Pere Martí i Bertran
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

02. La nena que va pintar els cargols

"La Cristina és una nena de set anys, menuda, prima, tot ulls. Tot ulls, no pas perquè dugui ulleres, no: té uns ulls grossos i negres que xisclen, que se li mengen tota la cara, que riuen constantment.

Riuen, sí. Perquè la Cristina té la boqueta tan petita, tan de pinyó, com li han dit pilots de vegades, que diríeu que riu pels ulls.

I aquesta alegria que transmet amb la mirada, l'escampa arreu: a casa, a l'escola, a l'esplai, pel carrer... Per això té tants amics i amigues, per això se la disputen a l'hora de fer grups per jugar, per això pares i avis se la mengen a petons.

Però ja li agrada, no us penseu. Els petons de la mare són petons de cotó fluix: freguen la galta, el nassarró, el front, com les boletes que té la mare per desmaquillar-se i que ella de tant en tant li agafa, quan juga a pares i mares.

Els del pare, en canvi, són aspres, pel bigoti, i li recorden l'esponja que cada vespre li ressegueix el cos, empolsinat dels jocs, i li fa pessigolles i massatges.

Els petons de l'àvia són petons olorosos: a la tardor fan olor de móra o de codony, segons hagi fet melmelada o endreçat la roba a les calaixeres. A l'hivern, fan olor de fruites seques: d'orellana, d'avellanes i d'ametlles torrades, de nous... A la primavera, de flors de tota mena, perquè en fa rams per a tots els racons de la casa. A l'estiu, sempre fan olor d'espígol: en cull uns manats!

Els de l'avi són petons-vent. I no pas de rufagada d'hivern, no, per molt que tingui els cabells de neu!: són d'oratjol amb olor de terra de l'hort que encara conrea.

T'arriben de manera que quant te'ls ha fet no saps ben bé si t'ha tocat amb els llavis o no."

(Fragment de La nena que va pintar els cargols. Barcelona: Alfaguara/Grup Promotor, 1999, p. 9-11)

* * *



--------------------



Coberta de La nena que va pintar els cargols (1999).
+ ampliar