Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió foraç, entorn de pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort: la mort aleshores més "mort" que mai: no era solament un home o una dona, una criatura que morien... L'exaltació pripàpica, la llàgrima davant la penúria sistemàtica, el taüt previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, són vivències que tenen una datació exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrés Estellés. I són locals, frenèticament locals: de Burjassot a València. Jo no gosaria afirmar que això siga "realisme històric". Però sí que és un testimoniatge –o un testimoni– de la "realitat". I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, d'un "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament..."

(Joan Fuster: "Nota provisional i improvisada sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés", dins el volum I de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés: Recomane tenebres. València: Tres i Quatre, 1972)

* * *

"Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent"

(Joan Fuster: Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1976)

* * *

"I és que si alguna cosa fonamental aporta la poesia d'aquest poeta valencià al conjunt de la púdica poesia catalana és aquesta passió concreta pel món dels sentits, aquesta presència del cos, aquesta passió violenta d'amor que és l'erotisme.

Francesc Parcerisas ha definit així la poesia de Vicent Andrés Estellés: "la seva poesia parteix d'uns elements ben determinats: el món quotidià i els seus aspectes més vulgars, el diàleg amb alguns autors predilectes (Ausiàs March, Garcilaso, Horaci, Catul i els poetes catalans des de Riba i Foix fins a Espriu i Ferrater), la vindicació d'un poble i d'una llengua sotmesos al silenci i, per damunt de tot, la necessitat obsessiva d'escriure per tal de deixar constància del món i de l'experiència del poeta, de catalogar la realitat en forma de paraules, i l'exaltació de les relacions eròtiques com a motivació bàsica d´aquesta vida i únic enfrontament significatiu amb la mort.

Vicent Andrés Estellés és un home baix, de cara rodona i ulls vius que demanen complicitat en la ironia. Amb les mans dibuixa gestos, completa les paraules i sembla marcar cesures i finals de vers. Afable, amb una sensibilitat a flor de pell, impregna les frases de sentiment i de ritme. Gairebé recita quan parla, o sembla que mentalment, potser per deformació professional, ordeni les frases dins una estructura adequada i imagini versos. Parla un valencià molt ric; de poble, com a ell li agrada."

(Enric Bou: "Vicent Andrés Estellés, una inconformitat", Serra d'Or, juliol-agost, 1978)

* * *

"En els esforços d'aproximació a l'obra d'Andrés Estellés mai no s'insisteix suficientment en l'aspecte polític i cívic de tants de poemes; ni en el constant experimentalisme formal i lingüístic del poeta; ni en l'aspecte "novel·litazador" d'una època molt clarament delimitada, tot i que Fuster ja escrivia en la seua introducció que "és una poesia que podria haver estat novel.la: novel·la de Balzac". La seua obra té, en efecte, un caràcter totalitzador, ompli de realitat tot un llarguíssim període que va des de la guerra d'Espanya als nostres dies i arrela, al mateix temps, en el passat més significatiu, històricament i literàriament, del nostre poble. I moltes vegades, en alguns dels seus poemes més suggerents –"Coral romput", "A mi acorda un dictat", "Cant temporal" i molts d'altres–, es converteix en una narració subjectiva i dislocada, en una confessió íntima que assoleix –"un entre tants"– característiques universals. "Poeta de realitats", com ha dit també Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l'horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l'alienació, la incomunicació, però també l'esperança, la lluita gairebé constant, els moments fràgils d'alegria. Tot açò i més és la poesia d'Estellés. Una poesia –per acabar amb les paraules de Vicent Escrivà– que no és fàcilment abastable. La poesia d'un home que treballa i pateix entre els seus versos la realitat de la misèria quotidiana, i la malaltia que el fa morir un poc en cada intervenció quirúrgica. És la poesia militant –"que en façen les paraules servei concret de pedres"– d'un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats."

(Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés. València: Quaderns Tres i Quatre, 1981)

* * *

"Per a un poeta-narrador, periodista, com Vicent Andrés Estellés, l'erotisme és, gairebé sempre l'inici orgiàstic de la representació de la festa dels sentits, de la comunió eufòrica amb la circumstància personal i passional del poeta.

Però és també, per paradoxa, la commemoració de l'instant efímer que, d'una banda, ens allibera de la mort i de l'altra la preanuncia. Fet que situa Andrés Estellés en un corrent temàtic fonamental al llar de tota la història del pensament: la dialèctica eros-thànatos, la tensió entre mort i amor, que ja arrenca dels diàlegs platònics i travessa tota la literatura universal, expressa prodigiosament les paradoxes del poeta, la seva capacitat de convertir l'instant en una espurna significativa de la reflexió omnipresent sobre la mort. Més encara: el vitalisme del nostre poeta sorgeix d'aquesta obsessió per vèncer, a cada instant, la mort. I aquesta eufòrica celebració de la victòria de l'amor adquireix tot l'aire èpic de qui, alhora, acaba de vèncer, un cop més -en combat no gens definitiu-, la Dama."

(Ignasi Riera: Pròleg a Poesia eròtica. Antologia a cura de Jaume Pérez Montaner. Barcelona: Laia, 1985)

* * *