"He llegit amb molt de gust la seva novel·la La capellana, que des del punt de vista ètico-religiós és perfectamente correcta: tant l'exclusió de les dones del sacerdoci com l'obligatorietat del celibat per a accedir-hi són meres disposicions de dret eclesià stic que, per tant, l'Esglèsia podria modificar; i en la novel·la se suposa que ja s'han modificat. D'altra banda, tot i que la protagonista se sent temptada pel desig sensual, no cau en la temptació. Res, doncs, a objectar.
[...]
D'altra banda, i encara que aquest no sigui el seu problema, és probable que les feministes religioses considerin que la seva novel·la no afavoreix la causa d'elles. Un treu la impressió que Mercè és més aviat una dona amb vocació per a la justÃcia social i la lluita laica per un món millor que, després, en veure que han passat els bells temps en què s'esperava poder canviar el món, però conservant el seu carà cter independent, s'ha refugiat en la religió activa, és a dir, el sacerdoci. Però, naturalment, això no és una objecció al valor de la seva novel·la.
Novel·la que, com veu, m'ha interessat molt i que celebro que es publiqui. Si en la seva publicació vol incloure-hi, totalment o parcialment, el text d'aquesta carta, em semblarà molt bé."
(Fragment de la carta de José Luis L. Aranguren que figura com a pròleg al llibre La capellana. Barcelona: Elfos, 1988)
* * *
"Poemes que s'entretenen a resseguir espais i geografies personals, que treuen espurnes de poesia només en la densitat de la mirada i perquè, en aquest cas, acondueixen amb encert una metà fora d'aigua", escriu Isidor Cònsul al pròleg de A la vora de l'aigua, l'últim poemari de Rosa Fabregat, que es presenta acompanyat d'unes actractives il·lustracions de Joan Descals.
Sens dubte l'element aigua és una de les presències més concretes i alhora més subtils en la poètica de l'autora. L'aigua és sÃmbol dels sentiments i de les capes més profundes de la personalitat humana. [...]
En A la vora de l'aigua (Pagès editors), Rosa Fabregat ens convida a transitar per tres à mbits on l'aigua és alhora realitat i metà fora. En el primer, A la vora del mar, trobem la poetessa en les seves estades estivals a Salou, on el mar, en efecte, és una presència fÃsica lluminosa i plaent, però que en tants poemes esdevé figura dels seus sentiments compassius envers aquells que les circumstà ncies de la vida han situat al marge: venedors ambulants jugant-se la vida perseguits per la poli, immigrants de pell negra i lacais de la Ventafocs que a la nit recullen la brossa…
En el segon apartat, A la vora del riu, les aigües de companyia són les del riu Segre, el riu de Lleida, on viu Rosa Fabregat. També aquà els poemes recullen emotives escenes de la ciutat de Ponent: la passada (cà lids records de la seva joventut) i la present, on no hi falten figures com les del Paco, l'indigent. Els paisatges poètics de Rosa Fabregat sempre són amb figures.
El tercer apartat, Les ales de la nit, que clou, arrodonint-lo, el poemari, és el més enigmà tic i sorprenent. Aquà la poetessa abandona el to expositiu, més plà stic, que li coneixem, per endinsar-se en unes altres aigües: les aigües de la metafÃsica, on la mort és una presència viva.
[...]. En Les ales de la nit trobem una passejant —un misteriós jo poètic de Rosa Fabregat— que transita anònima per uns carrers foscos que recorden Lleida. AixÃ, en aquest camà de pors i de boires nocturnes, és com la poetessa ens presenta la imatge del tram final de l'existència, ple d'interrogants i alhora de desig de superació. Més encara: d'alliberament a través de la mort prefectament explÃcitat en la bella metà fora 'les ales de la nit'.
La societat contemporà nia ha volgut deixar de banda el sentit, el valor de la mort, aquest vincle indissoluble de la mort amb la vida [...]. Rosa Fabregat, en la seva condició perfectament travada de cientÃfica i de poeta, sap que sense la mort no hi hauria temps, ni creixement, ni canvi, i que això és, precisament, la vida.
(Teresa Costa-Gramunt: "A la vora de l'aigua", L'Eco de Sitges, 29 de novembre de 2008)
* * *
[...] Amb el tÃtol de A la vora de l'aigua, un cop més editat per Pagès (i incorporant il·lustracions de Joan Descals, amb qui ja havia col·laborat en alguns dels primers llibres), es tracta novament d'un trÃptic, és a dir, d'una obra amb tres parts ben definides, i amb una estructura interna i una quantitat de poemes (com li agrada de jugar amb les xifres!) que evoca pas del temps. En concret, són com dos dies que simbolitzen la vida sencera: la primera part "A la vora del mar" se situa al llarg de 24 poemes en l'espai lluminós dels seus estius (Salou) i és clar que evoca la plenitud, mentre que la segona i la tercera, de 12 poemes cadascuna (sumen també, doncs, com les hores d'un dia) es traslladen a Lleida ("A la vora del riu"), lloc de la maduresa recent, i a la darrera part, titulada "Les ales de la nit", entren fins i tot, amb valentia i serenor, en el que es preveu el tram darrer del recorregut vital (és la nit, la fosca del mateix riu, on potser bateguen les ales de l'à ngel a qui s'adreçava un altre gran poeta lleidatà , Marius Torres…).
Un "darrer" llibre, doncs, on s'oferix amb plenitud la millor Rosa Fabregat, la poeta sensible, directa i sempre ocupada per les misèries del món: la mateixa que enguany celebra 30 anys d'activitat poètica pública. Li n'hem de donar les grà cies.
(Albert Turull: "L'últim llibre de Rosa Fabregat", Segarra actualitat, núm. 145, desembre de 2008)
* * *
[…] l'aigua […] és un doble fil que anusa uns i altres paisatges viscuts i adorats. És la matèria que sosté les persones, els animals, la vida de les cases i el sentit de les temperatures. Dues aigües, les de la Rosa: la d'estiu i marÃtima de Salou –amb la seva platja d'arena— i la d'hivern, fonedissa i prima del Segre lleidatà . Els paisatges de l'aigua hi són presentats com vistos des de sengles finestres, allà , en l'horitzó pròxim, de la mirada. La finestra d'un apartament de platja, damunt dels pintes de les palmeres del passeig marÃtim, i la finestra oberta en direcció al Cappont, que mira per damunt de les mèlies immenses de l'avinguda del Segre.
L'aigua del poemari —aquest fons bellugadÃs i susceptible de ser penetrat— és l'artèria del món observat i descrit. Res fora de l'aigua i tot manifestant-se a la seva vora. L'aigua com a paisatge de la vida de l'escriptora. I com a paisatge ofert per a la lectura de la vida que neix, que es deplega amb la seva esplendor, que es turmenta sota pressió i que declina suaument amb el sol banyant de tardor les là mines fluvial i marÃtima.
També hi ha un esguard sense finestra. El llambregueix de la poetessa entre les escenes de l'experiència humana. Es tracta d'una mirada en el dedins del coneixement, en el pòsit moral que han deixat els drames humans en la vida de la dona sensible. Coses que han esclatat a Lleida i coses que van tenir lloc en la sorra marÃtima, o en els carrers bigarrats de la vila de platja.
Els versos d'A la vora de l'aigua tenen aroma de maduresa; són, cadascun, la poma que ha estat guardada tot l'hivern i que s'enceta aixà que la primavera arriba: assaonada, amb el suc de sucre just, amb l'acidesa somorta en el recors de la carn, amb la pell dibuixant l'arrissament del temps sobre l'à nima de la sorra, del riu quiet, de l'estany…
Des de la consciència social, passat per l'embadaliment d'un amor contemplat, fins al recompte de l'edat, A la vora de l'aigua conté allò que la Rosa Fabregat ha viscut fins avui. Allò que ha viscut, no només allò que ha observat. La densitat de l'espai que ocupen les reflexions experiencials és tanta que els versos presenten la vida amb una naturalitat curulla de moral (entengui's a la manera ètica) i carregada d'estètica.
Sol ser fà cil trobar-se en consens amb la poesia de Rosa Fabregat, perquè els seus versos no fan altre —bellament, és cert— que revelen allò que sentim els que compartim amb ella els seus paisatges. En A la vora de l'aigua, aquest comú acord es manifesta amb una puixança emotiva, amb un recreixement dels compromisos del lector amb els de la poetessa. Són els compromisos que reclament els éssers que la poblen, amb les seves cà rregues al coll, amb la lleugeresa dels seus cossos en flotació.
Una esplèndida lectura, la d'A la vora de l'aigua —encara que no sigui davant del riu, del mar o de l'estany— per als dies que traspassen l'any i preparen el regal de la mà gia. Una manera de submergir-se en allò que sabÃem bell i que hem hagut d'esperar a la poesia de Fabregat per descobrir-ho.
(Francesc Pané: "L''Acqua vitae' de Rosa Fabregat", Segre, 13 de gener de 2009)
){kind=link}