Miquel
Martí i Pol
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

El primer punt a considerar sobre la poètica de Martí i Pol és el que es refereix a la relació entre poesia i experiència. El poeta no concep la poesia com un fer extern a la pròpia vida; al contrari. Creu que 'tota experiència vital és enriquidora', i especialment la poesia, viscuda pel poeta 'com una experiència més de les que, al llarg de la seva existència, el configuren com a persona'. Es tracta, però, d'una experiència peculiar, globalitzadora, que, en tant que estableix una 'relació dialèctica amb les altres experiència, pot convertir-se, i sovint es converteix, en l'eix que centra la nostra activitat vital, i, més encara, en la pedra de toc que la defineix i l'orienta'. La poesia, doncs, 'és un estat, un manera d'ésser, i en tant que expressió de nosaltres mateixos engloba, en certa manera, totes les altres experiències'.

D'altra banda, Martí i Pol només entén la vida com un procés constant de coneixement i, més en concret, d'autoconeixement. Afirmacions com 'només creixem veritablement en termes de coneixement' o 'l'home es perfà coneixent-se', són ben característiques seves. Per això es planteja també la relació entre poesia i coneixement, reflexió complementària de l'anterior, ja que experiència i coneixement no són, com és obvi, termes estranys entre ells, sinó que expressen conceptes independents.

[...] En altres textos, el poeta s'ha referit a les qualitats del llenguatge poètic i les ha precisades en l'essencialitat, la concisió, la densitat i la simplicitat: 'l'essencial es diu amb senzillesa'.

(Pere Farrés. Pròleg a Martí i Pol, M.: Nova antologia poètica. Barcelona: Edicions 62, 2002)

* * *

Hi ha una altra cosa que vull destacar, i que es relaciona amb aquella mateixa passió d'autoconeixement. Per Martí i Pol, el món és un llibre, i la figura metafòrica del llibre omple pàgines i més pàgines del llibre real, material, que escriu. Així llegim que el poeta, o qui sigui que assumeix el protagonisme de la veu dels poemes (una veu íntima que s'identifica de totes totes amb la veu del poeta), "gira full del capvespre". I, més endavant, rebla el clau de la qüestió amb aquests dos haikús lligats: "Als fulls dels dies / hi escric encara gestes / amb tinta verda // i em rellegeixo / com qui inventa paraules / que el neguitegen". Aquesta identificació tan plena, "els fulls dels llibres / com un espai molt íntim / que mai refusa" i que constitueix -hi afegiria jo- un món petit i habitable, motiva, també, que en allunyar-se'n el poeta se senti "tan solitari / que el venç l'enyor i plora".

Alguns d'aquests poemes recorden l'Espriu més lluminós, i per mi millor, que és el de Cementiri de Sinera. D'altres són més a tocar del més innecessari escrit per Brossa en aquells Poemes de seny i cabell. De tant en tant, un d'aquests textos produeix en el lector una esgarrifança, que diríeu que llegiu una rèplica -no pas en forma de carta, sinó de poema: de tanka- a un text de l'amic i corresponsal Joan Vinyoli: "En viu diàleg / amb vells fantasmes, passo / les hores mortes. / El poc que tinc em sobra / mentre em fan companyia.

(Jordi Llavina. "El sobrant de les maltempsades", Avui Cultura, 28-29 de març de 2002, p. 10)

* * *

A través de la poesia de Miquel Martí i Pol descobrim una experiència vital i concreta, lligada però a un temps històric determinat. La seva vida, la seva biografia, amb una experiència vital específica, representativa d'una classe i una condició social determinada, no està deslligada d'un temps històric que ha marcat el devenir de la societat catalana d'aquestes darreres dècades. Diverses reprentativitats flueixen, doncs, dins d'aquesta obra: la representativitat d'una classe social i del marc geogràfic d'una Catalunya interior genèricament rural però amb una presència industrial que crea una contraposició/contradicció entre els dos mons; una representativitat temporal i històrica que situa aquesta poesia en un context on es debaten idees -religioses, socials, polítiques i nacionals- que també s'incardinen d'una manera prou evident en el discurs i la reflexió poètica que mena el poeta.

(Àlex Broch. Prolèg a Martí i Pol, M.: Antologia poètica. Barcelona: Barcanova, 1999)

* * *

L'encert verbal, el cop de gràcia operatiu que tan sovint abunda en l'ús de formes tradicionals, és sempre el producte d'una seguretat lingüística excepcional i d'un hàbil coneixement dels recursos mètrics de la llengua. Si bona part d'aquesta obra és poesia popular, ho és en el sentit més noble del mot. Noble per l'exigència que s'imposa i per l'envejosa eficàcia expressiva que aconsegueix. La poesia de Martí i Pol no ha caigut mai en allò que massa sovint és el defecte cardinal de la poesia adreçada al poble: la facilitat i el sentimentalisme.

(Lluís Solà. Pròleg a Martí i Pol, M.: L'arrel i l'escorça. Barcelona: Llibres del Mall, 1979)

* * *

La paraula ha anat guanyant en exactitud; el poeta, en seguretat i concisió. Però això a costa de treball, de treballar, cada dia, la lletra, la paraula, el vers. L'edifici ha anat bastint-se a poc a poc, enmig de la indiferència dels uns i del somriure de superioritat dels altres. En definitiva, però, el poeta ha bastit l'edifici que s'ha proposat bastir, no cap altre; i ho ha fet amb uns materials senzills, coneixent en cada moment el propis límits, però també la forca dels qui, tossudament, s'expressen, des d'una situació vital i social en què no els és donat i on tot s'ha d'aconseguir pam a pam, victòria a victoria. I ara finalment, l'obra del poeta resisteix ja el pas del temps i esdevé solida en la seva senzillesa.

(Agustí Pons. "Miquel Martí i Pol", Avui, 18 de març de 1979)



--------------------