 |
|
|
|
|
||
|
Fragments d'entrevistes Com consideres la teva producció literària des d'aquest punt de vista de "servei"? Les novel.les van fer la seva funció cultural i social els anys 50. Van servir perquè la gent del carrer llegís en català, ho entengués i veiés que podia arribar fins al final. Evidentment hi havia altres obres catalanes, però es tractava sobretot de poesia, i la poesia és un món més refinat i minoritari. Ara diuen que durant aquells anys hi havia massa realisme, però s'ha de saber que el realisme era l'eina de treball i que explicar coses del país no era només fer literatura. [...] Però tens altres gèneres a més de la novel.la... Els meus llibres de viatges són, crec, més interessants. Potser perduraran més que les meves novel.les. Com els faigs? Molt meticulosament. Escullo un itinerari, generalment circular, per poder agafar el cotxe de tornada i començo a caminar amb una mica de menjar al sarró, un bloc de notes i un bolígraf. Acostumo a fer uns 25 quilòmetres diaris a base de llevar-se aviat, caminar una hora i descansar-ne una altra. [...] 
¿Quins són els orígens de la seva passió per la lectura, per la literatura en general? ¿Com i amb quins llibres es troba abans d'arribar a la seva primera maduresa literària? Jo no sé si tinc tanta passió per la lectura; potser per la lectura en general sí, però no per les lectures que són considerades cultes. És veritat, però, que quan tenia nou o deu anys vaig llegir tots els llibres de Jules Verne, Salgari no em va agradar tant, però Verne, sí; m'interessava la geografia, el descobriment dels noms exòtics que sortien als seus llibres. Després, vaig fer lectures diverses i potser dolentes en molts casos ja que he llegir d'una manera irregular. Més tard vaig llegir molts llibres de poesia de tota mena, i vaig rebre la influència de la literatura nord-americana, que per a mi va ser important. Em referesc a Steinbeck, el Hemingway corresponent... ¿Com treballa vostè en un viatge? ¿Pren notes? ¿Es documenta sobre els llocs? El meu paper és molt modest, és fer un llibre de viatges, una crònica, a partir d'unes notes on jo escric allò que veig. No sóc cap savi que estudia en biblioteques per a aportar tot el que s'ha conegut sobre aquella comarca a través de generacions; hi ha altres persones que poden fer aquestes anàlisis. Jo sempre defenso que això és un llibre d'un viatge a peu i només hi explico el que he vist, però no demaneu, en el cas de la Llitera, que toqui el cas lingüístic com ho farien els lingüistes o que expliqui la història de quan això va ser Aragó, no, perquè no és un llibre d'erudit, és un llibre viscut, és un llibre fet a peu. ¿No el decep una mica que sigui quin sigui el tema els seus llibres es venguen sempre igual? No, no, al contrari. Com que jo no he pretès mai passar a la història de la literatura, i crec que un dels meus errors és dir que la literatura no és la cosa més important del món, això t'impedeix immediatament que et considerin, que puguis aspirar al Nobel i tot un seguit de coses. Però jo sóc molt feliç considerant que la literatura és la meva manera d'explicar-me en determinades facetes de la vida, que no en totes. Jo crec que deixaria d'escriure si la gent no em llegís. ¿Un autor s'acostuma a ser llegit? Els que tenim la sort de ser llegits ens hi acostumen, i els que ho voldrien, no s'acostumen a no ser escriptors. Jo sóc escriptor perquè la gent em compra els llibres, encara que no sigui, és clar, l'única veritat.
Hi ha una certa línia pedagògica, moral o paternalista als vostres articles? Em penso que no hi ha de ser. Pedagògica, en el sentit de voluntat, ho podríem discutir. Jo crec, però, que en tot el que es fa, en certa manera, és pedagògic i serveix perquè algú aprengui alguna cosa; això sí. Jo també aprenc, de veure una exposició o de veure una entrevista a la televisió, o de llegir un article... Tots aprenem coses; per tant, tot és pedagògic en algun sentit determinat, i dir que una tasca periodística com aquesta no ho és seria absurd. [...] Creieu que existeix --i que s'ha d'emprar-- per a les obres de ficció un llenguatge diferent que per a les que no ho són? Es pot parlar, realment, de l'existència d'un "llenguatge literari"? Jo tinc la tendència a considerar que no hi ha llenguatge literari, a no voler diagnosticar quan un llenguatge és literari i quan ho ho és; això em sembla una divisió que no és actual, que no és moderna. Quin és el llenguatge literari? Aquell que serveix per a fer obres literàries? Aquell que demostra tenir un cert nivell o una certa ambició? Jo no em veig amb cor de dir que hi ha un llenguatge literari i un que no ho és. Per exemple, el llenguatge d'El teu nom és Olga, que no és una novel.la --per tant, no és ficció--, és literari o no? Com que no és una novel.la, hi ha una certa tendència a pensar que no ho és. Però, per exemple, les crítiques del llibre que vénen d'Anglaterra, escrites en anglès, parlen de l'estil literari d'aquest llibre; aquí, en canvi, aquest aspecte no s'ha comentat gaire, precisament perquè no es tracta d'una novel.la. Potser encara estem molt fixats en el punt que, allò que no és ficció, ja no és literatura.
No sé si serà possible, però m'agradaria saber com és l'Espinàs i què fa. Vostè ha dit alguna vegada que cada lector es crea un Espinàs a la seva vida ¿Això li resulta incòmode? Sí, resulta una mica incòmode però t'hi acostumes, és inevitable. Quan dius això suposo que vols dir... Em refereixo al fet que de sobte un lector li diu "comunista" i un altre "xirucaire". M'ho han dit tot. El lector voldria que fossis el més semblant possible a ell. Afortunadament la diversitat de les persones fa que això sigui possible. I, per tant, és lògic que hi hagi decepcions, que el lector senti com si li fessis una traïció personal. De totes maneres jo no he estat mai comunista ni he portat mai xiruques. ¿Ni per als seus viatges a peu? No. Jo vaig amb unes espardenyes o unes sabates runner. Tampoc he tingut mai motxilla, jo no he estat mai excursionista.
|
||
|
