Josep Ballester
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Als quaranta anys la vida de l'escriptor dista molt de com pensaves que seria als vint?
—La veritat siga dita, sí. Un comença a escriure com una conseqüència de llegir i vas fent, i quan te n'adones tens uns quants llibres publicats i si t'ho mires de lluny veus una certa trajectòria que sense tenir-ho prefixat va fent-se. Encara que inconscientment de segur que sí que has marcat un camí. Això d'escriure en principi és una afició que acaba convertint-se en una manera de viure i també de veure el món. No visc directament de la literatura, però sí dels seus voltants. Faig classes de literatura i com ensenyar-la, escrius ficció, estudis i assaigs sobre altres autors, articles, poesia, tradueixes escriptors que t'agraden, participes del món literari, etc.

El teu últim treball és sobre la figura de Pasolini. Què t'atrau del cineasta italià? Tens pensat escriure sobre altres personatges?
—En primer lloc he de comentar que aquest treball l'he fet a mitges amb l'amic Enric Salom. He realitzat un estudi de la seua obra i després en companyia de Salom hem traduït i hem seleccionat una part de l'obra poètica de l'autor de Bolonya. D'aquest artista, recorda que va escriure no sols poesia, sinó també novel·la, assaig, teatre, va traduir, pintar i va fer cinema. Aquella cosa que més m'atrau és la seua dissidència i la rebel·lia que es desprèn de l'obra. Potser avui més encara que als anys setanta. Sí que tinc pensat, millor dit, estic acabant un llibre sobre l'obra de Joan Fuster.

Vas tenir l'ocasió de conèixer Joan Fuster, va ser el teu referent?
—Sí, naturalment. Primer perquè alguns dels seus llibres em van ajudar a conèixer i estimar el país. A prendre consciència. Encara que això m'ho van ensenyar també els meus pares. I després sobretot pel seu paper com a escriptor i com a persona. D'intentar, malgrat les circumstàncies, ser un creador normal, a pesar de viure uns temps difícils. La dignitat i la llibertat de l'intel·lectual davant de tot tipus de poder. I això sempre s'agraeix. (1)

(R. Roca: "Entrevista a Josep Ballester", Al Cor núm. 4, febrer 2002, p. 4-5)

* * *

Quina visió donaries de l'obra poètica de Fuster?
—D'una poesia ben interessant. Si no hagués pensat això com a lector, no m'hauria preocupat per ella i no l'hauria estudiada. Hi podem trobar als seus versos dos grans enlluernaments, això que s'ha anomenat postsimbolisme, tal com el van concebre i desenvolupar dos poetes molt estimats per Fuster, Paul Valéry i Vicente Aleixandre, i per un altre costat un surrealisme marcat per unes importants dosis d'existencialisme. La seua evolució com a poeta és d'una gran coherència, d'una coherència ben freda. Així després d'haver estat als seus primers llibres i en Escrit per al silenci un poeta extraordinàriament exquisit i líric, acaba fent en la seua darrera obra un joc irònic i mordaç, una antipoesia, com ell diu, una poesia informada per la ira i el sarcasme. I després d'això, el silenci. Evidentment no hi havia una altra resposta en aquesta postura. A nivell formal i de continguts, Fuster i una part de l'obra de postguerra de V. A. Estellés, són els poetes iniciadors de la modernitat de la lírica valenciana.

Hi ha realment una opció per al gènere assagístic al nostre país?
—Això és un tema del qual podríem estar parlant-ne d'ara a demà pel matí, i segurament no arribaríem a unes conclusions clares. Primer hauríem d'aclarir-nos què es pot entendre per assaig, després quines opcions hi ha dins d'aquest gènere, perquè si no tenim mínimament clar això no arribaríem enlloc. Entrem en la referència local, el pare modern de la criatura al nostre país és tan evident, i no solament pare, sinó que ha estat en alguns moments l'únic conreador. Per sort, el seu mestratge ja fa alguns anys que ha començat a quallar, això sí, a voltes, d'una manera esporàdica, però cada vegada va fent-se més patent, ja siga a la universitat, a la crítica literària, als pensadors, als sociòlegs... però esperem que l'esperança siga alguna cosa més que això.

Què és per a tu la traducció?
—Sobretot l'entenc com a transcreacció. Ja que agafes un autor i intentes fer-lo teu, entendre'l, perquè si no és així seria impossible traduir-lo. Un dels problemes majors que té una traducció és un problema de dificultat d'interpretació. Per exemple: Baudelaire, Paul Valéry, Pavese o Allen Ginsberg... són sempre difícils de traduir, però no sols pel francès, anglès o italià que utilitzen sinó per una dificultat d'interpretació. Així, normalment darrere d'una dolenta traducció hi ha una incorrecta interpretació. (2)

(X. R. Trigo."La poesia al moll dels osso"”, Cultura, maig 1989)



--------------------