Carles Hac Mor, XVI Premi Jaume Fuster

19 d'abril de 2016

Els escriptors en llengua catalana donen el Premi Jaume Fuster a Carles Hac Mor com a homenatge a títol pòstum

Amb aquest premi, la literatura catalana reconeix l'experimentació literària

Aquest migdia ha tingut lloc la roda de premsa de lliurament i anunci del XVI Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, que ha guanyat Carles Hac Mor. La roda de premsa ha tingut lloc a Barcelona, a l'Aula dels Escriptors de la seu de l'AELC.

Carles Hac Mor va ser autor d'una obra heterodoxa, a través de la qual va explorar els límits de l'expressió amb l'experimentació del llenguatge, l'inconscient i la transgressió de la norma.

Les bases del Premi Jaume Fuster diuen, textualment «Els candidats són tots els escriptors en llengua catalana, vius en el moment de convocar el premi i que no hagin estat guardonats amb aquest premi». Com que Carles Hac Mor va morir el 27 de gener de 2016 als setanta-cinc anys, dues setmanes després de convocar-se el premi, els escriptors en llengua catalana l'han volgut homenatjar a títol pòstum. És la primera vegada que aquest guardó reconeix la trajectòria d'un autor a títol pòstum.

A la roda de premsa hi han assistit Bel Olid, presidenta de l'AELC; la poeta i videoartista Ester Xargay, companya de Carles Hac Mor, que ha recollit el guardó acompanyada del fill del poeta, Carles Agustí. El crític literari Jordi Marrugat ha glossat la trajectòria de Carles Hac Mor, i la poeta Laia Martinez i Lopez n'ha recitat alguns poemes.

La presidenta de l'AELC, Bel Olid, ha destacat que Carles Hac Mor sempre va estar al costat de les generacions joves, i va actuar en tot moment com un pont intergeneracional, entre els artistes.

El fill de Carles Hac Mor, Carles Agustí, ha agraït als escriptors que hagin reconegut amb aquest premi la trajectòria del seu pare, del qual ha comentat que sempre va tenir dues famílies, «la biològica, i la família d'artistes i escriptors, que ara ha demostrat com l'estimaven».

Ester Xargay ha volgut agrair al col·lectiu d'escriptors aquest reconeixement. Ha comentat que «tot i que a ell no li interessaven els premis, crec que se'l mereix i que li hauria agradat rebre'l, especialment aquest, que el decideixen els propis escriptors». Al mateix temps, Xargay ha destacat que és important que la literatura catalana reconegui també un altre tipus de literatura, la que practicava Carles Hac Mor, aquest «espai de llibertat immens que és l'experimentació literària».

En el mateix sentit s'ha expressat el crític i historiador de la literatura Jordi Marrugat, que ha glossat la trajectòria d'Hac Mor. Amb aquest premi, ha dit «la literatura catalana es reivindica en la seva riquesa, reivindica els seus extrems», referint-se al fet que l'han rebut autors d'obra i trajectòria tant diversa com Joan Margarit o Carles Hac Mor. La literatura, ha dit Marrugat, és més conservadora que les arts plàstiques, però amb Carles Hac Mor «hi ha un abans i un després en l'experimentació i la transgressió literària, no només en l'àmbit de la literatura catalana, sinó de la literatura en general». Carles Hac Mor, ha dit, «defensava una obra que fos viva, i molts dels seus poemes atacaven la literatura que s'entén com a una cosa separada de la vida».

Jordi Marrugat ha dit, també, que està previst que el nou segell d'Enciclopèdia Catalana «Rata» publiqui l'últim títol d'Hac Mor,  l'assaig Escriptures alçurades, i properament el poemari No ben bé, i ha comentat que espera que aquest premi sigui un revulsiu per acabar de publicar l'obra completa de l'autor, de la qual de moment hi ha el primer volum.

L'AELC editarà, també, un volum de la col·lecció «Retrats», dedicat a Carles Hac Mor, a cura del mateix Marrugat.

La poeta Laia Martinez i Lopez ha encetat i tancat la roda de premsa recitant els poemes «El temporal de les faves» i «Pujar-se'n al cel», de Carles Hac Mor.

Per acabar, Bel Olid ha anunciat que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana organitzarà, d'aquí a unes setmanes, amb l'ajuda d'Ester Xargay, una festa dedicada a Carles Hac Mor.

També ha explicat la iniciativa de l'AELC d'imprimir punts de llibre amb el poema «Podries», que han cedit els hereus de Joana Raspall i amb una il·lustració de Mercè Canals, perquè els autors reparteixin el dia de Sant Jordi, en una acció simbòlica per expressar la indignació amb els governs europeus respecte de l'actuació amb les persones que fugen de la guerra [més informació].

Carles Hac Mor –Carles Hernández i Mor– (Lleida, 1940 - Sant Feliu de Guíxols, 2016). Estudià dret, filosofia i periodisme, al qual es dedicà professionalment. Col·laborà en revistes i diaris (Tele-Exprés, El País, Diari de Lleida, Segre, Diari de Barcelona, Avui) i en guions cinematogràfics. Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d’art i poesia Tecstual, Ampit i L’avioneta, i n'impulsà d’altres. Del 1973 al 1975 practicà l’art conceptual amb el «Grup de Treball». Exercí la crítica d'art, fou autor de centenars de textos per a catàlegs d’exposicions i practicà l'acció artística. En aquest vessant de teòric de l'art, el 1988 rebé el premi Espais i publicà l'assaig Ut poesis pictura, i posteriorment d'altres sobre la creació artística en general, com La comèdia d'un incest (1989), Despintura del jo (2000, premi Joan Fuster d'assaig 1999) i Enderroc i reconstrucció (2007). Cal esmentar, també, els escrits amb Ester Xargay Zooflèxia (2006) i Fissura (2008).

És autor d'una obra literària heterodoxa i anticonvencional que explora els límits de l'expressió a través de l'experimentació amb el llenguatge, l'inconscient i la transgressió de la norma. Publicà obres en prosa, qualificables de manera aproximada com a “novel·les” (La fi del món, 1994; Carbassa a tot drap o Amor lliure, ús i abús, 2001), però el seu vehicle principal fou la poesia, entesa en una concepció molt propera a l'art conceptual, la performance, el collage, o altres modalitats artístiques. Inventà subgèneres com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí. La seva obra poètica publicada comprèn els reculls Tu'm és no'ms (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), Agoc (1981), De tranuita (1983), Un pedrís de mil estones (1992) i S'ha rebentat l'hospici (1992). Continuà la seva obra amb els llibres de poesia El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamps (amb E. Xargay, 1997), Hi ha un diari sota l'estora (2000), No em cap al cap (2001), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Metafonia (Deslectura de Paul Celan) (2003), M'he menjat una cama (2004, premi Rosa Leveroni 2003), Com aquell qui diu (2004), Ad libitum (2004), Ho he fet fer (2005), Coma induït (2007), Regoc (2009), Himnes del no-ésser (2009), Filacteri d'infrallengua (2011) i Si fa que sí (2012). El 2011 publicà un primer volum de l’Obra completa punt u –a cura de Xavier Garcia López amb pròleg de Jordi Marrugat–, i el 2012 guanyà els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Dietari del pic de l'estiu. Publicà també l'obra dramàtica Llevant, pluja al davant (1990) i dos volums de Converses (2006) i el de correspondència Fer les cartes (2011), tots tres amb el poeta Antoni Clapés. [FONT: Gran Enciclopèdia Catalana]

El Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana és un guardó destinat a posar en relleu el conjunt de l'obra d'un escriptor o escriptora de la literatura catalana. És un premi a la trajectòria, a la repercussió i a la divulgació que ha tingut la seva obra, i té especial rellevància pel fet de ser escollit a través de les votacions dels companys d'ofici socis de l'AELC. El sistema és el següent: en una primera ronda, els socis poden escollir qualsevol escriptor o escriptora –viu en el moment de convocar el premi i que no l'hagi rebut abans– i en una segona ronda, la votació es fa entre els tres noms més repetits.

Els escriptors distingits en les edicions anteriors han estat Víctor Mora, Joaquim Carbó, Andreu Martín ('Memorial Jaume Fuster'), Jesús Moncada, Quim Monzó, Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Feliu Formosa, Joan-Francesc Mira, Montserrat Abelló, Maria Barbal, Màrius Sampere, Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Isabel-Clara Simó, Jaume Pérez Montaner i el darrer, Joan Margarit.

 

EL TEMPORAL DE LES FAVES

Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.

Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.


PUJAR-SE’N AL CEL

En aquesta tanka,
com la proa amb les ones,
uns mots en fila
van netejant els vidres.
Hem fet cap a on érem.


Comentaris

Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta permet comprovar que el contingut ha estat introduit per una persona i no pas per un programa de spam. Si et registres com usuari evitaràs aquesta comprovació .
Image CAPTCHA
Escriu els caràcters de la imatge sense espais.