Josep Carner
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
  Inici      Pòrtic      Biografia      Premis      Obra      Comentaris d'obra      Antologia      Vincles      Index d'Autors i Autores  
Biografia

Josep Carner i Puig-Oriol neix a Barcelona, el 9 de febrer de 1884, i mor a Brussel·les, el 4 de juny de 1970. Fill únic d'un matrimoni de classe mitjana i cultivat. El pare havia treballat com a redactor d'El Correo Catalán –el diari carlí– i dirigia la revista catòlica La Hormiga de Oro. El petit Josep manifesta la seva vocació literària amb una precocitat inusual i un talent propi dels nens prodigi: als dotze anys ja és col·laborador destacat i regular de la revista L'Aureneta, als quinze anys –el 1899– guanya el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona, i fins al 1905 arriba a guanyar-ne tretze.

Es llicencia en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904, any en què publica el seu primer llibre de versos, Llibre dels poetes –d'influència modernista–, alhora que dirigeix la revista literària Catalunya i inicia la col·laboració com a periodista polític a La Veu de Catalunya, diari oficial de la Lliga Regionalista.

La figura de Josep Carner com a poeta està vinculada al Noucentisme, moviment polític i filosòfic endegat per intel·lectuals vinculats a l'obra política de Prat de la Riba i la Lliga Regionalista, que té el seu inici simbòlic l'any 1906 amb l'aparició de dos textos fonamentals: per una banda el Glosari d'Eugeni d'Ors, columna diària a les pàgines de La Veu de Catalunya des de la qual Ors va elaborar el corpus filosòfic del moviment, i per l'altra la publicació de Els fruits saborosos de Josep Carner, que és la plasmació del nou ideal estètic, volguda antítesi del Modernisme on es concentren tots els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Durant aquests anysJosep Carner és una figura molt popular. Convertit en líder de la nova generació de poetes, el seu prestigi no deixa d'augmentar amb l'aparició de nous llibres: Verger de les galanies (1911) en el qual crea un nou estil de poesia amorosa, joiós, reverencial o elegíac. Assimila, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats i fins i tot de Baudelaire o de Leopardi.

Després de Les Monjoies (1912), publica La paraula en el vent (1914), on són revelades totes les gammes del sentiment amorós, que el duran a una primera plenitud poètica, amb l'aparició de Auques i ventalls (1914), on reprèn la tradició satírica i reflecteix la Barcelona costumista i política de l'època.

Amb Bella terra, bella gent (1918) i L'oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la quotidianitat, de l'amor i de la pàtria.

Protegit per Enric Prat de la Riba, el seu pes dins la Lliga Regionalista es va incrementant i imposa els seus criteris intel·lectuals i polítics en la redacció de La Veu de Catalunya. Mort Prat de la Riba, el 1917, Josep Carner és progressivament desplaçat, cosa que influeix en la creació d'Acció Catalana (1922).

Tradueix de ben jove obres de Charles Dickens, William Shakespeare, Molière, Tristan Bernard, Selma Lagerlöf, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l'Isle Adam, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine. Després del 1920 publica encara les traduccions de títols tan emblemàtics de la literatura universal com Robinson Crusoe, de Daniel Defoe; Alícia en terra de Meravelles, de Lewis Carroll, i Pickwick, de Charles Dickens, entre d'altres, a més d'una antologia de poesia xinesa, Lluna i llanterna (1935).

De fet, ja a l'any 1920 fa cinc anys que és casat amb Carmen de Ossa, i pare de família, però malgrat el seu prestigi literari, no té una font d'ingressos fixos i la seva posició econòmica és precària. Això l'impulsa a fer oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, és nomenat vicecònsol a Gènova. Des d'aleshores i fins a la seva mort, no torna mai més a residir de manera permanent a Catalunya.

La vida de diplomàtic comporta un periple que s'inicia a Gènova i prossegueix per a San José de Costa Rica –on va ser cònsol–, Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel·les i París. Mentre, publica El cor quiet (1925), llibre de maduresa del Carner poeta que suposa la fi d'uns anys de febre creadora i l'inici d'una etapa en la qual l'autor es dedica a revisar i reescriure la seva obra. L'any 1935, a Beirut, mor la seva esposa.

Durant la Guerra Civil espanyola, Josep Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. En aquests anys durs, es torna a casar el 1937 amb Émile Noulet, que coneix uns anys abans quan és conseller de l'ambaixada de Brussel·les. A la tardor de 1938, a París, escriu Nabí, poema liriconarratiu, publicat en català per primer cop a Buenos Aires el 1941.

Al maig de 1939, Josep Carner i la seva esposa, Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure, emigren a Amèrica i s'estableixen a Mèxic, on s'està fins al 1945, i exerceix de professor a la Universitat i al Colegio de México. Émile Noulet havia estat de jove secretària de Paul Valéry i, en tornar de l'exili, publica un estudi sobre l'obra poètica d'Stéphane Mallarmé que encara és vigent avui. Les relacions amb cercles literaris europeus que l'esposa de Carner tenia a tot Europa faciliten al poeta la seva introducció en el sector més influent de l'època.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la parella retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenya llengua i història de literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d'Europa de Bruges. És membre del Consell Nacional de Catalunya a l'exili, a Londres (1945-47).

Durant aquests anys, Carner es dedica a reescriure i revisar la seva obra, fruit d'aquesta etapa és el volum que el 1957 apareix sota el títol d'Obres Completes I. Poesia, que inclouen el recull inèdit Absència, síntesi del seu enyor i de la problemàtica de la transcendència. L'obra en prosa compta amb L'idil·li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), altres contes infantils, i La malvestat d'Oriana (1910), i reculls d'articles, com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927).

El 1964 Josep Carner fa vuitanta anys, i la seva obsessió és tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però "determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana –segons declara l'escriptor Pere Calders– fan fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l'exili".

El 1966 publica El tomb de l'any, on insisteix en la visió personal del paisatge que li és més pròxim i en l'enyorança del paisatge absent.

L'abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Josep Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Mor pocs dies després de retornar a Brussel·les, el 4 de juny de 1970.

Poc temps després de la mort de Josep Carner, Émilie Noulet ofereix el fons privat, amb els papers personals i literaris del poeta, a l'Institut d'Estudis Catalans. Des de 1995 es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.



--------------------