Llorenç
Moyà Gilabert
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Cultura catalana

A Binissalem, els anys de la guerra civil, vaig començar a escriure, encara en castellà. Des de sempre havia llegit les Rondaies d'Antoni M. Alcover i els poemes de Miquel Costa. És a dir, tenia uns contactes rudimentaris amb la cultura mallorquina escrita. Però la cultura catalana, en sentit ampli, ni sabia que existís. Vaig descobrir que el català com a llengua de cultura era la meva ànima. Després vaig anar entrant en contacte amb els escriptors de Mallorca, com ho cont a les Memòries literàries publicades a aquesta revista.

Evidentment, en els anys quaranta la cultura catalana a Mallorca fou una cosa catacumbal, no un fet dinàmic com és ara. Per què? Pel fet que la nostra cultura, que semblava condemnada a mort, no va morir. La joventut d'ara se l'ha feta seva. En els anys quaranta jo només tractava els escriptors de Mallorca –Ferrà, Colom, Fortesa i altres– des del punt de vista literari, no del polític. Però ells no eren apolítics. Ho demostraren abans de la guerra animant el moviment regionalista que va estar a punt de dur endavant l'Estatut d'Autonomia de les Illes. Però en es anys quaranta les circumstàncies històriques no permetien altra cosa que les pures activitats literàries. Als salons de Can Massot i Can Colom no es feia política, ni se'n parlava. És clar, cal que hi hagi una literatura compromesa. Però no admet que la literatura hagi d'ésser per força política. La literatura és estètica. Si fos només política Góngora no comptaria.

[...]

Religió. Art

Religió? Fins als trenta anys vaig tenir una fe de roca. Avui per desgràcia no la tenc. Però no la vull perdre del tot. Hi estic aferrat perquè no m'abandoni. Veig el problema de la mort i el més enllà. Si no hi ha més que aquesta existència, la vida és una completa monstruositat que més voldria que algú hi posàs una bomba i tot s'acabàs d'una vegada! Si no hi ha més enllà la vida no val res. Hi ha tanta injustícia! Fins i tot la naturalesa és injusta: una persona neix rica, guapa, una altra, en canvi, pobra i lletja. Si això no ha de remeiar-se a l'altre món més val que acabem amb aquest món absurd...

L'art és, potser, l'únic que mereix ésser viscut. Per a mi l'art va unit a la bellesa, i no només a l'estètica de marbre, també hi ha estètica de la lletjor. Em sent llatí i valor molt l'estètica. No podria, com fa un protestant, resar a una cambra amb quatre parets nues, sense cap imatge, em cal una estètica –una església gran i hermosa– per acostar-me a Déu. La meva visió de l'art i de la religió és esteticista: ambdós són bellesa. L'art cal que sia bell i després el que vulgui: social, polític, etc. L'art és també una forma de salvació. L'obra és com un fill espiritual teu, com una supervivència. Avui es publica Turmeda i a través de la seva obra sabem qui fou. En els seus llibres viu encara Turmeda, si no hagués escrit seria només cendra i no-res. Vull plasmar la visió que tenc de la vida en els meus escrits, a través d'un art. Però no escric per atènyer una perdurabilitat: seria massa vanitat, això.

Futur d'una cultura

No sé si sobreviurà la cultura catalana a Mallorca. Però com que l'estim tant vull creure que sí. Però és més un desig que no una certesa. Cal dir que jo l'he vista tan perseguida, tan per terra i ara que hi ha tanta gent que s'interessa per ella sent una certa esperança. Jo l'he vista perseguidíssima, quan només érem quatre rates que escrivíem en català. Ara, en canvi, es fa literatura important en llengua catalana. Abans no podíem posar ni una sola paraula en català als diaris. Més endavant obriren la mà i permetien publicar algun poema en català, però amb el títol en castellà. Aquest canvi tan gran em fa tenir coratge i confiança. Jo l'he vista enderrocada i ara que ha pres tanta força s'hauria de destruir? És clar, hi ha problemes greus: castellanització de bona part dels mallorquins, immigració de gent de parla castellana, impacte lingüístic de la televisió, etc. Mallorca ja no és una societat closa sobre si mateixa, s'ha obert a l'exterior. Amb l'obertura, si no defensam el nostre patrimoni cultural, correm el risc d'ésser engolits. La nostra cultura es salvarà amb l'ensenyament obligatori del nostre idioma a les escoles, al costat del castellà. Ensenyament no del català, sinó en català. Sobre l'ús del català a la documentació oficial això ja podria discutir-se més. El problema bàsic és que les escoles ensenyin el català als infants. I que l'Església prengui una actitud més responsable: que la gent no es trobi que les misses són en castellà, perquè així la gent pensa: parlam un idioma tan baix que no és digne de parlar amb Déu. No sé què cal fer perquè tot això es faci realitat. Però dins una societat civilitzada ha d'ésser possible el pluralisme lingüístic, mirem el cas de Suïssa.

(Damià Ferrà-Ponç: «Conversa amb Llorenç Moyà», Lluc (Lluc), núm. 623, febrer 1973, p. 6-9)



--------------------