Carles Duarte
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

M'agradaria començar aquesta conversa parlant de l'experiència de col·laboració ben propera que vas tenir amb el doctor Joan Coromines.
–Joan Coromines va ser una persona fonamental en la conformació de la meva personalitat. Ens vam conèixer en un acte a l'Institut d'Estudis Catalans i hi vaig treballar durant deu anys, els que van entre els meus vint i trenta i que, per tant, tenen molta importància en la formació intel·lectual d'una persona. Eren els moments en què ell, després d'una gran tasca de documentació, començava a redactar el Diccionari etimològic. Vaig compartir-hi moltes hores de neguits i de preocupacions i va ser, per a mi, una experiència molt gratificant. És cert que era una persona molt exigent, però no podia ser d'una altra manera; fèiem una obra cabdal en un moment en què no es podia permetre gaires dilacions i, per tant, el sentit del rigor havia de ser absolut: de vegades ens passàvem la nit sencera treballant. Per a mi, a més dels coneixements filològics i dels aspectes relacionats amb el mètode i el criteri científics, el contacte amb ell també em va aportar una connexió amb el món de la cultura catalana anterior a la Guerra Civil, un món que, per raons generacionals, m'havia quedat ben lluny: el món de Pompeu Fabra, de Pau Vila, de Carles Riba, de Lluís Nicolau d'Olwer, de Josep M. de Casacuberta i de tantes figures que, de sobte, se'm tornaven familiars gràcies al vincle personal amb Joan Coromines.

I què et sembla que diria, sobre la llengua catalana, en els nostres dies?
–Jo crec que, d'una banda, se sentiria confortat per la consolidació de la llengua des del punt de vista públic i la fortalesa de les seves expressions culturals, però, alhora, viuria amb inquietud els intents de limitar-ne l'ús i la pràctica, uns intents que tampoc no li serien pas nous ni desconeguts perquè ja els havia viscut en unes altres èpoques. El seu pare, Pere Coromines, quan era conseller de Justícia, va ser el responsable del decret que la Generalitat va publicar per regular l'ús del català en l'àmbit judicial. La necessitat de progressar en el terreny lingüístic, doncs, formava part d'unes preocupacions que ell havia viscut fins i tot en l'esfera familiar. Ell era un home de conviccions nacionals fermes, però també era una figura d'abast internacional, i potser ens retrauria una certa manca d'ambició, una certa temptació col·lectiva de tancar-nos al cau i no mirar prou a l'horitzó. Des d'un punt de vista intel·lectual i ètic. Coromines es nodria molt del llibre del seu pare La vida austera, un llibre interessantíssim que formula una proposta d'actitud vital, i que avui resultaria del tot adient perquè reclama una consciència que cal desenvolupar per extreure de la vida tot allò que ens pot oferir i tot allò que podem oferir als altres. Una forma d'austeritat que comporta exigència intel·lectual, moral i cívica.

Parlem de poesia. Què significa el fet d'escriure'n i com definiries la teva poètica?
–Per a mi la poesia té una forma de mirall en el qual et busques i on intentes trobar el teu rostre autèntic. La poesia no pot ser un exercici merament formal, retòric, sinó que exigeix un compromís de veracitat i un esforç de lucidesa. Hi ha una dimensió estètica, per descomptat, una recerca de la bellesa, però també una necessitat d'explicar-se i un esforç per compartir aquella emoció, aquell alè últim que dignifica la condició humana. També cal dir que, en la meva poesia, conviuen factors diversos i complementaris: hi ha una dimensió més estrictament intel·lectual, s'hi pot resseguir un mapa de la Mediterrània antiga, de les civilitzacions de les quals encara ens nodrim –Plotí, Ovidi, Alexandria, el tríptic hebreu–, hi ha un vessant més espiritual i un altres que és un diàleg amb els artistes plàstics… Podríem resumir-ho dient que veig la poesia com un mirall, però es tracta d'un mirall polièdric. D'altra banda, quan escrius poesia tens la sensació d'estirar el fil d'Homer, de retrobar-te amb una tradició de segles que, en siguem més o menys conscients, continua latent en nosaltres. No hem nascut en el buit, sinó que som fruit del passat encara que sigui per esquinçar-lo i per refer-lo.

Ets un dels poetes en llengua catalana més traduïts, i tu mateix també has exercit com a traductor d'altres autors. Com valores la traducció de poesia, les seves possibilitats i també els seus riscos?
–La poesia, quan es tradueix, es recrea, i si no es planteja en aquests termes deriva en un error. Jo he tingut algunes discussions sobre aquest tema. Recordo haver tingut algun desacord, per exemple, amb l'estimat i enyorat Miquel Martí i Pol amb motiu de la traducció que Emili Suriñach i jo mateix vam fer de Després de tot, que és un dels seus darrers llibres i, per mi, un dels millors. Ell demanava una aplicació estricta de la literalitat, i crec honestament que, si haguéssim pogut actuar amb més llibertat, Después de todo hauria aconseguit una millor recepció entre el públic. La traducció ha de fer que, allò que algú llegeix traduït d'una llengua estrangera, sigui realment literatura, no que es limiti a explicar-li què diu aquell autor en l'original. I en poesia això és especialment important: quan hi ha un excés de dependència de la literalitat es crea una mena d'espai no líric que distancia el lector.

S'ha dit sovint que el conflicte resulta fecund per a la creació literària, i artística en general, però quan el conflicte té una dimensió i unes conseqüències socials tan agudes com l'actual, la cultura més aviat hi surt perdent, no és així?
–Sí que és cert que la rutina i la comoditat acostumen a ser males companyies per als creadors artístics, i que un context de dificultats comporta l'exposició de l'ànima artística, per dir-ho així, a un reptes que poden perfectament estimular la creació. També cal dir que hi ha personalitats que són prou inquietes i prou poderoses per a generar el conflicte per si mateixes sense que la societat n'hagi de patir tant En tot cas, el que succeeix actualment és una catàstrofe que, en part, és culpa d'una factors externs, perfectament identificats, però n'hi ha una part de la qual crec que som responsables col·lectivament. Ho dic des de la perspectiva dels valors de la societat i, específicament, de la cultura. Em sembla que, durant una colla d'anys, ens hem trobat, com a societat, massa de gust amb nosaltres mateixos i hem anat bandejant la cultura, banalitzant-la, semblava com si ja es donés per descomptada, com una realitat permanent de la qual no calia ocupar-se… i hem tingut poc en compte que només podem ser des de la cultura, perquè la personalitat, tant individual com col·lectiva, neix i creix a partir de la cultura, i no vull dir solament com a adquisició de coneixements, sinó com l'eina que ens dóna perspectiva crítica i capacitat de reflexió sobre nosaltres mateixos. No hi pot haver cohesió social sense cultura, perquè és la que fa que un grup humà es reconegui. Com a país, no ens podem permetre que, en els pressuposts de la Generalitat, la cultura estigui, literalment, a la cua. El que és segur és que hem de canviar de paradigma, perquè sobre la base d'una societat cada vegada més frívola i més irresponsable el país esdevé més fràgil i creix el risc de reincidir en els mateixos errors que ens han portat on som.

En el debat sobre les diferents vies de finançament de la cultura, com t'hi situes? Quin és, per tu, el millor model?
–De bon començament, hem de trencar la imatge falsa de la cultura com una activitat singularment subvencionada: ara mateix, qui aporta més diners a la cultura són els ciutadans per mitjà dels seus impostos i per mitjà del consum. La cultura és un sector important dins el sistema econòmic del país, que aporta molt més del que rep i genera molts llocs de treball. Hi ha sectors molt més subvencionats que la cultura, com l'agricultura o el sector de l'automòbil, per citar només dos exemples significatius. D'altra banda, cal assenyalar que, al nostre país, hi ha indústries com l'editorial o la vinculada al món audiovisual que són molt potents i generadores de riquesa. Pel que fa al mecenatge, que és un altre dels elements que convé prendre en consideració quan parlem del finançament de la cultura, cal dir que a Catalunya hi ha hagut sempre una part considerable d'activitat cultural que ha estat fruit de la iniciativa privada, i el mecenatge hi ha tingut una funció certament important. Actualment el país disposa també de destacades iniciatives de mecenatge, com ara fundacions dedicades a les arts plàstiques, i després hi ha tot aquest món de l'empresariat que ha fet una aposta per la cultura: companyies de teatre, empreses del camp de l'audiovisual… La crisi ha comportat una reducció del nombre d'entitats financeres, afegida a l'afebliment de les obres socials, que feien una tasca cultural importantíssima, i a més hi ha el fet que s'ha produït una derivació cap a l'àmbit social de recursos que abans anaven a la cultura. Finalment, cal fer també atenció a un fenomen emergent com és el micromecenatge: aquells casos en què una sèrie de petites aportacions fan una col·laboració significativa que acaba permetent la realització d'un projecte cultural determinat. En tot cas, la cultura ha de ser percebuda per la seva indiscutible utilitat pública, en tots els països i, per descomptat, en el nostre, que necessita explicar-se i projectar-se al món.

Com creus que haurien de ser, en matèria cultural, les relacions de Catalunya amb tots els altres territoris de llengua catalana?
–Les relacions s'han de basar, des del màxim respecte, en una gran voluntat de comprensió mútua i de construir ponts. Hem d'evitar els discursos emfàtics i qualsevol actitud d'alliçonament de la manera com hem de fer les coses els uns i els altres. Necessitem complicitats profundes i, alhora, consciència pràtica dels passos que podem fer en comú per sortir-hi guanyant tots. Això té a veure amb un mercat cultural comú, amb molts projectes que poden ser d'un gran interès per a tots. Tampoc no podem obviar el fet que, de vegades, els marcs polítics han afavorit l'enquistament d'unes certes distàncies que fan de mal gestionar, però hem de perseverar en la voluntat de sumar, i hi ha molts camps en què això és possible d'una manera ben natural.

Com no podria ser altrament, t'haig de demanar pel Consell Català de la Cultura i de les Arts. Des de fora, tenim una mica la sensació que es tracta d'un ens al qual, ja des del començament, li ha costat trobar el seu rumb, posar velocitat de creuer. Com has vist l'evolució del CoNCA i com n'analitzes el moment actual, ara que hi ets al capdavant?
–El CoNCA és fruit d'una antiga reivindicació dels sectors culturals, a partir d'uns precedents que existeixen en diferents països. Això significa que hem de tenir la modèstia d'acceptar que no hem inventat res, però també la tranquil·litat que dóna el fet de saber que mig món disposa d'institucions d'aquestes característiques i que funcionen raonablement bé. En el cas de Catalunya, primer es va plantejar un model amb unes competències i un pressupost considerables, després es va rectificar, va haver-hi una crisi interna abans de la rectificació que va comportar el canvi de president… el CoNCA és actiu des de 2009 i jo en sóc el tercer president, la qual cosa indica que en pocs anys s'han produït canvis i modificacions. És evident que la irrupció d'un òrgan amb unes competències significatives en el camp de la cultura ha obligat a redefinir el mapa i això ha generat algunes tensions, però crec que la valoració global que n'hem de fer és positiva. perquè tothom que hi ha treballat, en un moment o un altre, em consta que ho ha fet amb entusiasme i amb dedicació. A hores d'ara tenim un model que disposa de menys recursos i que no porta tant la gestió directa de les subvencions, però que té unes funcions molt rellevants i em sembla que està bé que les tingui un organisme nomenat pel Parlament, amb una mirada no partidista sobre la cultura, i que incideix, per exemple, en l'elaboració de l'Informe Anual sobre la Cultura, en la concessió dels Premis Nacionals, en la legislació en matèria cultura (que ha de ser informada prèviament pel CoNCA), en el nomenament dels directors dels equipaments, en les auditories culturals… Podem dir que és un òrgan que fa una funció d'observador crític, de conformador de discurs, de definidor d'un model de política cultural. Nosaltres hem evitat reobrir el debat sobre les competències, el nostre propòsit és anar per feina i gestionar les que tenim de la manera més eficient possible.

Pel que fa a la Fundació Lluís Carulla, que dirigeixes, com es viu el moment present i en quins projectes treballeu?
–La Fundació viu un moment rellevant i engrescador. Hem fet una aposta valenta amb l'ampliació del Museu de la Vida Rural, que és un dels museus capdavanters en el camp de l'etnologia a Catalunya i en el context europeu. És una plataforma que fa una funció molt ben valorada i amb bones xifres de visitants, però no des d'una perspectiva de foto fixa, com una remembrança nostàlgica del passat, sinó amb la voluntat de crear vincles culturals amb Poblet i amb tota la comarca, i també per ajudar a crear consciència de la consideració i l'atenció que cal prestar, en el nostre temps, al món rural per tenir una visió completa del país, un món rural que, de vegades, queda massa poc visible per la potència de la dimensió urbana. Una altra peça fonamental és l'Editorial Barcino, que ens permet enllaçar amb la tradició literària del país. Enguany, amb motiu dels sis-cents anys de la mort de Bernat Metge, hem publicat l'edició crítica de Lo somni a cura de Stefano Cingolani, però també l'hem tret dins la col·lecció «Tast de Clàssics» amb versions actualitzades dels textos medievals, i, en aquest cas, Alba Dedéu n'ha fet una versió exquisida. Les col·leccions que tenim en castellà, en anglès i en alemany de clàssics catalans també funcionen molt bé. L'Editorial Barcino per a nosaltres és molt important, pel prestigi que ha anat adquirint, fins i tot internacionalment, a través dels anys i per la seva capacitat de servir el país mitjançant la projecció de la nostra literatura. I els premis Baldiri Reixach, que enguany arriben a la trenta-cinquena edició, representen una llarga història de feina per la catalització de l'escola, que implica un gran nombre de mestres i d'alumnes, i que cada any esdevé una festa formidable del món educatiu i una reafirmació del seu compromís amb la llengua catalana. I fem encara més activitats: l'estudi sobre el sistema de valors de la societat catalana, els premis Francesc Candel, que reconeixen les bones pràctiques en el camp de la integració de les persones immigrades, els premis d'educació en el lleure, que és un àmbit que en aquest país gaudeix d'una sòlida tradició, amb figures com Batista i Roca i mossèn Batlle… Podem dir, doncs, que vivim un moment d'un gran dinamisme i d'una gran exigència, perquè som conscients que, en els moments actuals, potser més que mai, cal donar resposta a una sèrie de reptes des d'espais com la Fundació Lluís Carulla.

(Miquel-Lluís Muntané: "Carles Duarte, passió per la cultura", Serra d'Or, núm. 645, setembre de 2013)

* * *

Com influeixen els paisatges gironins en la seva poesia?
–No sóc un poeta pictòric ni m'interessa la descripció acolorida. El paisatge et configura i et construeix: el mar, el cel, el vent, la terra treballada i la història, però la meva poesia és més pensada i duu dins seu una música per ser cantada. És fruit d'una lenta reflexió, un esforç de comprensió del món, de dir-lo commogudament.

Li agrada ser cantat?
–Sí, perquè tota poesia té una partitura inherent que la distingeix. Cantautors empordanesos com Josep Tero i Mariona Sagarra han musicat poemes meus, però també ho han fet Franca Masu i Elena Ledda, que són sardes. I el pintor Antonio Hervàs ha il·lustrat el meus poemaris Empúries i Marítim, que parlen del meu lligam
amb l'Escala.

Què és Empúries?
–El silenci de la història i el ressò del pas dels antics que hi vivien i construïen ciutats i cultura. La porta que ens va unir al món que emergia a Grècia i Roma, els fonaments del que som. També és el Canigó, Saverdera, el Cap de Norfeu, la badia de Roses, l'amplitud de la terra badant-se per acollir el mar, les cabanes de vinya on es feia el vi que elogiava Pla, les llongades, les dunes i els pins que s’inclinen de forma incerta sota el vent però que resisteixen tenaços. És un món antiquíssim que es transforma.

En els seus versos hi ha sovint la paraula desig.
–El desig és la pulsió primera de l'existència i la força que empeny a gaudir de ser tu mateix amb l’altre. El desig t'afirma davant la perplexitat del món.

Els astres també tenen molta presència a la seva poesia.
–Fa anys que em dedico a l'astronomia i tinc telescopi. L'Empordà és on millor celebro i descobreixo el cel nocturn. Ara, la prestigiosa revista Astronomía ha publicat fotografies meves del pas de Mart pel cúmul d’estels del Pessebre. Però més enllà de tot això, mirar el cel davant del mar permet retrobar-te i sentir la teva fragilitat i petitesa.

D'ací dos dies, molta gent anirà a veure la festa del sol ixent al Cap de Creus, al Far de Sant Sebastià i a l'Escala.
–La imatge del sol emergint del mar és com si la vida s'eixamplés, com si una ferida tancada es reobrís. El sol ixent és un moment màgic, com quan la lluna surt del mar. L'albada i el crepuscle són els punts culminants del dia, quan el cel es fa més pur.

Bullirà el mar com la cassola al forn?
–Això deia Ausiàs March. Ell i Jordi de Sant Jordi són dos gegants de la nostra poesia, però reivindico Pere de Torroella, nascut a la Bisbal d'Empordà i senyor del castell de Sant Martí d’Empúries, que va ser un dels poetes més notables del segle XV.

Per què parla sempre tan poèticament?
–Perquè ens convé una relació més conscient amb el llenguatge, gaudir-ne i assaborir-lo. Cada paraula encarna una realitat de segles, metàfores, sentits i històries, i ens cal una relació més amorosa amb els mots.

Què li sembla que diuen els astres sobre el 2012?
–Serà un any aspre, però més generós que el 2011. Vivim una situació adversa que ja dura més que la guerra civil, i només la superarem des del compromís personal. No ens ho resoldran Merkel ni Sarkozy, sinó cadascú de nosaltres, perquè el pitjor és la resignació, la passivitat i el conformisme.

Recorda uns temps tan difícils com ara?
–No. El meu pare treballava a quatre llocs cada dia per pagar les carreres dels fills, però no tenia dificultat per trobar feina. El pitjor d'ara són els joves sense horitzó.

En moments de crisi, necessitem més poesia?
–El president Pujol reclama l'èpica a la política i la necessitat de transcendir el moment i de dotar-lo d'emoció i de força. La poesia ens convida a fer-ho.

Estem perdent les nadales?
–No. Cada any n'escric una. Ara el servei de correus té menys feina, però la nadala ha canviat de format i se'n fan més d'electròniques i personalitzades.

Portar corbatí fa poeta?
–El corbatí és una manera somrient de vestir-se formalment.

Què és Cap d'Any?
–La llum que minva i convida a la introspecció i a fer balanç. És quan ordenes els records que et van portant, feridorament o serena, cap a una certa nostàlgia i espiritualitat. És el silenci i l'ocasió especial per al sentiment, l'evocació i el somni.

(Joaquim Roglan: "El sol ixent és un moment màgic, com quan la lluna surt del mar" La Vanguardia [Girona], 30 de desembre de 2011)



--------------------