"Jordi-Pere Cerdà (Sallagosa, 1920) és, dins el panorama literari nord-català, un dels autors vivents de més gran qualitat literària. La seva poesia, humil i innocent -i per això mateix transcendent-, parteix de l'arrelament a la terra, element que el vincula a la col·lectivitat i que nodreix, alhora, un univers de lirisme intimista d'exquisides imatges. [...]
La conversa amb Jordi-Pere Cerdà, com la seva poesia, omple de ressons atàvics. La senzillesa, fins i tot l'austeritat de la paraula -"la llengua és com un tros de ferro, que movem a cops de martell", ens diu- retornen a les coses el seu nom. Una certa primitivitat sembla esborrar l'artifici excessiu. Això connecta el poeta amb la terra, amb l'home, en un exercici de recerca constant. Amb Jordi-Pere Cerdà, el filòsof i el poeta, descobrim -o redescobrim- un univers que ressona en la nostra pregona intimitat. Hem participat, en tant que lectors i receptors, de la seva autenticitat poètica".

(Marta Nadal: "Jordi-Pere Cerdà, un cantant del Nord", Serra d'Or, núm. 351, febrer de 1989).

* * *

"L'univers de Jordi Pere Cerdà és insondable. Pocs individus com ell hauran aprofundit tant, des de l'observació, l'estudi i l'aparent aïllament, en la natura humana. Després d'una època d'atenció aferrissada pel món que l'envoltava, pel seu poderós paisatge nadiu -la Cerdanya-, Jordi Pere Cerdà començà a experimentar el vertigen d'abocar-se, d'abissar-se dins seu, dins l'avenc de la pròpia natura. Aquest procés dansant -i tesat- entre l'extroversió i la introspecció marca tota la seva trajectòria humana i intel·lectual.
La seva poesia, en cada una de les diferents etapes de què està formada, té aquell toc tan personal i inimitable que la fa diferent del que s'ha escrit abans i del que s'escriurà després. És un illot abrupte i solitari enmig d'aquella alta planícia que és la Cerdanya. És un esforç ingent per convertir tot un món en paraula, fer-lo significant i significat, so i sentit, com diria Valéry. És una obra que el seu autor ha anat construint amb calma i tenacitat, com si fossin escultures treballades amb un material indòmit, difícil, més aviat revés a la mal·leabilitat del vers, car els seus poemes produeixen la impressió d'estar fets amb pedra, de ser rares gemmes que hom troba tot passejant per aquells verals".

(Àlex Susanna: pròleg a Quatre dones i el sol. Barcelona: Lumen - Generalitat de Catalunya / Departament de Cultura, 1993).

* * *

"Tot comença quan t'acostes per primer cop a un text. Tot depèn de les primeres impressions, no sempre infal·libles, però determinants. Recordo la primera vegada que vaig llegir Quatre dones i el sol. Quan vaig haver acabat la lectura em vaig quedar parat, mut, davant l'última pàgina. Dret. Hi havia alguna cosa que m'havia sorprès, però no sabia ben bé qué era.
Vaig seure i vaig anar fullejant, llegint fragments triats a l'atzar. A mesura que revisitava les diverses escenes m'anava captivant la força, la violència estranya d'aquella obra. Era un text despietadament poètic: barrejava les coses més quotidianes amb les més extraordinàries, la immensa vitalitat dels personatges amb la presència constant de la mort. El desig i la voluntat, la realitat i el símbol."

(Ramon Simó: "Sobre l'ordre natural", dossier Quatre dones i el sol. Barcelona: Lumen / Generalitat de Catalunya / Departament de Cultura, 1993, p. 141-142).

* * *