat, depenent del context i dels interlocutors, però sempre per aconseguir la màxima difusió en el lloc de l’esdeveniment. No tant pensant en el ressò mediàtic intern, sinó perquè la nostra cultura sigui coneguda en el lloc, es travin enllaços fructífers, apareguin catalanòfils, estudiosos, traductors, agents atents a la nostra cultura. I perquè això es doni cal crear complicitats amb les entitats i institucions culturals i universitàries dels distints països, estenent a l’exterior dels nostres territoris de parla catalana una xarxa cohesionada d’implicacions, i amb accions de prestigi. Això també passa per la consolidació d’un programa de lectorats estables i amb línies definides. A vegades, senyors diputats i senyores diputades, tenim la sensació que exportar músics o artistes plàstics, o espectacles teatrals basats en el gest més que no en la paraula, sigui més fàcil per a les Institucions actuals, perquè el llenguatge musical, plàstic o gestual no suscita el necessari posicionament lingüístic.

Cal establir les fites dels nostres referents literaris, creure en un projecte general que passa, sens dubte, per exposicions i per traduccions. Per exposicions que mostrin i prestigiïn la cultura en llengua catalana, per un programa de traduccions continuades que acabi amb l’atzar o les coneixences personals com a forma habitual per arribar a la traducció. ¿Per a quan un programa general de la traducció de les principals obres de la literatura catalana a les llengües del nostre àmbit d’influències? Això implica un programa a llarg termini, més enllà de legislatures concretes, un pacte i una ambició com al·ludia abans i que esperem del nostre govern.

I encara, un altre aspecte a assenyalar en l’estat plurinacional de les autonomies, és la representació i el reconeixement explícit de la cultura en llengua catalana dins l’Institut Cervantes. Hi hauria d’haver un programa-marc continuat i una percepció clara i diferenciada de la literatura catalana.

L’altre gran pol d’actuació és a l’interior del país. L’escriptor, l’escriptora, necessiten mecanismes d’inserció en la nostra societat, sentir-se vius i formant part d’una col·lectivitat. Cal posar mitjans materials de prestigi. El terreny audiovisual, ja s’ha dit, és bàsic. Cal iniciatives per posar els escriptors i escriptores catalans a l’abast del públic, amb programes imaginatius i de qualitat. Trencar la dictadura de les audiències i deixar de creure que la literatura està renyida amb el món de la imatge. Les institucions han d’exercir el seu poder regulador i compensador. Encara més, en l’època moderna l’audiovisual és el gran aliat per crear referents i tendències a favor del llibre i de l’escriptor, a favor de la nostra cultura. També en la creació d’un imaginari popular en què emmirallar-se a través de la fabulació de la nostra pròpia i rica mitologia. Tenim molts noms d’escriptors històrics i personatges de gran força imaginativa, susceptibles de fabulació, però cal potenciar-los, gestionar-los, incentivar-los. Mentre no ho fem, les noves generacions s’estan educant en els models dels altres, anglòfil, japonès, castellà. Si ho féssim tindríem moltes sorpreses, perquè la literatura és, sempre ho ha estat, una magnífica eina de cohesió social.

I això també en l’ensenyament. No pot ser que el grau de coneixement de la nostra literatura en l’ensenyament obligatori sols depengui de la voluntat del professorat, més enllà d’una pinzellada transversal. Cal un programa literari en l’ensenyament obligatori. No hi ha cap país “normal”, amb estat, que en prescindeixi, ¿com podem fer-ho nosaltres en una situació molt més complicada? Aquesta desídia propicia instituir el desconeixement progressiu i generalitzat de la nostra pròpia tradició i, en conseqüència, l’entronització de la castellana. Compari’n, si no, el ressò de l’Any Caterina Albert / Víctor Català amb el Quixot i tindran un bon exemple d’allò a què em refereixo.

L’escriptor en llengua catalana arriba a tenir un tracte minoritzat dins del seu propi territori, per l’espai que ocupa, pel ressò als mitjans. El festival Kosmòpolis, organitzat al CCCB i subvencionat amb diner públic, continua cedint un paper molt marginal a la literatura catalana. En les sessions de més audiència no hi té cap protagonisme, a l’hora de presentar joves valors literaris, trien autors catalans que escriuen en castellà.

Finalment, acabo amb una pregunta sobre el Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya, en el moment que el comissionat, senyor Josep M. Bricall, ha presentat ja la seva proposta d’estructura i funcionament, tal com se li va encomanar, però del qual no en sabem res més. ¿Quina representació tindrà la literatura i els escriptors en llengua catalana? ¿Com s’adscriurà aquest nou organisme dins el sistema actual? ¿Com el modificarà? Està pensat, decidit? Ens agradaria saber-ho i participar-hi.
Moltes gràcies.

Lluïsa Julià
Secretària de l'AELC