 |
|
|
|
| ||
|
Sergi Jover (Barcelona, 1950) prové del món
del cinema i dels fabricants d’espots i a l’hora de presentar-se en
societat ho fa de la mà de Lluís Maria Todó i de Rosa Vergés.
Amb Vida meva – títol ambigu, irònic – obtingué
el Premi Joan Llacuna 1999- Ciutat d’Igualada. Es tracta d’un sol poema,
tres-cents versos i escaig a la manera de Ferrater, amb exigències de ritme
i rigorós còmput silolàbic que demostren, per començar,
que Jover coneix l’ofici i, el que convenç més, sembla haver-hi
reflexionat a fons. Tocat d’Auden, de Riba el poema que pren forma de carta
a una "estimada Bubulina" repassa "a la ratlla dels cinquanta"
el temps dels amors atrafegats que també ho eren d’altres aventures:
estètiques, polítiques, morals. Al costat doncs i en la mateixa
direcció de Julià de Jòdar. La mirada cap el passat ve mediatitzada
per la malaltia, la qual és alhora un ustori esperó creatiu: "Maleïda
esclerosi / que m’ha dut aquest no ser. / (Beneïda aquesta xacra / que
m’ha dut la poesia)". Des d’aquí es separen els dos temps
del subjecte, de tal manera que aquell que escriu contempla el protagonista del
poema amb una distància si no freda – perquè hi ha ironia arreu–
sí desapassionada per més que l’un i l’altre usin el mateix
"jo". Anton M. Espadaler Tres Poetes (Maria-Mercè Marçal, Txema Martínez Inglés, Sergi Jover i Rejsek) Quadern de Lletres, El País dijous 4 de maig del 2000 ---------------  Ressenya,
d’En Sergi Jover i RejsekSaludem l’aparició del segon poemari de Sergi Jover i Rejsek dins el panorama de la poesia catalana. Es tracta del XVIIè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez, atorgat per l’associació Amics de Joan Valls, a la ciutat d’Alcoi. El llibre ha estat editat per Amós Belinchón dins la col·lecció Alfama (núm. 23) i ja es troba a les llibreries. L’obra té una estructura en vuit parts per a encabir un total de trenta-nou poemes. La primera, dels motius, s’ocupa del tema del desig amorós suscitador de l’escriptura. A de pensades, la segona, el poeta se situa davant del món que li ha tocat viure i hi pren una actitud crítica. dels poetes és la següent part, i Jover sorprén amb una defensa del sentiment vibrant i despullat, segons la manera com ell l’entén, sentiment que implica alhora vida i poesia. La quarta part, de la forma, no és sinó una continuació de l’anterior, on pren major relleu el tema de la creació poètica, del treball que aquesta suposa i del sentiment que hi mena. de l’amic amb tres sonets és l’evocació d’un record per parlar-nos de l’enyor com a tema. La vuitena part, dels poemes d’Oswiecim, Auschwitz en llengua alemanya, planteja un diàleg amb els avantpassats familiars implicats en l’extermini jueu i tota una denúncia de la manca de consciència històrica: "(Ni una pedra us rememora al meu país.)". Garantim que el lector/a s’hi sentirà colpit, i a més trobarà novedosa aquesta temàtica en la nostra poesia. Amb dels tres somnis il·lusoris torna amb força el tema del desig amorós com a suscitador de l’escriptura poètica. El desig, l’amor evocat, és miratge segons ens revela l’autor, totalment sincerat, i si bé ens parla d’un amor ja esdevingut fa temps, se’ns manifesta alhora el record punyent, el "somni" de l’amor, el sentiment com a realitat ben viva per a ell. D’aquesta manera el poemari ofereix una estructura global tancada. de la música final, la vuitena part i darrera, és el colofó de l’obra i mostra un poeta que ens ha brindat els seus sentiments i poemes, i que ara ens convida a compartir amb ell també nosaltres el nostre "naufragi" i a no perdre la il·lusió.  A
Ressenya trobem una sola veu poètica que es concentra en diferents interessos
amb el nexe comú de la denúncia expressada sempre des de la intimitat,
des de la poesia. Aquesta declaració d’intimitats oscil·la
entre la "joia", el desig amorós, i el "dolor", la
mort, i té com a complements eventuals els temes de la reflexió
sobre el pas del temps, la soledat humana o l’enyor del bé esvaït.
Des del centre enunciatiu de la denúncia el poeta pren com a tema fort
el desig amorós com a evocació de l’amor perdut, el tema del
sentiment "ingovernable que ens habita", la crítica davant el
món més actual dominat pels mitjans de comunicació i un pensament
únic empobridor, i, finalment, –i també com a conseqüència–
la desmemòria col·lectiva, el tema de l’extermini jueu als
camps de concentració nazis. La intimitat i la denúncia són
l’eix vertebrador des d’on el poeta adopta l’actitud crítica
de posicionament davant el món i els sentiments.Al poema Contra els poetes i la lírica (Suc de paparres) censura que hom puga dir "que el sentiment en poesia / és impostat i enganyador", hi defensa el sentiment, "aquell xiscle primigeni". Es tracta d’una apologia de la naturalitat en l’expressió del sentiment poètic, de la narrativitat i la poesia directa i, a més a més, aclaridora ("Hauríem de cridar de forma entenedora", ens diu en un altre poema). Jover pren com a referència la sàtira d’un poeta gironí, identificat amb un noucentisme evolucionat, amb compromissos editorials i polítics que desfiguren la tasca de l’intel·lectual. Aposta per la moralitat i la sinceritat en l’escriptura, per una escriptura conscient: ("els mots / són ara poc morals.../ Ningú no escriu de franc, en plena democràcia."). A pesar d’això, també es deixa temptar per l’escriptura netament simbolista. Jover sembla voler situar-se en el moment d’esquizofrènia que viu el món literari català, segons Oriol Izquierdo, entre el discurs oficial de la normalització d’una banda i, d’una altra, la relació cultura i mercat, moment acrític crepuscular de la nostra literatura, enmig de la societat de l’espectacle on sols té valor de realitat el que ix als mitjans de comunicació de masses, amb una evident absència de debat estètic. L’obra, tot plegat, és una reflexió sobre la comunicació humana a través del nexe comú de la denúncia d’un món mancat de memòria històrica (l’extermini als camps de concentració), de sentit crític (influència dels mitjans de comunicació de masses), de sentiments ingovernables; mancat, en definitiva, de poesia. La proposta de Sergi Jover és atrevir-se a somiar, a no ser convencionals i, a més, a compartir els nostres sentiments i a riure’ns de nosaltres mateixos. Àngel Montesinos --------------- Amb aquest volum Sergi Jover i Rejsek guanyà el XVIIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez que atorga l’Associació Cultural Amics de Joan Valls a Alcoi. Del conjunt de temes d’aquest segon llibre editat del poeta barceloní n’hi destaquem dos: els dedicats a la reflexió sobre la poesia (i els poetes) i els aqlegats a la secció titulada "dels poemes d’Oswiecim" a travé dels quals l’autor indaga en la memòria, familiar i col.lectiva, de l’holocaust. Situat, com indica Anton Maria Espadaler en el pròleg, en una tradició lírica que combina exigencia formal, compromís cívic i ètica laica, Sergi Jover insisteix a nadar contra el corrent dominant que predica la inutilitat de la memòria històrica i contra aquelles pràctiques poètiques (i poetes) que es resolen en mers exercicis epidèrmics de formalisme vacu. Els poemes dedicats a l’holocaust no solament eixamplen la poesia d’ací cap a temes pràcticament inèdits, sinó que exemplifiquen la profunditat i el mestratge amb què el poeta és capaç d’acarar-se amb l’episodi d’horror més lacerant del passat segle. Cartelera Turia 1.932 (9/15 feberer 2001) secció Turia recomienda --------------- Rigor y mesura POESÍA "Ressenya", Sergi Jover i Rejsek. Amós Belinchón. Valencia, 2000. 83 páginas. JORDI LLAVINA, La Vanguardia Sergi Jover i Rejsek es un poeta tardío en cuanto a publicación, si bien escribe (y escribe bien) desde que el amasijo de sierpes de la conciencia empezó a anidar en su mente. Su primer libro, Vida meva, lo publicó casi una década más tarde de la edad en que Eliot cifraba el inicio cabal de todo poeta que merezca el nombre (Rimbaud y algunos privilegiados a un lado): los cuarenta. En ese su primer título (un largo poema de tintes autobiográficos), Jover manifestaba su deuda con Ferrater y, por ende, con toda una estética: el Ferrater de "In memoriam" y, acaso todavía más, el de "Poema inacabat". Ressenya es un libro a todas luces más complejo que el anterior. Dividido en ocho partes temáticas, se me antoja que tiene, en dicha división y en algo más, mucho del didactismo de los libros medievales. También en el hecho de que cada uno de los poemas encierra su propia moraleja, aunque a veces el final no acabe de rayar a la misma altura que el arranque o el desarrollo. Los poemas de Jover exhiben una firme lógica, desentrañable con las armas de la interpretación inteligente, de la atenta exégesis, aunque el autor gusta, de vez en cuando, que algunos de sus versos se cuelen por la grieta de la mera sugerencia onírica, por la virtualidad de la metáfora que escapa a cualquier aprehensión racional para generar, en cambio, la admiración hacia su propia belleza creada. Y así, su pasión por reflejar el difícil tránsito entre la vigilia y el sueño resulta mucho más moderna. Jover reflexiona en sus poemas sobre los pretextos que originan el texto lírico, sobre el paso del tiempo, sobre el rigor de 1a forma. Los temas de ayer y de hoy, vamos. E1 poema de cariz narrativo, repleto de referencias aparentemente irrelevantes, a lo Auden, alterna con el más ceñido, armado sobre alguna imagen desconcertante, a lo cummings, o con su experimento de los cuasi-sonetos. Y es que el poeta hace gala de un rigor formal. Más aún: no entiende el poema sin esa labor previa de ordenar el caos, en unos versos que cuentan con una gran competencia vamos a llamarle rítmica (pero que también lo es métrica). E1 verso de Jover fluye a las mil maravillas, e incluso alguna de las composiciones de Ressenya manifiestan esa obsesión por la forma: la explican, 1a convierten en toda una alegoría naval. El libro contiene un puñado de buenos poemas. Para el lector apresurado recomiendo, entera, la sección titulada "Els poemes d'Oswiecim" (Auschwitz, en polaco): reflejo de la fortísima impresión que causó en el autor la visita al escenario del horror (ese imponente decorado de silencio), así como su familiaridad con la obra de autores como Semprún, Primo Lévi o Ruth Klüger. --------------- Pròleg Anton Maria Espadaler No fa gaire més
d’un any que Sergi Jover va publicar el seu primer llibre, Vida meva, el
qual, d’un manera molt genèrica i, per tant, injusta pel que fa a
un text amb una pell de molts plecs, venia a representar l’explicació
d’una trajectòria moral, vital, com a lector, que l’havia conduït
a descobrir-se, a l’edat de la raó –potser hauria hagut d’escriure-ho
en francès-, com a poeta. Hi exhibia ofici a través, sobretot, d’una
cura constant en l’ordenació dels ritmes, en la voluntat de connectar
amb una determinada tradició lírica en català –la que
combina exigència formal, compromís cívic i ètica
laica-, reforçada pel coneixement dels lírics europeus que per interès
i destí personal li han estat afins, i també pel fet de palesar
la decisió de prendre part en el debat i el discórrer de la poesia
ara i ací. Irònic en el mètode, crític per sistema,
tendre en el record, escèptic en el dia a dia, Sergi Jover es feia escoltar.  Neu
fosa(presentació 26 de juny 2001) Us explicaré de manera resumida, perquè som molts a presentar, com van néixer i com van créixer (créixer per dins, no per fora, que són poemes molt breus) el recull de Neu fosa. Primer que tot hi va haver una redacció molt ràpida -el Sergi és home de vers ràpid- i amb una actitud per part seva com de divertimento. Escriure poemes per provar noves maneres de dir, per assajar fórmules noves, per jugar amb el llenguatge i aprofitar també per jugar a ser un altre (en aquest cas seria una altra, amb a). És a dir, oblidar allò que la poesia ha de ser sincera, ha der ser un mirall d’un mateix i donar-se tota la llibertat creadora. Aquest joc que podríem dir de transvestisme, al Sergi li va comportar una desvinculació directa i evident de la pròpia experiència o la pròpia anècdota: ell adopta una veu poètica nova en forma d’un jo femení i a partir d’aquí queda lliure de tota fidelitat amb el seu jo masculí. (Ell adopta aquesta veu en el moment d’escriure però, ja ho comprovareu després quan la Natàlia llegeixi els poemes, moltes vegades no s’explicita si la veu narrativa dels poemes és masculina o femenina) D’altra banda, aquest jugar a fer poemes i aquesta nova identitat van fer que el Sergi escrivís de manera diferent. És a dir, va comportar un canvi d’estil respecte als altres poemes seus. Si la poesia del Sergi es caracteritza, entre altres coses, per una voluntat d’explicar i d’explicar-se, una voluntat de fixar un moment (millor dit, d’individualitzar un moment, de fer-lo "el" moment a partir d’una anècdota concreta, a partir de "l’"anècdota), i això sense escatimar espai, és a dir amb unes clares preferències pel poema llarg (el cas Vida meva de més de 300 versos) o la no tan llarga forma personal del quasi sonet de 14 o 15 versos; els poemes de Neu fosa són tot el contrari: Són poemes molt breus (de 3, 4, 5, 6 i, com a màxim, 2 poemes de 8 versos) de to ambigu i suggerent, poemes que més que dir insinuen, apunten… Poemes de no-discurs, se’n podrien dir. Uns poemes que definiria com una mena de petits escenaris anímics on cada lector hi fa actuar, hi encaixa, la seva pròpia experiència. En aquest sentit es podria parlar de poemes interactius perquè és aquest lector (que se sent cridat, que se sent al·ludit per un tu present en la majoria de poemes) qui en completa el sentit i se’ls fa seus, aconseguint-se d’aquesta manera un dels principals objectius de la poesia. Seguim ara amb la història de Neu fosa. Acabat el recull, revisat, sospesat i un cop fets tots aquells passos propis d’un poeta rigorós. Aquest poeta rigorós, el Sergi, decideix de presentar-lo al premi de Poesia 25 d’abril de la Vila de Benissa, naturalment amb pseudònim femení: Maria de Soldegrau. Poesia femenina? Poesia masculina? Deixo la qüestió, o la polèmica, per a un altre moment. El cas és que Maria de Soldegrau guanya el certamen que consisteix en una edició dels poemes. I és ara quan afloren els dubtes: qui signarà el llibre, la Maria de Soldegrau o el Sergi Jover? A aquests dubtes s’hi s’afegeix com una mena de por de mostrar un tipus de poesia que ell, el Sergi, no acabava d’assumir com a seva: "tan vague, tan indefinida i insinuadora…" em comentava ell mateix. I tan amable i elegant, tan musical, tan pròxima… hi afegeixo ara. Va passar el temps: Més lectures, més revisions (per exemple el títol, que es va escurçar) i, finalment, la decisió de signar el llibre amb el seu nom. Una decisió que encara la setmana passada posava en dubte: "No sé –em deia-. No sé si hi hauria d’haver deixat el pseudònim…" Potser va ser per compensar la retirada de Maria de Soldegrau d’escena que el Sergi va acabar de bastir l’edició amb noms de dona (aquestes ben reals) i va demanar a la Teresa Riba uns gravats preciosos (i feminíssims) que embelleixen (amb b alta) el llibre i alhora incrementen la capacitat de suggestió dels poemes; i a mi mateixa, que em va demanar el pròleg (i que ell sap prou bé com li ho agraeixo) Jo crec, sincerament, que més que pors i dubtes, el Sergi hauria de sentir-se satisfet. Hauria de sentir la gran satisfacció d’haver aconseguit un dels grans reptes d’aquells que treballen amb la ploma: dominar el llenguatge, sotmetre’l i elaborar-ne una peça d’art com són els poemes de Neu fosa. --------------- El sexe del vers o l'ambivalència Quan Sergi Jover va presentar Neu fosa al X Premi de Poesia XXX amb el pseudònim Maria Soldegrau i Burriac poc es pensava que un temps després, en resultar guanyador del certamen, es trencaria el cap per explicar-se aquell desdoblament: la seva veu esdevinguda una veu poètica femenina? Partint de la convicció que el llenguatge poètic no és asexuat, tenia sentit allò? Hi havia una explicació? Sense posar-me al lloc del Sergi -prou desdoblaments, doncs!- apuntaré un parell de comentaris sobre la qüestió que serveixin al lector per situar-se davant d'aquest poemari de doble identitat. Per fer-ho, me n'aniré a l’inici de tot, quan ens plantegem el sentit primer del gènere. Hereus encara dels nostres rebesavis romàntics, solem entendre la poesia com un mirall dels moviments sentimentals del seu creador. Això, òbviament lligat a un certificat de sinceritat que, en conseqüència, tot poema hauria de dur implícit. Aquesta concepció, del tot respectable, no és però l'única que hi ha. El llenguatge poètic pot tenir, i de fet al llarg de la història ja ha tingut, altres significacions. Pot ser, per exemple, un joc. Com una mena de difressa que atrau el poeta perquè li obre noves experiències, nous camins, i ell, delerós, s'hi aboca. És per aquest segon camí per on l’autor d’aquests versos s’ha endinsat. Sense prevencions, sense prejudicis, amb la llibertat que tot acte creatiu duu implícita, Sergi Jover a Neu fosa ha volgut jugar amb la poesia i s'ha deixat seduir per unes estratègies verbals que li eren noves -podríem qualificar-les de femenines?- i que, potser sense adonar-se'n, l'han dut a connectar amb la seva veu interior més femenina, aquella que molts homes, ingenus, amb pudor es neguen o oculten. El resultat són uns poemes molt breus i de discurs efímer, d’un discurs que es desfà, que es fon entre vaguetats i ambivalències; poemes de no-discurs, podríem dir. Ben diferents a l’altra poesia de l’autor, que definiria com a més discursiva i sempre arrapada a un esquelet sintàctic sòlid. Els poemes de Neu fosa més que dir, suggereixen, insinuen, perquè el lector -lector o lectora que se sent constantment al·ludit pel tu protagonista gairebé únic en tot el recull- en una mena d'acte interactiu, en completi el seu sentit o, dit d'una altra manera, n'extregui el propi significat. Deu ser aquest mig dir, aquest no acabar de dir del tot, aquesta ambigüitat en definitiva, allò que ens atrau d'aquests versos, ens els apropa i, d'aquesta manera, com la neu fosa que llisca i cobreix els racons profunds del paisatge, també aquests poemes, líquids, llisquen pels racons amagats del nostre paisatge interior, fet de sentits i de memòria. Des d'un altre punt de vista, també com la neu fosa, els versos d'aquest llibre són lluny de rigideses i encarcaraments formals. Això fa que la veu del poeta sobresurti neta per sobre dels recursos constructius utilitzats. No hi ha forçaments ni concessions a fórmules establertes tot i que les fórmules hi són, altrament no percebríem pas el seu ritme gairebé musical ni la sensació de peça autòctona i ben acabada que es té en llegir cada composició. Neu fosa és el tercer recull de poemes de Sergi Jover. Els altres dos -Vida meva i Ressenya- van aparèixer l’any 2000. Tots dos són, doncs, prou recents i això ens fa veure que es tracta d’una aventura poètica molt jove. No obstant això, en llegir aquesta poesia ens adonem que Jover ha entrat al món de la lletra escrita amb plena maduresa, amb valors i llenguatge propis. Com a lectors li hem d'agrair que ens hagi estalviat els plagis i les vel·leitats de l'aprenent. I, també com a lectors, li agraïm que darrera de cada paraula, darrera de cada vers hi trobem tot un món, el seu, que ens ofereix, generós, amb ofici i elegància, i una dosi de divinitat. Així ho deixa dit a Miracles de poeta: Penjat d'un fil d'aranya t'inventaràs la llum, el xiscle dels corbs negres i el rompre de l'onada. Maria Enrich - novembre del 2000 --------------- | ||
|
