Teresa Pascual
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.

De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.

Després de les frases, després dels mots,
el vel espés que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma

en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.


(De Flexo, 1988)

* * *


Construíem paraules de ciment
i creàvem paraules de silenci.
La finestra entreoberta, la finestra,
el marc de la foscor més grisa i ampla.
Si et parlava, tancaries les mans
i tu no deixaries que em parlaren,
si et besava, tancaries els ulls
i tu no deixaries que em besaren.

(De Les Hores, 1988)

* * *

Ha vingut ja l'hivern sense sorprendre'm.
M'avisaven la fosca dels matins
i l'obstinat silenci sobre els arbres,
la malaltissa llum,
la nit anticipada.
I ara ja no regresse al santuari
de les hores que m'he trobat als peus
ni sé per quina arena caminar
ni sé quines pregàries demane.
Ha vingut ja l'hivern sobre l'espill
d'una cara que costa reconéixer,
d'un cos espectador entre les coses
que no sé qui ha posat tan lluny de mi
que al tacte sobre elles no m'arriba
i adormides les mans abandona.

(De Arena, 1992)

* * *

El temps en ordre

Pare, la mar —irrevocable i justa—
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.

(D'El temps en ordre, 2002)



--------------------