"El plet entre Maragall i el Noucentisme no és saldat. D'Ors i els seus adeptes donaren del poeta i pensador una imatge deformada i empetitida, però alhora tan persuasiva, que en una conjuntura històrica decisiva a Catalunya, restà massa gravat en l'ànim de molta gent el clixé del vell Maragall representant de la Catalunya vella, per bé que "modernista", salvat tal volta per a l'Olimp com a clàssic parapetat en la seva serenitat catòlica i burgesa, fustigat una i altra vegada pel seu suport a tota espontaneïtat en el fluir verbal i dialectal.

Maragall fou un individu del tot compromès amb el seu país i la seva història. Ell sabia millor que ningú fins a quin punt era vàlid interpretar els processos espirituals, interns, des de l'exterioritat. [...] En aquest "positivisme espiritualista" havia xifrat la diferència entre l'escola filosoficoespiritual catalana i la castellana.

Si alguna cosa inquietà Maragall tota la seva vida fou l'existència purgativa de les ànimes després de la mort. [...] La seva experiència poètica es produeix a partir i des d'una joiosa acceptació del món tal com és en la seva dimensió generosa. De la naturalesa en pren el "costat bo"; i del "costat nocturn de la vida" en percep tan sols la vida purgativa de les ànimes crepusculars. La seva congenialitat amb Novalis pot veure's en el caràcter ultraterrenal, però mai satànic ni terrorífic, del món líric d'aquest gran poeta desitjós de redempció.

Maragall i Unamuno
Perquè, si bé a partir de la crisi de 1907, Maragall confessa la modificació de l'orientació metodològica seguida en la seva poesia i en la seva prosa (de la forma a l'essència, de la dada externa al món interior), aquest canvi [...] no l'emparenta en absolut amb Unamuno, el qual es planteja sempre i incondicionalment el problema radical i últim (¿què passa amb el subjecte, amb el meu propi jo, després de la mort?) de forma nua i monolítica, sense fer-lo brollar del context vivencial, físic i comunitari en què s'insereix.

Maragall, amb el seu concepte d'ànima del món, trobà sense proposar-s'ho l'anella perduda entre les metafísiques biologistes i espiritualistes; aquesta ànima del món, enllaç de la vida i de l'esperit, li permeté una reflexió gradualista de la totalitat, consumant una síntesi unitària, no gens reductora del singular. Concebé l'ànima com la potència que vivia ja en estat latent, en la matèria, com llum reclosa en la tenebra [...]. Entenia que aquesta matèria amarada de llum enterbolida i no avivada podia assolir il·luminació i esplendor en virtut d'un procés intrínsec d'autoelevació, de la qual cosa donava prova la incansable aspiració de tot ens per elevar-se vers la llum [...].

La crisi a partir de 1907
Maragall sabia teòricament que el mal era la mesquinesa —i l'arrel d'aquesta en l'enveja i en l'odi. Però no sabé donar expressió poètica pràctica a aquest convenciment. Per això l'odi, l'enveja, el sorprenien com una cosa aliena i extraordinàriament pertorbadora, cosa que no pot entendre, "lo que no cabe en la cabeza". Per això la seva poesia és tan poc sinistra, tan escadusserament connivent amb el satànic. [...] Es nodreix d'una confiança: en els ulls, en el desig dels ulls, en l'objecte del desig, naturalesa, bellesa física, femenina, còsmica. Ara bé, el que el 1907 entra en crisi és aquesta confiança.

En efecte, a partir d'aquesta data, la seva reflexió poètica i filosòfica, lírica i religiosa es produeix des d'un horitzó que no havia estat fins aleshores determinat ni poèticament ni reflexivament. És el no-res allò que apareix a l'horitzó. La mort és la seva presència en el subjecte. La desaparició del món objectiu la seva presència en les coses. L'ofuscament i la tenebra del món visual la seva presència als ulls.

Maragall, per tant, en aquesta crisi manté el principi que l'única manera d'assolir l'expressió poètica és el camí que va de l'exterior a l'interior, de la forma a l'ànima [...]. La diferència entre Maragall i Unamuno cal cercar-la aquí: mentre aquest salta, escopetejat, a la qüestió última, sense prèvia mediació de la dimensió mundana, situada, del subjecte, com si tot el món fos accidental, pura ocasió per a plantejar l'única qüestió, Maragall hi arriba en ple aprofundiment de la relació absoluta del subjecte amb el món [...].

En efecte, Maragall sent com si el món sensual, visible, imaginari, aquest món que era per a ell suport positiu i alforja de la seva aventura esteticoespiritual, se li esberlés i descompongués, i restés així qüestionat.

Si algun membre del cos humà té importància en la poesia de Maragall és, com ja hem insinuat, l'ull. En la poesia de Maragall constantment apareixen mirades. [...] L'ull ple, carregat de voluntat, és un ull que és viu: la seva mirada activa, apassionada, capaç d'imposar-se tan sols allotjant-se en l'objecte i prenent possessió d'allò que mira, tan sols mirant-ho. La mirada voluptuosa revela l'essència passional de l'ésser humà.

En el cas de Maragall hom té la sensació que morí massa aviat, quan a penes havia començat a expressar les idees (poètiques, filosòfiques, crítiques) gestades en la crisi de 1907. [...] El que ens ha restat és una xifra, sols una xifra, d'allò que hauria pogut esdevenir."

(Eugenio Trias: El pensament cívic de Joan Maragall. Barcelona: Biografies de catalans, Fundació Banco Urquijo i Edicions 62, 1982)

* * *

"Una vida breu i sense gaires esdeveniments extraordinaris, i una obra no pas gaire extensa que no conté llibres llargs, ni grans creacions narratives i fictícies, ni tractats sistemàtics, polèmics o definitoris destinats a produir impactes rotunds i immediats. Una punta d'inseguretat i de retòrica en alguns dels textos escrits amb premeditació —per exemple, en els Elogis— i unes imperfeccions de llenguatge que, explicables i tot en el seu temps, li han pogut ésser retretes, si més no entre els lletraferits. I un abast popular, de moment, no gens sorollós.

Així i tot, va produir en molt poc temps alguna cosa decisiva: una empremta en la mentalitat i en l'esperit del país, inconfusible. I no sols en els homes d'un cert nivell intel·lectual, i en els que poc o molt pensaven o pensen com ell, sinó també en els que haurien d'ésser els seus adversaris, i en els que no l'han llegit ni el coneixen ni mai no han pensat en ell. És probable que cap altre escriptor no hagi tingut mai tanta influència sobre aquest país nostre. Heus aquí el resultat del balanç.

No fa gaires anys, Josep Pla deia que la poesia de Maragall no tenia res a veure amb la que es feia en el seu temps a Europa. Si el poeta ho hagués pogut llegir, hauria estat content. El que més l'afalagava, quan va publicar el primer llibre, era que el tinguessin per innovador i li reconeguessin una personalitat pròpia. És evident que la tenia, i que en termes generals —ho diu el mateix Pla— no pot ésser vist com a contemporani de ningú: "...ni dels simbolistes, ni dels parnassians, ni dels sensuals, ni dels escèptics ni dels iconoclastes". Per a ell, tot venia de la bellesa de la vida, de la realitat, i la feina del poeta era expressar-la. [...] Però, a més de la idea que ell se'n feia, la manera de fer era també nova.

No hi havia —o ben pocs— poemes escrits amb artifici o només per un deler literari. I no és pas que sigui una heretgia la recerca de la bellesa en l'objecte literari creat pel poeta. Però en el cas de Maragall, la reducció a poesia operava quasi sempre —i sempre en els poemes verament reeixits— sobre realitats vistes o viscudes directament en el món extern o en el reflex que en trobava en el món interior. [...] Maragall no es limitava, diríem, a "explotar" líricament les coses reals, perquè per a ell la matèria poètica era la bellesa del món en el qual vivia, i les coses i els homes que hi veia, i els afectes que hi posava, i la recerca del lligam amb unes altres realitats no tan clares o fins incognoscibles i absolutes. És a dir que, per a ell, els poemes solien ésser, més que no pas el fruit d'un propòsit literari, una conseqüència gairebé directa de la vida mateixa que realment vivia, i de tot allò que se li feia present i li omplia l'esperit, i dels episodis de la perpètua i abrandada recerca que portava closa dins d'ell mateix."

(Maurici Serrahima: Joan Maragall. Barcelona: Col·lecció Pere Vergés de biografies, Edicions 62, 1990)

* * *

«Para poder escribir esos maravillosos artículos, el poeta-periodista necesita antes que todo impresionarse: Contemplar algo, asistir a cualquier suceso, vivirlo en una palabra. Entonces es cuando surgen esos trabajos que constituyen lo mejor de su producción literaria.

"Jo no escric si abans no m'he sentit trasbalsat per una emoció involuntària i forta. Els articles del Brusi m'han tingut febrós de vegades tota la setmana; fins que se m'han resolt a dintre, no me'ls he posat a escriure. No hi ha dret a embrutir paper amb paraules vanes..."»

(José Tarín-Iglesias: Aportación maragalliana al periodismo barcelonés. Barcelona: Talleres gráficos Cervantes, 1947)

* * *

"La serenitat —tan coneguda, tan enaltida— de Joan Maragall, també tenia una entranya volcànica, gairebé ignorada. En les profunditats de la seva ànima, sols visibles a la claror de grans llampecs intermitents, hi havia en perpètua fusió una matèria passional extraordinàriament inflamable.

La fe, l'entusiasme, l'innocència, l'amor que irradiava la seva ànima, tot esguardant el món, i l'èxtasi amb què rebia —com una mena de comunió amb Déu— la sagrada esgarrifança de l'emoció poètica, no han estat mai superats damunt la terra. La paraula era per a ell un misteri tan gran, que gairebé no sabia avenir-se de la gràcia que representava l'ésser home i el tenir una llengua. I la responsabilitat d'aquest do li comunicava una dignitat inexpugnable."

(Gaziel: Caires de Joan Maragall, Apèndix de les Obres Completes de Joan Maragall. Obra catalana. Barcelona: Biblioteca Perenne, Editorial Selecta, vol. I, 1960)

* * *

"Maragall (és) gairebé paradoxal: un poeta que compon per procediments d'escola —escola goethiana o pròpia o de qui sigui, tant se val— amb febre o amb febreta, sí, però també amb el serè despreniment de l'artista, que sempre ens apareix sentint-se més obligat envers el producte del seu geni creador que no pas envers l'emoció que el fa parlar o envers el cor de les coses que l'inquieten o l'encanten.

Parlà supremament en vers, però no exclusivament; i potser el més just elogi que es podria fer d'aquest home amb la seva personalitat genial, tota ell irradiació i influx, és que tot d'ell fou paraula viva: els poemes i les proses, els actes i fins els gestos i fins les inhibicions i els silencis."

(Carles Riba: "Pròleg a Joan Maragall", dins Antologia poética. Barcelona: Editorial Selecta, 1954)

* * *

"...y que tan dentro de sí la sintió, la vivió y la soñó su cantor glorioso, aquella su Barcelona, "la gran encisera"; no se preocupó de meter en ella ruido, si no que día a día, pero para siempre, fue preparando para llevar al viejo Brusi artículos, [...], con que servir desinteresadamente a la historia de la patria."

(Miguel Unamuno: Pròleg a Obres completes de Joan Maragall. Volum XVII, Problemas del día. Edició dels fills de Joan Maragall. Barcelona: Sala Parés Llibreria, 1934)

* * *

"La posició fonamental de Maragall és la d'un escriptor neoromàntic. Si hom ha pogut considerar la seva obra com un pont que uneix la Renaixença a la literatura rigorosament moderna, això és degut sobretot a la posició de Catalunya dins la cultura occidental. En comparació d'altres països, el moviment romàntic hi conserva la seva força i la seva puresa fins molt més tard, gràcies a la seva transcendència patriòtica i a la unitat relativa de les aspiracions nacionals."

(Arthur Terry: La poesia de Joan Maragall: Barcelona: Barcino, 1963)

* * *

"Maragall sent una mena d'horror a l'anarquisme, però no pot dominar el llevat anàrquic que porta dins, perquè per alguna cosa és fill de la seva època. L'obra de Maragall és una paradoxa constant entre aquests dos sentiments. Aquesta paradoxa de caràcter líric, de caràcter tendrament humà, és la que dóna tot el dramatisme i tota la simpatia als seus escrits.

I la prova d'aquella paradoxa de Maragall és que el poeta estimava apassionadament els clàssics, és que, malgrat la seva teoria poètica —que és la més anticlàssica que pugui existir—, els moments més vius, més plens de "paraula viva" de la seva obra, són aquells en els quals la forma adquireix una gràcia perfecta, quan tots els versos obeeixen a una retòrica rígida [...] I és que el poeta era molt més gran i era molt més fort que la seva teoria poètica.

Tot això Maragall ho sentia perquè era una poeta polític, perquè ambicionava la màxima consideració pel seu país; i Maragall va voler començar la feina de fer cantar en la llengua pròpia aquelles paraules d'altres llengües, que agafen dintre les cendres de la mort un aire de joventut incommovible."

(Josep Maria de Sagarra: "Traductor de Goethe", dins Pròleg a Obres completes. Volum VI, Edició dels fills de Joan Maragall, 1930)

* * *

"La poesia d'en Maragall no es limitava a la seva obra escrita: era al seu esperit obert i franc, a tota la seva vida: [...] La bellesa de la vida, la bellesa del món era per ell en primer lloc; la bellesa de l'art en procedia, i en aquest sentit era secundària: en depenia. Primer era l'home, després venia l'artista. Primer que l'art era la bellesa, la paraula era bella si sabia revelar la bellesa de la vida; el ritme poètic havia de reflectir fidelment el ritme de la bellesa sentida per l'home.

Alfred de Vigny deia que veiem la paraula tan escrita que ens arriba a perdre gairebé la seva valor primària de la veu viva, sembla que les grafies ofeguin la música; però no en la poesia d'en Maragall, on la grafia, la paraula culta, llegida, escrita, és poca cosa, només un mitjà per a la paraula viva."

(Josep Maria Capdevila: "La poesia de Joan Maragall", Apèndix de les Obres Completes de Joan Maragall. Barcelona: Biblioteca Perenne, Editorial Selecta, vol. I, 1960)

* * *

"En canvi, el nostre Maragall és constantment llegit i reeditat, és un poeta de cinquantenari més que no pas de centenari. Volant avui de Londres a Barcelona, em demanava el perquè d'aquest constrast, i em penso que és degut al fet que Joan Maragall no tingué solament un missatge estètic i poètic, vàlid només per a una minoria i per a una sola generació, ans té un missatge humà per a tot el seu poble, vàlid mentre el nostre poble seguirà essent el seu; un missatge viu, una paraula viva, que encara ens és present, i ens inquieta, i ens ancora."

(Miquel Batllori: "L'inconformisme religiós de Joan Maragall", Conferències en commemoració del centenari de la seva naixença (1860) i del cinquantenari de la seva mort (1911). Barcelona: Biblioteca Selecta, Editorial Selecta, 1963)

* * *

"Em penso que per a acostar-nos un mica a Maragall i per a comprendre'l cal no negligir aquests dos aspectes de la seva poesia: la tendència idealista o, si voleu, romàntica, en cerca de plenitud: el gran, el bell, el bo; i la capacitat de visió realista, detallada, que sovint es podria transcriure en pintura o dibuix."

(Dámaso Alonso: "La poesia de Joan Maragall", Conferències en commemoració del centenari de la seva naixença (1860) i del cinquantenari de la seva mort (1911). Barcelona: Biblioteca Selecta, Editorial Selecta, 1963)

* * *

Joan Pijoan sobre Maragall

"L'autenticitat és la idea central de la seva concepció de la paraula viva. La paraula viva és la paraula vertadera, incontaminada de perversió, de mentida, de comèdia, de ficció, de retòrica, de sofisticació, de mala fe, d'engany. Per això, Maragall apreciava tant el que ve del poble. Creia que el poble és el que està sempre més a prop de l'autenticitat. La gent senzilla, els pastors, el Montseny, el Pirineu, aquest fou el món que Maragall estimà. La indústria, el comerç, la societat, la ciutat el crisparen."

Francesc Pujols, segons Pla "una persona que havia tractat Maragall durant molt de temps"

"Crec que dir de Maragall que era un místic de la realitat, un panteista, es pot molt ben defensar. La lectura del que s'ha escrit i s'escriu sobre la seva poesia no m'ha pas fet canviar de criteri. El senyor Maragall veia la "mà de Déu" a tot arreu. Tot ho contemplava com si fos una meravella, amb ulls transfigurats, com una criatura encisada davant el que els Reis li han portat. Per veure aquest món tal com el veia el nostre poeta s'han de mig tancar els ulls. Llavors es veuen les coses com a través d'una esquerda, dins una llum irisada, tot tocat per una llum irreal. Maragall versificà la llegenda de Joan Garí, que era aquell ermità de Montserrat que quan no volia veure Riquilda, filla del comte de Barcelona, que per a ell era el símbol de la temptació de la carn, feia allò que diu Maragall:

Fra Garí clou les parpelles
i la veu contraclaror.

Aquests dos versos són, al meu entendre, la fórmula exacta del criteri poètic de Maragall. Per veure millor Riquilda, l'ermità de Montserrat mig cloïa els ulls. Per veure millor el món s'ha de fer el mateix que l'ermità llegendari."

(Josep Pla: Obra completa. Barcelona: Destino, vol. XV, edició 10è aniversari, 1992)

* * *