Maria Dolors
Farrés
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

De títol desafortunat i carrincló i d'aparença oportunista. Així és com, d'entrada i en un primer cop d'ull, es pot jutjar, abans de llegir-la, la novel·la finalista del premi Sant Jordi 2007. Les aparences, tanmateix, enganyen. I en aquest cas, enganyen de ple, en abundància, pels descosits. El monestir de l'amor secret és excel·lent: ni aprofitada, com ho pot fer semblar la moda dels llibres històrics i eclesiàstics (Ed. Alisis publica El monestir de les ombres de Bea Cabezas, i Columna El monestir proscrit de Maria Carme Roca); ni carrinclona, com ho pot fer semblar el títol.

El monestir de l'amor secret és una clàssica novel·la amb classe. Està narrada amb seguretat i amb fermesa, amb domini, amb pols i amb la responsabilitat, en definitiva, de qui sap que es deu al lector. Maria Dolors Farrés (Vic, 1962) va començar a imaginar i projectar aquesta novel·la ara fa vint anys, després que el seu pare va adquirir un monestir a la Catalunya profunda, a fi de reconstruir-lo, i li va mostrar el gran nombre de documents històrics que hi va trobar. Aquesta vivència va convertir l'autora en una apassionada per l'edat mitjana i aquesta novel·la en un valuós projecte que s'ha allargat durant dotze anys: set per escriure'l i cinc per publicar-lo. Amb ganes, empenta, dedicació i solvència, l'autora recrea la vida al monestir de Sant Llorenç del Munt a finals del segle XIV a partir de l'enamorament entre els dos monjos protagonistes: el metge Galzeran de Montsingle, un jove de figura proporcionada amb la mirada més pròpia d'un cavaller que d'un frare, i el traductor Berenguer de Vallclara, un jove de gran bellesa, una ànima complexa, una consciència afinada, un etern penitent. L'atracció entre ells és tan gran que s'aguanten el cor dins la mà per por que els fugi de la cavitat. Tanmateix, El monestir de l'amor secret és alguna cosa més que una excel·lent ben recreada història d'amor: és, sobretot, una gran novel·la sobre la repressió i la lluita amb la pròpia consciència; una gran novel·la que mereixia ser publicada sota el seu encertat títol original, L'hora quieta; una gran novel·la que mereixia guanyar el premi Sant Jordi; una gran novel·la, en definitiva, que mereix que no la deixeu de banda, sinó que la llegiu de bona gana. Amb les mateixes ganes i intensitat amb què ha estat pensada, treballada i escrita.

(Gemma Casamajó, TimeOut, abril 2008)

* * *

D'aquest llibre ja n'he parlat força aquí mateix, donada la seva ambientació en Sant Llorenç del Munt (veure els posts anteriors). Es tracta de la novel·la finalista a la darrera edició del Premi Sant Jordi, convocat per l'Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana.

En començar la lectura d'aquesta novel·la ràpidament te n'adones que és un text força treballat. L'autora explicava en una entrevista la llarga gestació de la novel·la, des del moment en que va tenir l'oportunitat de veure la relació de priors del monestir de Sant Llorenç i detectar l'existència d'un que va fugir.

Amb aquesta base, es construeix una història, elaboradora i minuciosament descrita, de la relació, inicialment afectuosa i ràpidament sentimental, entre dos monjos. D'una banda tenim a Galzeran de Monsingle, fill d'una noble família de la comarca i amb una sòlida formació en medicina. A l'altra banda hi ha el Berenguer de Vallclara, traductor de l'Scriptorium del monestir i que treballa en fer la traducció al vulgar català del Thesaurus pauperum, una mena de tractat sobre medicina general.

Es tracta de dues personalitats força semblants, amb molts trets en comú. Això i el fet d'haver de treballar en col·laboració per a la traducció del manuscrit, fa que poc a poc vagi creixent una relació sentimental entre ells. Han de lluitar, però, contra totes les seves creences i tot allò que han après, on les relacions entre persones del mateix sexe són un autèntic tabú.

Malsons, autèntics turments psicològics, ganes de fugir i fer que la distància tracti d'alliberar-los de la càrrega que per a ells, com a monjos i com a homes, els suposa el seu amor. Tot això, combinat amb la inestabilitat general de l'època, en un dels moments àlgids de l'epidèmia de Pesta Negra, combinat amb el debat que produeix l'existència de dos pontífexs de l'església.

Com he indicat anteriorment, aquest és un llibre força elaborat. Es noten les hores i hores de feina de l'autora, amb un treball meticulós per aconseguir explicar allò que es vol. Els personatges es dibuixen tot mostrant les complexitats de les seves personalitats, amb unes greus contradiccions interiors en veure com allò que desitgen fer és quelcom que no poden fer.

L'entorn dels personatges centrals, com són el prior de Sant Llorenç, el confessor Ansulf, el misteriós germà mut, la Beatrix (bessona de Galzeran), la família Monsingle i la seva relació amb el monestir… La recreació de l'interior del Monestir, amb els seus murs humits i foscos de l'edifici, amb una sala de càstig on no hi entra gens de llum.

Personalment m'ha costat una mica de llegir. No puc dir que això sigui un demèrit de la novel·la, sinó el fet de llegir el llibre al final del dia, tot just abans d'anar a dormir, on el cansament feia que el ritme de lectura fos lent. Es tracta d'un llibre que demana una certa atenció, una implicació sensorial desperta per a poder implicar-te internament en la història.

L'esforç, però, ha pagat la pena. Una molt bona novel·la.

(llibrevell.com)

* * *

Si he de definir la novel·la El monestir de l'amor secret (Finalista del Premi Sant Jordi 2007) de Maria Dolors Farrés en una paraula, diria que és vitamínica. Per què? A mi des de fa un temps (ja se sap que hi ha temporades i temporades), em costa força centrar-me en les lectures amb el ritme que duia abans. Però aquest llibre ha aconseguit reanimar-me bastant, en aquest aspecte. M'ha fet tornar a sentir aquelles ganes de llegir sense aturar.

El títol del post és una referència al títol original que Dolors Farrés havia posat a la novel·la i que si la llegiu sabreu el seu per què, però que per qüestions de l'editorial es va haver de canviar.
Potser llegint la sinopsi de la contraportada alguns pensaran: "Ah, una novel·la històrica més entre totes les que ja hi ha!". Doncs, tot i que jo sóc gran seguidora d'aquest gènere literari, penso que El monestir de l'amor secret no és tan sols això. La part primordial de la narració és la història d'amor prohibida entre els dos monjos del monestir de Sant Llorenç del Munt, Galzeran de Monsingle i Berenguer de Vallclara. L'escriptora ambienta la seva obra durant el segle XIV, un segle en que la religió era la reina i mare de totes les pors de la societat, els homosexuals eren condemnats a la foguera i la pesta assolava ciutats i pobles sencers sense excepcions.

La història és una de les més belles històries d'amor que he llegit en els últims anys i es nota que l'autora ha escrit la novel·la amb molta cura havent al darrere una tasca informativa important. Està ben narrada, atrapa i no voldries que acabés. Molt recomanable.

(Caterina Cortés, bloc caterniacortes.wordpress.com, 30 de desembre de 2007)

* * *

En El nombre de la rosa Umberto Eco mostró lo que puede dar de sí literariamente un monasterio como escenario de misterios e intrigas y, a la vez, como foco de cultura y religiosidad. El ambiente y los personajes monacales han atraído a muchos escritores que han optado por encuadrar allí sus argumentos. Un caso reciente es el de la autora Reyes Calderón, que sitúa su novela Los crímenes del número primo (RBA) en el monsterio de Leyre. Ahora son dos novelas catalanas enmarcadas en otros tantos recintos monacales las que llegan a las librerías: El monestir proscrit (Columna), de Maria Carme Roca, y El monestir de l'amor secret (Proa), con la que Maria Dolors Farrés quedó finalista del premio Sant Jordi. […]

En El monestir de l'amor secret […], Maria Dolors Farrés construye una historia de amor homosexual entre dos frailes del monasterio osonense de Sant Llorenç del Munt. La acción transcurre entre 1378 y 1381 y el sustrato de la novela son el cisma de Occidente y los rebrotes de la peste negra. "La primera idea la tuve hace veinte años, cuando me llamó la atención que, en el listado de priores de Sant Llorenç había uno que en el siglo XIV había huido", dice la autora, que debuta literariamente con este libro.

Los personajes de la historia —con ecos del Llibre d'Amic e Amat luliano— son dos jóvenes frailes agustinos: Galzeran de Monsingle, el culto médico del cenobio, y el traductor Berenguer de Vallclara, que llega para trabajar con él trasladando al catalán vulgar varias obras latinas del arte médica. En el marco de la confusión en que está sumida la Iglesia debido al cisma papal, la autora construye con delicadeza y buen pulso narrativo el proceso evolutivo de la relación entre ambos personajes, desde la dura y la dolorosa batalla inicial con la propia conciencia religiosa hasta la aceptación y realización plena del sentimiento. "Esta es una historia de amor absoluto. He querido mostrar cómo un personaje que piensa determinadas cosas con mucha convicción, por un proceso psicológico puede llegar a pensar lo contrario."

(Rosa Maria Piñol. La Vanguardia, 23 de febrer de 2008)

* * *

Galceran de Monsingle i Berenguer de Vallclara, els dos monjos protagonistes de L'hora quieta, han format part de la vida de Maria Dolors Farrés durant dotze anys, des que va començar a escriure aquest relat. […]

L'hora quieta (Ed. Proa) és tot el contrari d'un relat curt: gairebé 400 pàgines d'una història molt treballada, que ha tingut fins a tres versions (la segona, més extensa, es va penjar al portal d'internet Naciodigital.cat). Tot plegat començava fa 12 anys, quan l'autora repassava un llistat de priors de Sant Llorenç del Munt, monestir del terme de Sant Julià de Vilatorta que és propietat del seu pare. Un dels noms tenia just al costat l'anotació: "Va fugir". Aquella simple nota va disparar la imaginació de l'autora, que es va submergir en el món medieval, molt abans de la proliferació de novel·les ambientades en aquesta època. "No hi ha cap oportunisme", va recordar dimarts. Els arxius li han proporcionat informació sobre la vida "austera" que duien els frares agustinians a Sant Llorenç al segle XIV, mentre la pesta negra delmava mig Europa.

Però L'hora quieta va més enllà d'un intent reeixit per donar al lector un "bany de món medieval", tal com va dir Laura Borràs, professora de la Universitat Oberta de Catalunya, en l'acte de dimarts. Dins del "petit microcosmos" del monestir, Galceran de Monsingle —metge— i Berenguer de Vallclara —traductor— treballen junts per traduir antics valors mèdics. El contacte estret desvetlla una passió amorosa homosexual entre els dos frares que al principi "viuen amb dolor i pena". La novel·la segueix i narra el lent procés d'alliberament que els portarà a experimentar amb plenitud un amor "carnal, però d'altra banda molt espiritual". Enmig d'un món —això sí— que és incapaç d'entendre'ls. Per Laura Borràs, "una història poètica i de dimensió ètica", no exempta dels elements d'intriga, poder i passió que enganxen el lector.

(Jordi Vilarrodà. El 9 Nou, 7 de març de 2008)

* * *

[…] Maria Dolors Farrés diu que cada vegada que ha hagut de presentar la novel·la o participar en altres actes, l'experiència era diferent: "Per un cantó, em provocava neguit, i per l'altre curiositat". Acostumada a fer preguntes en els seus anys com a periodista, trobava un punt estrany "que me les fessin a mi". Respecte al, muntatge que acompanya la festa de Sant Jordi, la novel·lista reconeix que "mentiria si no digués que m'he sentit importunada o aclaparada", però també reconeix que les editorials "han de promocionar els llibres, perquè no són pas una ONG… si no fan negoci, han de tancar".

[…] "Com més exemplars es venguin, més gent coneixerà els meus personatges i la història d'El monestir de l'amor secret, diu Farrés. Però també té clar que si el lloc en la classificació és baix, "no cal estirar-se els cabells, si el producte és bo, tard o d'hora es valorarà".

[…] Quan surti un nou llibre, hi haurà unes mirades posades en elles, se n'esperarà que superin un llistó que ha quedat ben alt. […] Maria Dolors Farrrés admet que aquesta pressió pot tenir un efecte beneficiós: "Espero, et fa posar les piles… et deus al lector, i al lector se li ha de tenir el màxim de respecte, més que als crítics". Ella ja té una nova novel·la entre mans, "un tema relacionat amb la malaltia mental, l'esquelet ja està fet, ara només falten els músculs".

(Jordi Vilarrodà. El 9 Nou, 21 d'abril de 2008)

* * *

Amb un clau encastat al cap, penetrant el crani de dalt a baix. Un detall escabrós per a una història fascinant, la de la Maria Dolors Farrés (Vic, 1962), finalista del darrer Premi Sant Jordi. L'infortunat protagonista de tan violenta mort és un ésser anònim dels molts que durant segles han estat enterrats al monestir de Sant Llorenç del Munt, un dels quatre amb el mateix nom que hi ha repartits pel país. Dalt d'un cingle, a prop de Vilanova de Sau, on es va gestar la novel·la El monestir de l'amor secret, s'alça un petit cenobi que el pare de l'escriptora, Francesc Farrés, va comprar el 1970. Des d'aleshores, excavacions i restauracions han anat reviscolant un edifici que, sense la fama ni l'ornament de monestirs catalans de més renom, ara també és de novel·la. Un text cuinat durant anys i servit amb una història d'amor homosexual entre frares a la cristiandat trasbalsada de finals del segle XIV, quan el representant de Déu a la terra no n'era un sinó dos.

"El monestir estava en mans d'uns masovers, i el pare va decidir adquirir-lo. És geòleg i li agrada molt la cosa antiga. Però nosaltres ens vam posar les mans al cap! Ja havia comprat la casa de Vilnova, que també es va haver de refer". Fa gairebé quatre dècades que hi treballen, i Farrés té clar que hi vol anar a viure. "No és obert al públic, però si un visitant té interès o curiositat per fer una visita, li obrim les portes". Entre les runes del monestir, els Farrés hi van trobar "restes humanes i ceràmica, no hi havia ornament ni obres d'art. L'església estava sense sostre, moltes parets estaven a punt de caure". El material excavat va permetre a Maria Dolors descobrir que Sant Llorenç del Munt destacava pel seu saber mèdic. "Entre la ceràmica hi ha molt material de medicina, de farmàcia. Això em va permetre traçar el personatge del metge Galzeran de Monsingle". A l'Arxiu Episcopal de Vic i al de la Corona d'Aragó, la família va anar component la història del lloc. "Vam trobar plànols, documents de vida monàstica, el llistat de priors, els relats d'un d'ells que va escriure molt", explica. "És emocionant refer el passat".

Any del senyor 1378. El ressò del cisma d'Occident, amb Urbà VI i Climent VII rivalitzant com a papes, arriba al monestir de Sant Llorenç del Munt, al cor de les Guilleries. El metge Galzeran de Monsingle i el jove traductor i copista Berenguer de Vallclara conviuen entre llibres de medicina. Els turmenten els signes del temps; molt més, però, l'atracció mútua, amor i pecat.

Dos homes i un desig: tabú? "Vaig donar el text a llegir a un frare. En volia saber l'opinió. Em va advertir que jo parlava d'un pessebre i ell em va fer adonar que al segle XIV no n'hi havia. El vaig canviar per una Mare de Déu". Res més? "L'homosexualitat dels protagonistes no va ser cap problema". Farrés ha rebut elogis i la possible polèmica dels monjos gais no ha esclatat. "Pensava que no m'ho publicaria ningú. Però entre que vaig començar a escriure, fa tretze anys, i ara ha passat molt temps, i ha canviat la percepció social". L'autora reconeix que "jo volia fer una novel·la per intrigues, enamorada com estava del monestir perquè l'he viscut des de petita. Però el relat em va dur cap a aquest altre fil argumental, l'amor carnal entre els dos homes. Un tema que he tractat amb respecte, és una història d'amor sublim i la carnalitat n'és un accident".

Dotze anys i un dia. Maria Dolors Farrés feia temps que portava la novel·la al cap, i es va posar a escriure-la el 1995 "Vaig trigar set anys i mig a acabar-la, redactant-la a Vilanova, i durant cinc va estar voltant per les editorials. Totes tenien sempre un motiu per refusar-la. I jo refeia el text… fins que vaig pensar que havia de ser jo mateixa o escriure tal com jo volia. Em vaig presentar al Sant Jordi i hi vaig quedar finalista!". Un gran dia en la vida de Maria Dolors, que anys enrere havia tastat el frenesí del periodisme. "Prefereixo l'escriptura reposada", reconeix.

El títol, l'única concessió. La novel·la alterna el monòleg de personatges amb el relat en tercera persona. Una estructura acurada, un lèxic ric. "M'agrada trobar el verb precís, l'adjectiu adequat". I només una cessió: el Sant Jordi va premiar L'hora quieta, però "l'editorial va considerar que El monestir de l'amor secret donava més pistes".

(Toni Mata i Riu. Diari de Sant Jordi, 22 d'abril de 2008)





--------------------



Fotografia del monestir de la novel·la El monestir de l'amor secret.
+ ampliar