Lliris Picó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

"El so del teclat del meu ordinador em compassa els batecs del cor com si es tractés d'un marcapassos: escriure, escriure, escriure... Amb el clic, clic inacabable no em sent tan sol, no m'afecta tantíssim la buidor del meu pis nou, de la meua existència mancada de coses a fer.

De tant en tant m'emporte treball a casa o a l'hospital, per passar les hores en què Isabel dorm. De vegades em fan gràcia aquests articles de pa sucat amb oli que ni tan sols dominen les regles més bàsiques d'accentuació; no tenen esperit literari, es limiten a fer traduccions forçades amb la idea falsa que estan contribuint a l'art de la creació. Em cauen de les mans aquestes obres ridícules que li peguen puntellades a la sintaxi. Ja veus, Helena, que injust és el món: aquests mamons llepen quatre culs, i les seues traduccions i les seues novel·les pobres i pretencioses es venen pertot arreu. Jo, en canvi... escric, escric, escric, per guarir-me del temps i de la vida. Jo, en canvi... mire Isabel respirar pausadament al llit de l'hospital mentre la inapetència l'allunya més i més de mi."

(D'Helena: un record sempre és mentida. Barcelona: Columna, 2002, p. 105)

* * *

"Aquell mateix any es va morir l'àvia Assumpció. Es va morir mentre feia cua a la carnisseria, en silenci, com havia viscut, sense deixar que ningú participés del seu dolor, de la seua ràbia davant la mort imminent. Només va demanar una cadira i que li guardaren les bosses de la fruita fins que anara ma mare a buscar-la. Ma mare, la meua germana i jo la vetlàrem tota la nit, com fan les dones de poble. L'adéu a l'àvia esdevingué un degoteig lent de persones que venien a veure-la per última vegada, una processó de rostres desconeguts i plorosos que ens donaven el condol amb veu tremolosa. La mare tenia dues llàgrimes silencioses que tothora li solcaven les galtes. Li vaig agafar la mà, me la vaig apropar als llavis per fer-li un bes i vaig tindre la sensació que la seua pell començava a fer olor de farina i de dolç i de pa acabat de fer... Llavors vaig pensar que la mort ens aguaita darrere de qualsevol cantó i que d'un moment a un altre, sense adonar-nos-en, ens deixa orfes i sols i que tot s'acaba..."

(De Les ales de la memòria. Alcoi: Marfil, 2003, p. 118)

* * *

"Abocada a la borda vaig vomitar fins l'última gota de whisky, de cervesa... Fins l'última gota de saliva del cambrer aquell... Com li deien? Crec que no li ho vaig preguntar. Quina llàstima de viatge a Tabarca, Camil·la, quina llàstima de vida la teua. Quan començares aquest camí? En quin moment vas perdre la dignitat? Quan els escrúpols? Llançar-me a l'aigua i ofegar-me era l'única solució que en aquell moment em semblava viable, quedar-me quieta i que el mar s'anara engolint el meu vòmit. Vaig tancar els ulls i em vaig agarrar amb força a la barana del vaixell, només era qüestió d'un instant... Una gavina, llavors, em va arrapar l'ànima amb un crit intens i eixordador, em passà tan a prop que fins i tot vaig sentir el seu alé pútrid amb olor de mort..."

(De L'olor dels crisantems. València: Tres i quatre, 2005, p. 95)

* * *

"Deu haver-ho somiat, però ha estat tan real que podria jurar que una serp s'arrossegava pels llençols i se li recargolava entre les cuixes; fins i tot ha notat la fredor relliscosa de les escates que li fregava la pell dels engonals. Es passa una mà per la cara i pel coll, està tota suada; deu ser l'ensurt de la serp. S'incorpora i encén el llum de la tauleta de nit, són quarts de tres de la matinada; amb la mà inquieta busca el paquet de cigarretes, amb Carles mai no havia fumat al llit... Jamal ja deu dormir des de fa estona. Jamal... s'ho passaren tan bé junts quan ella el visità en primavera. Jamal era un xic molt simpàtic i molt divertit, molt segur d'ell mateix... exhala el fum de la primera pipada, blanc, espés, olorós, i s'hi sent transportada en el temps. Es troba una altra vegada a la cuina de la casa de Jamal a Marràqueix: la mare, Fàtima, treia el pa del forn de llenya..."

(De Claus de serp. Alcoi: Marfil, 2007, p. 63)



--------------------



Coberta del llibre Helena: un record sempre és mentida.
+ ampliar