Maria Oleart
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Jo pregunto a la carn
a la cèl·lula vegetal
i al plasma sanguini.
Jo pregunto als cabells
estirats o trenats
i pregunto a les boques
tan tancades, ignorants.
Jo pregunto a la carn blavosa
i la verda i la vermella
jo pregunto de vegades
als dits i als pits;
jo pregunto als morts
als oberts i als dorments
jo pregunto, jo pregunto...

(Del llibre La mort i altres coses. Reus: Torrell de Reus, 1965)

***

Ha florit una dàlia
de color lila
de cara a la paret.
Haig de girar-la
si vull veure-la.
No crec que les flors tinguin
capricis estranys.
Ella deu saber
que per molt de cara que es posi
tu no la miraràs.

(Del llibre Enllà. Barcelona: Maria Oleart de Bel, 1974)

***

Quan vas deixar de parlar
vàrem dir:
La gent enraona massa!
Ara jo parlo per tu i per mi.
Quantes paraules sobren!

(Del llibre Enllà. Barcelona: Maria Oleart de Bel, 1974)

***

Mantinc
un sord diàleg
amb el silenci
com perfum
de mimosa
tofuda.
La meva raó
no coneix
resposta,
però cada cor
té deu formes
de bategar
i no hi ha
cap veritat
que no tingui
set cares.

(Del llibre M'empasso pols quan beso la terra. Palma de Mallorca: Moll, 1983)

***

Per empassar-me,
lleugera,
mots dissonants,
no hi ha com jo.
El mal d'estómac
em pot venir
d'un clar de lluna
massa vehement.

Per fer l'amor,
sempre a ple sol,
sense coixí i
amb verda rel,
no hi ha com jo:
Dues esquenes
s'aguanten bé,
una als rajols...

Si l'hora lenta
marxa inclinada
d'un massa pes
d'enyorament,
la ruixo amb aigua.
Passa ben fresca
-no hi ha com jo-
i ben lenta igual.

(Del llibre M'empasso pols quan beso la terra. Palma de Mallorca: Moll, 1983)

***

Ho sé bé, ho sé, sí,
però no ho vull creure.
Un dia farà un salt l'evidència,
em pujarà a cavall i l'hauré de carretejar.
Serà per poc temps,
sabré embogir o deixaré
que la mort, distreta,
com qui no fa res,
em prengui de fardell
i se m'endugui.

(Del llibre Solitud, dins Premis "Caterina Albert i Paradís". II premi de poesia 1989/ I premi d'il·lustració 1990. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1991.)

***

Vull dir-te, a través de la caiguda llum
amb què la mort t’envolta
i et dóna la transparència
d'allò dit sense misteri:
«Anaïs, torna a parlar
amb veu de paper blanc,
que t'escoltin les dones de curt alè
i que aprenguin –si volen-
el respirar a tota consciència».

(Del llibre Versos a Anaïs. Barcelona: Columna, 1989)

***

Estic segura que hi ha dones vermelles
que s'autocremen com el foc.
La teva exacta presència
assenyala la manera de dir-ho tot
i repetir-ho.
Les paraules que es formen
i reformen i s'escolten, escolades
com l'eterna sang de les dones
una a una.

(Del llibre Versos a Anaïs. Barcelona: Columna, 1989)

***

Res és definitiu.
Per això, la nostra lluita inútil
i constant, sols per entendre,
per llegir allò inconcret
de l'amor o el desamor
de fruits germinant -o podrint-se-
Res és definitiu.
Se'ns fa fútil i risible
qualsevol transcendència, Anaïs.

(de Versos a Anaïs. Barcelona: Columna, 1989)

***

SÍMBOLS

Primer saber
–el misteri de l'atracció dels cossos
i la davallada dels astres-
de tu dins meu carn a carn.
Vindran després, encara,
els llargs cicles en silenci...
-la destrucció dels mites
escanyats amb les mans-
tindré prou fina la pell?
-sols és eterna l'eternitat
de les florides de follia-
Aventa, si vols, les cendres...
-la pols damunt les flors
la grana, la mort, l'aigua...-
Naixeré algun dia,
cremat temps inexistent,
malgrat les busques del rellotge?
Jo et diré després del bany de l'herba,
-somio els teus llavis-
L'olor de pi i de romaní tendre
enderrocarà murs de realitat.
-Els cremallots del dolor
són adob de flors noves-
No ho sap el colom ni l'àguila
ni el cromat de l´electrodomèstic.
Ho sé jo i la llum del capvespre.
-Pit petit, rodó i golut-
No han pres possessió d'herència
aquells fills de pare viu.
-Els sospirs eixamplen l'ànima
però l'aire no escolta res...-
Aprendré tots els idiomes
i ben muda restaré
de no ennovar qui ja sap
tant bé com la terra humida
que espera arrels al planter.-
-Amb quines noves absurdes paraules
et diré l'altre somieg?-
Sóc un cos convertit ulls.
-Els pètals d'àvides mans
s'esfullen de no trobar-te
Roman espatllada l'estranya màquina
de natura pre-dirigida.
Déu: quan serem prou rebels
per poder viure un dia?

(Poema guardonat amb la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, l’any 1977 a Munich)




--------------------



Coberta del llibre Enllà (1974), poemari marcat per la mort del seu pare.






Coberta de Versos a Anaïs (1989)