El cant dels pelegrins

Saó, abril de 2008
Rodríguez-Castelló, Manel

La paraula que dóna títol a aquest commovedor i magníficament tramat llibre de Josep Maria Balbastre, gradual, significa també cant responsarial i, en l’antiga traducció grega de la Bíblia, càntic de pelegrinatge, en al·lusió als graons que calia pujar dins el temple a Jerusalem.
Precedit per Batuta dels ossos (2004) i Opòsits (2006), premis Francesc Bru de Canals i Antoni Ferrer de l’Alcúdia de Crespins respectivament, ambdós en edicions locals de distribució dubtosa, el llibre de Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964) que avui ens ocupa, és una peça única en el panorama líric català, fruit d’una veu en plena maduresa que hem d’escoltar amb molta atenció. No crec, d’una banda, que es trobe en tota la geografia catalana un llibre que tinga en la Shoah el motiu central i últim de desenvolupament poètic, o que el tinga en el grau d’extensió i profunditat amb què ací és plantejat. Valdria la pena rastrejar-ho amb rigor, però llevat de l’obligada referència a Espriu, en qui la inspiració en la mitologia jueva hi actua com una metàfora no per universal menys ancorada en els avatars històrics del nostre poble, a penes em vénen al cap, a rajaploma, alguns poemes de Ressenya (2001) del barceloní Sergi Jover, o certs ecos d’Antoni Ferrer. Siga com siga, no m’estic de qualificar Gradual com una aportació major a la denominada literatura de la Shoah, i al
capdavall al tema del dolor humà, digna de figurar al costat de Celan o Gelman, poetes d’universos tan distants, i com una obra que dóna resposta positiva a la qüestió d’Adorno. Ningú, fet i fet, a qui tremolés la veu o acarés el poema amb por de tallar-se amb el seu ferro rovellat, no podria haver-se enfrontat amb un repte com aquest i eixir-ne il·lès, poèticament il·lès, humanament crescut gràcies al compromís i el rigor del bon ofici, a la música interpretada per una veu autèntica. I heus ací el primer risc, donar veracitat al dolor universal des del propi cos i la pròpia gola, assumir el cant com un combat contra l’oblit tot sabent que «Dir la paraula dolor no fa mal a
ningú», que «El perdedor és l’únic amo de la veritat» i que «El vencedor continua engreixant mentides». Veracitat que ha hagut de poblar els poemes amb la toponímia exacta de l’horror, documentar amb freda exactitud tot de detalls històrics, ressuscitar noms de deportats –ja no tant– anònims, posar-se en la pell de primera persona de víctimes úniques i debolides, gravar amb el cisell indeleble dels mots un lapidari permanent, una resistència a l’oblit. El poemari s’obri amb Perdurable dolor, parafrasejant el començament del poema XCIX d’Ausiàs March, i conté vint-i-una composicions en vers introduïdes per sengles cites del gran poeta valencià. Són poemes breus construïts amb les formes del diàleg i teixits amb el fil de la reflexió sobre els límits de la carn i l’esperit, etern debat d’arrel ausiasmarquiana. Aquesta part és una mena de preludi d’austera concentració de recursos poètics. Sobre el rerefons de la mort el poeta sondeja el silenci i corporifica amb la seua veu la memòria del dolor concentrada en la part més immarcescible del cos humà, l’os. La poesia esdevé resposta negativa a la pregunta «Els morts / han de morir novament en el mutisme?»: «Però no ha estat debades peregrinar / per aquestes línies fèrries de turment / si puc haver amb mi la memòria / del dolor que traginàvem / i una dicció senzilla per a dir-te’l.» La segona part, Articulacions, està formada per vuit poemes en prosa. Ací l’escriptura poètica es desplega bellament, sense perdre mai l’eix del motiu central del llibre, el del dolor humà, amb l’enumeració de processos naturals com en «Cíclica» o «Biològica», a la manera del Joan Navarro de Magrana, o la descripció i l’evolució del bipedisme a través d’aquelles primeres petjades immortalitzades en les cendres volcàniques de Tanzània, la reconstrucció del martiri de Giordano Bruno o la reflexió sobre la terrible bellesa dels films de Leni Riefenstahl. Amb aquesta darrera referència, més l’homenatge a les víctimes del nazisme del magnífic «Lapidari», el poemari avança cap a Gradual, quinze poemes en prosa disposats a manera de seqüències fílmiques desplegades sobre diversos passatges de l’horror nazi, els
bombardejos a l’Alemanya vençuda i les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki. En aquesta part –moll de l’os del llibre– assistim a una prodigiosa materialització de la polifonia poètica que incorpora les veus de les víctimes: peregrinació que recorre la Nit dels Vidres Trencats, l’arribada al ghetto, els infernals viatges amb tren als camps d’extermini («El sofriment que coneixem és millor que el
que encara hem de conèixer») o els forns crematoris. El poeta ha complit amb el seu deure i ha restituït la significació de les paraules erosionades. Enmig del dolor i la devastació ha guanyat el temple de la memòria i la dignitat i ens ha fet més humans. Un luxe per a l’abast de tothom.