Els segles XIV i XV: el català en la
poesia. Inicis del Renaixement
Durant el s XIV i els primers decennis del XV la lírica segueix un procés de desprovençalització tant temàtica com lingüística. La provençalització és
encara molt forta en un grup de poetes del regne de Mallorca (tant a la seva zona continental, al nord de l'Albera, com a la insular), recollits en un cançoneret procedent de Ripoll (posterior al 1346), on
sobresurten els imitadors de Cerverí i, principalment, el Capellà de Bolquera. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l'escola poètica de Tolosa (creada el 1323), a imitació
de la qual Joan I, el 1393, fundà el consistori de la Gaia Ciència de Barcelona. Aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu
literari, i les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta. En canvi, motivaren dues importants obres didàctiques de poesia, el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el
Torsimany, de Lluís d'Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit d'un diccionari de la rima, tots dos redactats a la darreria del s XIV. En aquest temps tot intent de retorn
al passat trobadoresc era ja una actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits per la lírica romànica a Itàlia. Al pas d'un segle a l'altre, alguns poetes secundaris, com Gilabert
de Pròxida, Pere de Queralt i Melcior de Gualbes, revelen alguna tènue influència de la lírica en italià, principalment de Dant i Petrarca, per bé que les cançons i els
sirventesos originals d'Andreu Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca, tot i que aquest poeta tradueixi, a la fi de la seva vida, la Commedia en vers català. En la breu i
delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal amb catalanismes, sinó de català amb solucions provençals, i encara que hi persisteixen els
temes i l'estil trobadoresc hom hi observa una certa renovació, més per raó de la personalitat del poeta que no pas pel seu lleuger italianisme. La cort de Margarida de Prades, vídua de
Martí I, és un dels darrers aglutinants de poesia cortesana de tall medieval. La cort d'Alfons el Magnànim, en canvi, centrada a Nàpols, ja té un caràcter renaixentista i
plural, car s'hi reuneixen i hi conviuen escriptors en llatí, en italià, en català. Encara que pertanyia a la seva cort, en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs Marc
escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425, a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc representa una autèntica superació en la lírica
catalana, puix que, ultrapassant l'estilnovisme i petrarquisme, exposa els problemes morals d'una manera humana i crua, bé que sempre amb premisses escolàstiques, però que dóna com a resultat
una valenta introspecció, tot plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense concessions a la retòrica i a l'agençament formal, però sempre amb puixança i forta originalitat.
Ausiàs Marc no tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos poetes del s XV. En aquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i
la mort de Carles de Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí novament en arma d'atac intel.lectual usada vigorosament i eficaç pels dos bàndols contendents. Hi ha tot un
cicle de poesies en elogi del príncep de Viana i, al costat joanista, l'extensa i incisiva obra de Joan Berenguer de Masdovelles. El sentimentalisme intentà nous camins, no gaire encertats, en el tema de
la desconeixença, poc o molt inspirat en Alain Chartier, el qual, amb Guillaume de Machaut, fou el poeta francès més conegut aleshores. Bernat Hug de Rocabertí i Pere de Torroella, tots dos
militars de l'exèrcit reial, escriviren poemes amb una forta empremta italiana, i Romeu Llull, conseller de Barcelona, féu una poesia burgesa. Mentrestant, a la ciutat de València, en plena
puixança i lliure de la guerra, es conreava una poesia de tertúlies, d'amics, com els diversos que voltaren Bernat Fenollar, es reprenien els certàmens literaris, que havien de tenir una llarga
tradició, i el tarannà alegre, faceciós i despreocupat donà petites joies d'humorisme més o menys procaç. Bé que el Renaixement italià arribà tardanament a
la poesia catalana, a la prosa, per contra, ho féu molt d'hora. La cancelleria reial, mercès a l'ordenació imposada per Pere el Cerimoniós, es preocupà extraordinàriament de la
precisió i de la bellesa de la llengua escrita, fent una tasca depuradora de dialectalismes i unificadora semblant a la que s'imposaren les acadèmies europees del s XVIII. Els documents reials, en
estendre's constantment per tots els dominis de la llengua amb l'autoritat de llur procedència, crearen una mena de llengua culta i oficial a la qual, de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la qual cosa fa
que sigui tan difícil d'assenyalar trets dialectals en escriptors catalans en la segona meitat del s XIV i del XV. En són una prova els magnífics sermons de Vicent Ferrer (els quals, cas
raríssim en qualsevol literatura no contemporània, es conserven gràcies a notes estenogràfiques preses pels qui n'escoltaven la predicació), puix que en llur text sobten freqüents
valencianismes que, en escriure, ell mateix estalviava i reduïa a la llengua comuna. Als dos darrers decennis del s XIV, als documents de la cancelleria apareix l'estil de la prosa renaixentista recentment
inaugurat a Itàlia, gràcies a l'actitud moderna i al sentit literari dels secretaris i els escrivans que la componien. Entre ells es formà Bernat Metge, el qual, amb Lo somni (1399),
introduí definitivament l'estil nou de la prosa en la literatura catalana, la qual és la primera entre les romàniques a produir un diàleg de tipus platònic o ciceronià, tot i
que en aquest tractat és debatut fonamentalment el problema de la crisi política i religiosa de la darreria del s XIV. Bernat Metge, no res menys, és el cas típic de l'home que, a causa de
mèrits intel.lectuals, intervé activament en política i que, gràcies al seu talent d'escriptor, s'enriqueix extraordinàriament, bé que la seva manca de moral el faci caure i
després es redreci al regnat de Martí I. Es tracta d'una típica mentalitat renaixentista, molt avançada, que no prosperà en temps posteriors, car els escriptors catalans que hom podria
anomenar humanistes, que el seguiren, o bé cercaren una conciliació entre classicisme i cristianisme, com fra Antoni Canals, o bé foren mers traductors d'obres llatines, com Ferran Valentí, o
bé fixaren llur intenció en el filigranament estilístic, com és el cas de la bella i marmòria prosa de Joan Roís de Corella, mort el 1497. A part l'humanisme, hi ha la singular
figura d'Anselm Turmeda, franciscà renegat, que mantingué una curiosa duplicitat en la seva producció literària, principalment al llibre La disputa de l'ase (1417), en prosa, i als
seus colpidors versos del Llibre de bons amonestaments, i una actitud francament anticristiana a la Tuhfà, escrita en àrab. Contemporàniament, a Barcelona predicava fra Felip de Malla,
teòleg famós a Europa, orador recargolat i autor d'un simbòlic i preciosista Memorial del pecador remut, extensa i abarrocada renovació d'una temàtica típicament
medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís de Corella, en llur obra sacra, són els més destacats representants de la prosa religiosa del s XV. Ja al s XIV es traduïren al
català les principals novel.les cavalleresques de la matèria de Bretanya, llegides amb entusiasme a tot Europa. Al s XV, en declinar la cavalleria com a estament i en fer-se freqüents les batalles
privades entre els nobles, sobretot al Regne de València, i en augmentar el nombre de cavallers errants catalans que viatjaven per llunyanes terres en cerca d'aventures, hom pot comprovar que la literatura
cavalleresca influí sobre la vida real i el capteniment dels homes. Però aquests homes de carn i ossos, al seu torn, esdevingueren models literaris per als escriptors, i així aparegué
l'anònim Curial e Güelfa, i així el cavaller valencià Joanot Martorell emprengué la llarga tasca de la redacció de Tirant lo Blanc. Aquestes dues novel.les
cavalleresques, de pujats mèrits i de lectura sostinguda fins avui, es caracteritzen per llur fidelitat a una realitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació optimista, llampant i
humana, del món dels cavallers en declivi; i simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escriví l'Espill (en vers narratiu, però), prototipus de novel.la burgesa, puix que
té com a tramat principal l'aburgesament del protagonista; l'obra és colpidora per les seves notes crues, negres i pessimistes i per la seva tan medieval misogínia. A la vetlla de la gran caiguda de
la literatura catalana, aquesta donà, a València, aqueixes dues tant contradictòries i tan importants manifestacions. No manquen altres mostres de narrativa, com, a la darreria del s XIV, Viatge
al purgatori, de Ramon de Perellós, obra interessant pel que té d'aventura meravellosa i d'intent de frau, i l'anònim Jacob Xalabín, novel.leta oriental entre sentimental i
bel.licosa.
