Joana Raspall
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

I que hi troba vostè a la natura?
–Ui!, molt, hi trobo la vida. De tot. Jo la natura, la respecto molt i l'admiro. La natura..., és que nosaltres en formem part, de la natura. La gent mira la natura com si fos fora nostre; si nosaltres formem part de la natura! En som una part. Per a mi, això que som els reis de la creació, que hi ha un déu que ens ha creat, i és superior a tot lo altre...? Crec més que hi ha una causa; digues-li causa, digues-li el que sigui!, amb empenta, capaç de fer el que som.

És clar!, i ha de ser fet per una cosa o altra el món en què vivim. O una norma. Bé creix, bé canvia, i es va desenvolupant. Parlem d'unes edats llarguíssimes que no podem entendre. Per què? quants milions d'anys podem suposar que el cosmos porta formant-se? És un secret! O, tot és, mínimament, extraordinàriament infinit i petit que les distàncies són més grosses del que sembla?

Els conceptes de temps i espai ens canviaran…
–És clar!, ens canviaran en funció de la nostra mentalitat. Nosaltres tenim una perfecció que passa una mica més enllà de la que tenen els altres animals. No gaire, no... Però una mica sí. Perquè jo em quedo paradíssima mirant els animals el que fan. Quantes coses s'assemblen amb el que fem nosaltres? Si no que no ho saben enraonar. No tenen un pla d'ordenació, no tenen un pla de conseqüències, no tenen un pla de preveure l'endemà. Però tenen memòria, tenen intencions, tenen afectes, tenen moltes coses que no ens afigurem. Quan veiem les femelles que cuiden els petitons, els ocells que fan el niu..., què en sap un ocell que ha de fer ous? Que ha de fer niu? I que li han de néixer els nens? Per carambola no pot ser! És que hi ha una roda que porta les coses a seguir el seu ritme. Doncs jo, amb això, hi crec molt; i, nosaltres som un esglaó en aquesta roda. […]

Tota aquesta natura que vostè viu tan intensament la porta a la lletra. Per què la mostra al lector?
–Perquè jo veig que la natura és una qualitat que destaca, és més enllà..., és un pas més. No ho podem viure tot només d'instint. Hi ha l'instint de viure, hi ha l'instint de defensa, hi ha l'instint de menjar. Tot això són instints, però hi ha coses que les hem de projectar des del començament. És la idea que no ens la dóna ningú.

(Jaume Rius: "Joana Raspall, la poesia i les flors", Revista de la Festa Major de Gelida 2012, juliol de 2012, p. 106-107)

* * *

Vostè no s'ha dedicat professionalment sempre a l'escriptura, però fa molts anys que escriu, que està en contacte amb la poesia...
–Jo potser sí que vaig errar una mica la carrera, m'hauria d'haver dedicat a les lletres... Però precisament quan vaig acabar la carrera es va acabar el permís de la literatura catalana, perquè va ser després de la guerra. Però sabia que escrivint només en català tenia el camp estret, perquè no em publicarien res, i no em volia passar a l'altre bàndol, és clar. Però com que tenia molta il·lusió per escriure vaig començar fent diccionaris. Vaig estar deu anys confeccionant diccionaris: anava desant-ho les fitxes en capses de sabates, i vinga desar, desar... I en vaig publicar tres, de diccionaris. Després vaig escriure novel·les, que fins ara no n'havia publicat cap (ara acaba de sortir Diamants i culs de got). I va anar passant el temps fins que es va poder escriure més en català. I llavors sí que vam aprofitar totes les festes majors per fer versets catalans en els programes de festa major. I també qualsevol ocasió que hi havia, com ara els Jocs Florals, i llavors vinga fer poesies pels jocs florals... aprofitàvem tots els racons.

Precisament aquí als Jocs Florals havien de fer córrer la imaginació i el llapis per esquivar la censura...
–Ho havíem de dissimular molt. Sempre havíem de posar coses que en volien dir una altra. Amb això ens ho passàvem molt bé, perquè era com un picar-se l'ullet constant; 'T’hi has fixat, en el que ha escrit aquest? T'hi has fixat com ho deia...' Hi disfrutàvem molt, en descobrir les burles a la censura. I així han anat passant els anys... i mira, ja en tinc noranta tres i el juliol en faré noranta quatre! [...]

I parlant de mestres, què ens pot dir dels seus mestres? Perquè vostè va ser alumna de Carles Riba...
–Sí, vaig tenir molt bons mestres, a l'Escola [de Bibliotecàries]. De literatura internacional vaig tenir Carles Riba, d'història Joan Petit, el gendre de Fontserè, de les temàtiques tècniques el senyor Bohigas, de llatí i grec vam tenir un traductor de la Bernat Metge... De filosofia vam tenir en Xirau Palau... I el director no cal dir-ho, excel·lent, el senyor Rubió, per l'ordre i el sistema... Era un senyor que t'imposava, només de parlar-hi ja et situava en un espai molt especial; era un gran home. En vaig quedar molt contenta... I d'història vaig tenir també Ferran Soldevila, un mestre molt entranyable.

I ara, que està escrivint alguna cosa més?
–No, ara rellegeixo coses meves... Tinc contes rurals, també 'agafats' de la realitat però que no m'atreveixo a fer públics encara perquè la gent de les històries encara són vius i es podrien conèixer... (Riu). I no m'agrada comprometre ningú. Són relats de coses que m'han impactat molt. Mira, per exemple tinc un conte que es diu El vell rellotge. I la història em va venir perquè tenia un rellotge a la paret d'aquí i en un moment donat m'hi vaig fer posar un armari i vaig canviar el rellotge de costat, i sempre tinc el costum de mirar a la banda on hi havia el rellotge abans, instintivament. Vaig anar rumiant casos en què pot quedar gravada a la memòria amb molta intensitat, per un motiu especial, aquest rellotge. I com aquest d'altres, trets d'aquestes coses que m'han quedat marcades i amb les quals he anat rumiant. I així he viatjat a través d'impressions, caràcters... He viatjat a través de la gent que he viscut.

(E. Morer i Serra: "Escriure el pensament amb la sensibilitat. Entrevista a Joana Raspall", Escola Catalana, núm. 443, octubre 2007, p. 23 - 30)

* * *

Amb quins estils literaris ha treballat?
–Com ja he dit abans em dedicava en les meves estones lliures a escriure en català, sempre en secret, ja que en aquella època estava prohibit escriure qualsevol cosa en català; i em vaig dedicar a escriure diccionaris, el primer que vaig fer va ser de sinònims. També he fet molta poesia, teatre (fent obres de teatre a Sant Feliu com El Pou que va rebre el premi Cavall Fort). Vàrem crear una col·lecció de teatre infantil. Més tard em vaig dedicar al que creia que feia més falta: la poesia infantil, ja que em vaig trobar que a les escoles no sabien recitar ni llegir versos en català ni en castellà. En adonar-me'n, em vaig dedicar a escriure versos per als nens. A més a més ho combinava fent teatre infantil.

Els últims deu anys els he dedicat, a part d'escriure articles per als diaris, a la literatura infantil (he publicat onze llibres i gairebé 1.000 poemes) també he fet dos contes, dues novel·letes infantils, i tots tenen un sentit útil.

S'esperava que li donessin la Creu de Sant Jordi? Per quin motiu creu que li han donat?
–Realment no m'esperava que me la donessin. Crec que me l'han donat per haver treballat per la cultura catalana sense ser partidista, no he recolzat ni he criticat cap partit polític ni cap acció política, he treballat directament per la cultura catalana.

Quina relació va tenir amb Martí i Dot i què era l'Assemblea Literària Martí i Dot?
–En Martí i Dot era un conegut d'aquí Sant Feliu que també escrivia comèdies i versos. Era un home molt tímid, mai no va recitar res seu per ell mateix. Quan va morir vam decidir publicar-li, a través de l'Ajuntament de Sant Feliu, les seves poesies, per la seva senzillesa, i eren populars i dignes, molt dignes; ell era capaç de transmetre sensacions que tothom pot sentir. A l'Assemblea Literària Martí i Dot hem mantingut que cada any en el concurs de poesia Martí i Dot l'Ajuntament com a premi, publiqui un llibre. Per ara s'han publicat trenta llibres que són els anys que porta el concurs vigent.

Quina creu que és actualment la situació de la llengua catalana? Quin futur li pronostica?
–La situació de la llengua catalana és molt dolenta, s'està esfumant a causa de la gran absorció de la llengua castellana, que és la dominant, i la pressió per saber altres llengües dominants com és l'anglès, per tant, jo no li dono molta vida a la nostra llengua.

(s/a: "Joana Raspall, escriptora catalana", Sant Feliu Respon, núm. 22, novembre-desembre 2006)

* * *

Vostè, com diu, pensa en el món del nen, quan veu una bestioleta, però quan escriu el poema, ho fa de manera especial?
–Ho faig com si ho fes per a un adult. I veig que els grans no s'avorreixen, llegint-los. Els nens són més sensibles del que ens pensem. No ho saben explicar prou, però ho senten, com nosaltres, i de mica en mica els madura dins. He trobat molts nens que s’engresquen molt; m'envien versos que fan a l'escola, els dibuixen... I tenen així sensació de moviment. Perquè sembla que els poetes siguin gent morta; el paper és mort. No pensen que hi ha una persona darrere aquell paper que llegeixen. Els poetes semblen gent llunyana que diuen coses estranyes i coses difícils... el jovent s'hi troba, amb això. Molta gent veu un poema i ja l'aparta; han de fer aquell esforç de canviar la natura de les coses i no hi estan acostumats.

I com que a l'escola ja no llegeixen els poemes, ja no hi ha una educació en la poesia...
–És clar, no se’ls ha donat l’entrada. 'Això és per pensar allò altre, ¿veus?', se'ls ha de dir. Però si no els ho ensenyen, no saben fer el traspàs. I de vegades també és culpa dels poetes. Per lluir la seva força mental, de fabular, escriuen coses difícils i amb un llenguatge difícil i una estructura que no vol ser clàssica i es fa descurada, desajustada, i no arriba a tenir ritme. I a mi una poesia que no té ritme, que no me la donin; sense consonància és una altra cosa, però el ritme hi ha de ser; si no n'hi ha, no hi ha compàs, no hi ha música, no hi ha poesia. Molts poetes pensen que la importància és que hi brilli el seu intel·lecte, la seva personalitat i quan ho llegim, això no ens entra, perquè no tenim el mateix grau de sensibilitat que ells. Si al lector no se li fa primer l'escaleta, la gent no podrà llegir els poemes d'aquests poetes difícils.

Vostè mateixa, en gairebé tots els seus llibres, fa una invitació a la poesia, convida el lector a llegir...
–Jo faig l'escaleta perquè tinguin ganes d’arribar-hi i sàpiguen que hi poden arribar. I puguin llegir una cosa tan sentida i tan poètica en una quarteta com empassar-se un llibre d'elegies del millor poeta que tinguem. Dels professors que vaig tenir un dels que he estimat més ha estat en Carles Riba. Molta gent l'agafa i no saben de què va i jo no vull que això passi. Vull que un nen, quan llegeixi una poesia, hi trobi un sentit i que de seguida el capti. I això és difícil, perquè no pots acabar amb una banalitat, tot ha de tenir una engruneta de sensibilitat. El que vull és afinar-los la sensibilitat. Si són receptius, si allò ho senten, de mica en mica aniran entenent la poesia dels poetes críptics. Però no es pot saltar. El món poètic, almenys aquí a Catalunya, és una escala en què falta un tram i els nens haurien de fer aquesta escala; començar per la poesia senzilla i no deixar-los plantats perquè saltin a la intel·lectual, sinó anar-los guiant, de mica en mica, que arribin a entendre-ho. Això és el que jo m’he proposat. Ho he fet com una feina, com un servei. Perquè jo no guanyaré cap mèrit de poeta, escrivint això; la gent no ho valora... Ho he fet amb tota la discreció del món, sense voler-m'hi lluir personalment, amb tota la senzillesa.

(E. Morer i Serra: "Escalant els grans versos. Entrevista a Joana Raspall", Faristol, núm. 56, 2006, p. 14-15)



--------------------



Joana Raspall, durant l'entrevista que li va fer TVE amb motiu de la concessió de la Creu de St. Jordi el 2006. ©Lluïsa Cahué
+ ampliar