—Després de la seva trajectòria literària, amb llibres com Els plàtans de Barcelona, París Flash-back o El tramvia blau, publiques Barcelona 2080 i altres contes improbables, bàsicament sobre ciència-ficció. ¿Per què entrar en aquesta narrativa tan catalogada com a gènere menor?
—Bé, ha estat una mica conrear la ciència-ficció, la política-ficció i la literatura fantàstica en general. He volgut retre un homenatge a aquesta literatura mal anomenada de gènere, poc valorada, molt difícil i amb autors de gran mèrit. Per a mi ha estat molt divertit fer aquest homenatge a aquests autors amb aquest volum de contes.
—Com es va plantejar fer uns contes tan diferents a la teva narrativa?
—M’ho vaig plantejar des de la meva vessant literària que atorga al món de la imaginació i de la fantasia més importància que al tipus de narració que he fet servir, més d’acord amb un realisme amb elements clarament autobiogràfics. Amb Barcelona 2080 m’ha interessat trencar aquesta trajectòria momentàniament, donant llibertat a la literatura fantàstica.
—El llibre de reportatges La ciència soviètica avui, li ha servit com a documentació per a l’elaboració dels contes?
—Efectivament, La ciència soviètica avui em va permetre parlar amb físics, amb estudiosos de terratrèmols, amb gent molt diversa que m’ha donat un cert coneixement científic per abordar un tema com la ciència-ficció.
(David Castillo: «Víctor Mora al segle XXI», El Temps, 31 de juliol de 1989)
* * *
—Com es van conèixer?
—V. Mora: Ens vam conèixer a l’Editorial Bruguera. Jo havia presentat ja el guió i pensant en qui podria fer els dibuixos tothom va coincidir que el dibuixant ideal era ell. Aleshores, el vam cridar i ens coneguérem allí.
—A més de l’autocensura, ¿els llimaven molt les històries? Perquè suposo que de tant en tant, intentàveu passar-ne alguna, ¿no?
—Ambròs: Ho intentaves, però no ho aconseguies. Hi havia algun moment que veies un personatge atacant un altre i no hi havia armes.
—V. Mora: Això va ser durant un temps; feren traure els punyals i les espases, que vam haver de raspar. Això se li va acudir a una senyoreta, delegada de censura, que volia fer mèrits davant dels seus jefes. Però els personatges, sense armes i amb puny alçat, encara eren més subversius.
—I els seus guions, Mora, ¿què aportaven de nou?
Humor… i que el personatge no era un solitari, sinó que tenia amics. Tampoc no era encarcarat, com altres. I sense el grafisme de Miquel que possibilita la comunicació immediata, hauria estat, com tants altres guions meus, un guió fracassat. Per a mi, ell és l’historietista millor i el que millor ha interpretat el que jo volia dir.
—¿A què respon el fet que es repeteixi el mateix esquema de tres personatges protagonistes a «El Capitán Trueno», «El Jabato» i «El Corsario de Hierro»?
—V- Mora: Decidírem aquesta fórmula per El Capitán Trueno i, en veure que funcionava, la vam continuar aplicant. Era més divertit que l’heroi anés acompanyat.
(Joan Marí: «La veu i la rialla del Capitán Trueno», El Temps, 13 de maig de 1991)
* * *
—M’agradaria que ens comentéssiu la vostra faceta d’entrevistador de científics russos. D’on ve aquest interès per la ciència?
—En un moment determinat em vaig començar a interessar per la ciència perquè vaig tenir la idea, potser ingènua, que els coneixements científics que adquirís repercutirien favorablement en la meva escriptura; perquè, és clar, jo tenia la vocació de ser un escriptor «realista», que en diuen, com si hi hagués una literatura que no ho fos, per fantàstica que sembli. Sempre he estat un d’aquells autors que pretenen explicar el món quotidià; que la novel·la esdevingués una mena de mirall stendhalià del moment concret. […] Vaig passar, doncs, un any sencer preparant les entrevistes a una sèrie de científics russos —biòleg, físic, etnògraf, astrònom…— i va resultar, realment, una experiència important. Vaig estar a Armènia, a Turkmènia, a Sibèria, a Moscou, passant per temperatures i horaris del tot diferents.
—En un moment determinat va semblar que fer memòria de la immediata o no tan immediata postguerra i, per tant, fer una literatura realista que reflectís les peripècies històriques del país durant la dictadura franquista era, més o menys, fer una mena de victimisme que no tocava. La vostra novel·lística, és clar, entreva de ple en aquestes consideracions, la qual cosa va comportar una certa polèmica, arran de la presentació d’El Tramvia blau al Premi Sant Jordi 1984, que no va guanyar. Us heu trobar marginat per algun sector de la literatura catalana, per la tendència realista de les vostres obres?
—Potser sí que hi ha hagut alguna cosa d’aquestes. Jo he escrit un tipus de llibres que han desagradat profundament a molta gent, perquè han estat molt radicals i molt crítics respecte al sistema capitalista i a allò que se’n deia burgesia. I han estat unes novel·es on han aparegut molts comunistes, cosa que també ha fet esgarrifar. En un llibre com El tramvia blau es parlava de la resistència contra Franco i hi apareixien sobretot comunistes, perquè realment hi van tenir un paper significatiu; si comptéssim els afusellaments, els anys de presó etc., ho veuríem. Amb això, però, no he volgut treure mèrits a cap altre antifeixista. Aquí hi va haver la idea de dir «el passat, passat està, i no en parlem més». Això és un error, perquè si s’hagués parlat de les coses tal com eren, si s’haguessin fet «llibres blancs» explicant què va ser el franquisme i la lluita contra Franco, possiblement ara no hi hauria tants nous nazis, tants joves apuntats a la primera creu gammada que els passa per davant.
(Marta Nadal: «Víctor Mora, novel.les per a fer memòria», Serra d’Or, núm, 401, maig 1993)