Pere Martí i Bertran
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

09. L'avi ocellaire

"—Què fem, pare?
—Com estem, avi?
—Ja ho veieu, aquí, matant les hores.
I ho va dir amb una veu que no era la seva, amb una mirada que no li somreia com fins feia ben poc, amb una ganyota a la boca que volia encetar un somriure i no podia. Fins i tot en Pau va notar-li alguna cosa estranya, perquè se'n va separar una mica i se'l va mirar.
El pare va impedir que el nen fes cap pregunta amb una intervenció ràpida:
—Que no tens una sorpresa per a l'avi, Pau?
—Ah sí, sí, ja ho veuràs, avi, ja ho veuràs. Anem-la a buscar al cotxe.
—Aneu-hi tu i la mare, mentre jo l'acompanyo al jardí.
—D'acord. Ara tornem, avi.
I va agafar la mà de la mare i la va estirar cap a fora, ràpid, il·lusionat...
I quan van tornar a entrar, el pare i l'avi ja eren al jardí, a tocar d'una alzina majestuosa.
—Tanca els ulls, avi, tanca els ulls.
I l'avi els va tancar. I ell va destapar la gàbia amb cura i la va posar a la falda de l'avi, tot aguantant-la perquè no caigués.
—Ja els pots obrir, avi, ja els pots obrir —va dir amb una veu plena d'entusiasme.
I l'avi ho va fer, i va mirar el nen, i després la gàbia i encara després els ulls de la cadernera. I per un instant tots van tenir la sensació que avi i ocell es miraven amb una mirada de tendresa extrema. Tots esperaven que digués alguna cosa, però passaven els segons, els minuts i la mirada de l'avi no s'apartava de la de l'animaló. En Pau va anar per dir alguna cosa, però es va adonar que l'avi mirava i plorava en silenci.
—Per què plores, avi? És la cadernera vella!
L'avi va alçar la mà i li va fer una moixaina, i sense dir res la va abaixar cap a la gàbia, com si també la volgués acariciar. Tots els ulls s'hi van clavar i van veure com a poc a poc, gairebé amb càmera lenta, n'obria la porta, hi ficava la mà, que encara semblava més grossa i arrugada al costat de la petitesa i finor de la cadernera, i amb la suavitat que el caracteritzava, malgrat les arrugues i la grandària, van veure com engrapava l'animal i el treia. Els sis ulls es van esbatanar i les tres boques es van obrir, però no van dir ni piu. A poc a poc l'avi va anar obrint la grapa i per un moment la cadernera va quedar plantada al palmell de la mà, com si la hi haguessin embalsamat.
Va ser un instant, just perquè home i ocell poguessin tornar a creuar la mirada. L'ocell, com si l'haguessin esperonat a fer-ho, va alçar el vol i es va perdre entre les branques majestuoses de l'alzina i va començar a refilar i va trencar el silenci que encara s'havia fet més espès. Tots els ulls el van buscar, menys els de l'avi, que l'escoltava amb els ulls clucs, però no el van poder veure.
Les paraules de l'avi, els van fer abaixar el cap:
—Pau, quan arribis a casa, deixa anar tots els altres ocells: és tan trist estar engabiat per molt que et cuidin..."

(Fragment de L'avi ocellaire. Bellaterra: Lynx, 2006, p. 30-33)

* * *



--------------------



Coberta de L'avi ocellaire (2006).
+ ampliar