Carles Duarte
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

La seua poesia s'escriu des d'una perspectiva que sempre està per damunt de la quitidianitat de la vida que es viu per minuts o per hores. S'inscriu en el ritme de les albes i els crepuscles, en l'espai del cel i el mar i l'horitzó que els separa. Totes les experiències del poeta fan referència a una dimensió que està més enllà del moment. Es mostra sovint conscient de les petjades dels éssers humans anteriors que també vivien sent conscients, probablement molt més conscients que nosaltres, de la transcendència de la vida a la qual els homes i les dones poden accedir si saben, i si volen, fer-ho. No és que no siga una poesia de peus a terra, però la terra, per dir-ho d'alguna manera, es veu sempre com a part d'un univers més ampli i sense límits temporals. El poema –els seus millors poemes– transmeten un sentit de transcendència possible experimentada a través de la poesia mateixa i en el mateix moment de la creació poètica.

(Robert Archer. Fragment del pròleg a DUARTE, C.: Memòria de la llum. València: Tres i Quatre, 2016)

* * *

Después de su primer libro, Vida endins (1984), han nacido más de veinte poemarios que demuestran su compromiso con la literatura, con el lector y consigo mismo. Lejos del narcisismo literario y del yo esclavizante, uno de los méritos de la poesía duartiana es que sus versos respiran y laten en sintonía con el lenguaje artístico que recrean. Duarte funciona con afán y pasión para crear una obra personal, concisa, intensa, capaz de interrogarse, de reflexionar y de integrar. Si vivir es escoger y dudar, el poema sacude, altera y suscita plenitud. Tierno, soñador, paisajístico y dialogante como sus poemas, Duarte se reconoce en unas determinadas raíces culturales, mediterráneas, y adiestra al lenguaje para que siga su misma mirada desde la abstracción y la investigación epitelial. Vivir antes de escribir, esa es la elegancia.

Aparte de incluir todos los títulos publicados, esta edición se completa con un poemario inédito, sensual y elegiaco, El dolor de la tarda, y con Arvad, isla y refugio de la que Ikkily, rey de Arvad, parte hacia el mar, el abismo oscuro. Un grupo de poemas sobre aventuras fenicias. La reescritura del horizonte aún por descubrir desde el vértigo que genera lo desconocido: esa es la metáfora de la vida y de la escritura. Sin riesgo, sin aventura, sin consciencia de límites, sin afán, sin deseo, no hay arte.

Con S'acosta el mar la aventura no ha terminado. Sólo estamos a la mitad del camino. Un trayecto líquido, en el que el agua del mar ha sido siempre espejo capaz de evocar infinitud de sensaciones, ideas, visiones y construcciones. Duarte es respeto al cielo, al mar, al tacto de las olas, a la piel y a los ojos, a los sueños y a la belleza. Crepúsculo y albas, el tacto y el tiempo, la tarde cuando se desangra y la sombra cuando se ilumina, el olvido insaciable y la ternura de unos ojos. El azul, la pureza.

(Anna Carreras. "Inmensa nave de azules", La Vanguardia. Cultura/s, 16 de juny del 2010, p. 15)

* * *

La Méditerranée de Carles Duarte est d'abord liée à un certain jeu sur les toponymes et dans la mesure où elle est nommée elle devient significante pour la Catalogne, comme géographie, historie et mythe. Toutefois, au-delà du toponyme elle est surtout mar, substantif générique, par lequel le locuteur –c'est à dire le moi– peut prendre naissance et devenir la voix poématique. Enfin, la Méditerranée est un territoire pour le langage et l'on parviendra à identifier des liens entre le mouvement des vagues, onades, et le phrasé poétique, de même que l'on analysera le métalangage dicté par la mer et, plus globalement, une poétique duartienne, qui est sans cesse appelée à se ressourcer à l'élément eau devenu espace. [...]

La mer est le spectacle de l'illimité, même si l'homme en connaît intellectuellement les bornes; elle est à la fois l'unité, la mêmeté, tout en étant perpétuellement différente. C'est aussi ce que l'on peut dire de la langue, et un rapport étroit s'inscrit, dès le départ entre l'une et l'autre, dans l'oeuvre de Carles Duarte. On l'a déjà suggéré en constatant toutes les formes d'assimilation ou de superpositions entre Catalogne et Méditerranée, mais chez le poète la mer marque une jonction entre langue et poésie: elle est le grand réservoir de mots pour l'écriture. L'on a cité majoritairement jusqu'ici les recueils d'avant 1996, ceux où la mer fait l'objet d'une représentation, mais l'on observera que depuis cette date, dans les trois derniers recueils, la mer est plus encore le support de la méditation et que la substance langagière-poématique, strophique et versale est très marquée par le recours métalangagier à la mer, une Mediterranée sousjacente, devenue la mer unique sur laquelle se fonde cette poéssie.

La mer fournit des mots qui deviennent des leit-motive, dans la mesure où ils la définissent essentiellement comme infinie répétition d'un mouvement à la fois permanent et changeant, dans la mesure où le poète est conscient d'écrire des mots qui furent peut-être écrits, immémorialement, en d'autres langues,

"de tant en tant
escric un vers que algú ja ha escrit,
potser en una altra llengua."
(La pluja del temps, 1990, p. 13)

ce qui explique le pouvoir créateur de ces ocurrences sans cesse reprises et dont l'usage se révèle polysémique et polyvalent"

(Marie-Claire Zimmermann. "La Mediterranée poétique de Carles Duarte", dins AA. DD.: Els Països Catalans i el Mediterrani: mites i realitats. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001, p. 207-231)

* * *

El jo poètic duartià es pensa com a unitat: un cos de carn per cert que celebra totes les formes de plaer físic –sensorial, sensual i sexual– però que viu totes les seves sensacions a través de la imaginació, de la consciència, sense oblidar mai que el seu lloc és l'univers que el precedeix i el sobreviurà. Això explica l'ús freqüent de les abstraccions: tendresa, oblit, somni, que no designen mai experiències superiors del jo sinó manifestacions que neixen de la fisiologia, de la matèria elemental i que permeten de lluitar contra el temps, però sense il·lusió, ja que s'admet, des del primer recull, que l'home, més que mortal és efímer.

(Marie-Claire Zimmermann. Pròleg a La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antología 1984-2000. Barcelona: SIAL, 2000)

* * *

A Khepri hi ha un eclipsi de la personalitat poètica, en benefici clar de la vigència sagrada del sol. És a la vegada una aposta contra el psicologisme que ens deixa exhausts, enmig d'una hipòtesi de grandesa reduïda a pols.

(Valentí Puig. El País. Quadern, 1998)

* * *

Amb el Tríptic hebreu Duarte planteja allò que ell anomena "el gran tema de Déu", però des de la tradició d'origen bíblic, que és la més pròpiament nostra i també la més acostada a la nostra sensibilitat mediterrània.

(Joan Triadú. "Prendre el relleu", Avui. Cultura, 10 d'abril de 1997, p. 14)

* * *

Carles Duarte describe con gran inteligencia el sentido de los sentimientos humanos. Devuelve al lector un espíritu de entendimiento con los misterios y el ejercicio de buscar su revelación.

(Víctor Batallé. ABC)

* * *

Crec que aquest és un dels valors principals de la seva empresa intel·lectual: haver abordat el text bíblic com un abecedari poètic, capaç de traslladar a la vivència de l'ésser humà de finals del segle XX la inquietud espiritual del món jueu.

(Vicenç Llorca. "Carles Duarte: Qumran", Serra d'Or, núm. 448, abril de 1997, p. 100-101)

* * *

Com d'un esperit pur i lúbric alhora, els hàbils dits de Cohèlet –els seus versos tremolosos i càlids– ens estiren avall, ens alliberen del rigor de la Llei ens despullen. Un cop estassats i nus, som tot carn i fang. El fang, l'única cosa capaç d'amor.

(Màrius Sampere. "L'Omnipresent", Lletra de Canvi, núm. 40, 1995, p. 39-40)



--------------------



Coberta del llibre Tryptique Hébreu (2005).
+ ampliar






Coberta del llibre Miratges (2006).
+ ampliar






Coberta del llibre Maríntim (2008).
+ ampliar






Coberta del llibre Ens mou la llum (2009).
+ ampliar






Coberta del llibre Pinzellades de llum sobre la Cerdanya (2009).
+ ampliar