Montserrat Rodés
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

[La set de l'aigua] [...] Damunt la sensualitat dels versos de Rodés, es produeix efectivament aquesta lluita per a la conquesta d'un territori comú d'implicacions significatives. En certa mesura, el poemari planteja una anada als elements conformadors de la vida, la qual cosa genera una estructura dividida en quatre parts: aigua, terra, aire i foc. Aviat el lector s'adona d'un aspecte essencial: el joc vertiginós de creació i destrucció que, des de la lògica de les imatges, s'eleva fins als continguts estructurals. Així, l'aigua té set, la terra està tancada, l'aire és de vidre, i el foc, obert, ho destrueix tot amb la seva nit. Vet aquí la tensió més intensament expressada: la presència del final en el principi de les coses i els éssers [...].

(Vicenç Llorca. "Tria personal", Serra d'Or, desembre 1991)

* * *

[Riu d'arena] [...] Escrit entre febrer del 1987 i novembre del 1988, es tracta de poemes anteriors als de La set de l'aigua. ¿Hem de fer, doncs, una mena d'anàlisi a la inversa? ¿Cal considerar els poemes d'aquest nou llibre com a punt de partença d'una obra que continua el recull ja publicat anteriorment? Si més no, a Riu d'arena trobem ja els elements —en un exercici de metàfores obertes— que més tard farà servir a La set de l'aigua. L'essència d'allò que ens dóna vida sembla una de les preocupacions més intenses de l'autora. Aquesta persecució caracteritza bona part d'una obra que supera amb escreix la mancança de recursos que podríem esperar dels primers llibres. Montserrat Rodés sap el que vol i concreta la seva estètica en un vers acurat, de mesura clàssica —decasíl·labs d'accents ben marcats—, amb una unitat estròfica que vol acompanyar en el seu camí conceptual [...].

(Xulio Ricardo Trigo. "El joc de la metàfora oberta", Avui, 4 d'abril de 1993)

* * *

[Escrits en blanc] Hi ha poètiques més properes al suggeriment que no pas a l'explicació i més atentes al traç que només insinua que no pas a la possible anècdota que s'hi narra. Poemes i versos que es despullen tant com poden de les càrregues convencionals de retòrica i assagen de donar tota l'autonomia possible a la força nua de la paraula. Crec que Escrits en blanc, el darrer poemari de Montserrat Rodés, enfila els seus afanys per aspres d'aquesta mena, i alhora, esmola i depura una trajectòria que inicià amb La set de l'aigua (1991) i han falcat, amb to intens, els volums posteriors, Riu d'arena (1992) i El temps fumeja (1993). Escrits en blanc potser no és res més que un únic poema en tres temps entestat a resseguir la força i el misteri, els paranys i el ritme de l'acte mateix de la creació poètica [...].

(Isidor Cònsul. "Tria personal", Serra d'Or, febrer 1996)

* * *

[Interlínia] Poc abans de morir, Maria-Mercè Marçal, membre del jurat del Carles Riba, va demanar el premi per aquest llibre, que va acabar finalista. L'escriptora reconeixia així un seu semblant, com deia el famós vers de Baudelaire, o el que és el mateix: la distingible qualitat de Montserrat Rodés, una poetessa que aconsegueix amb aquest llibre penetrar en els terrenys de la lírica més moral. Moral en el sentit més ampli del terme, perquè es pregunta sobre la vida i com viure-la més enllà del nostre imaginari i dels nostres prejudicis [...]. Rodés sap transcendir el que és purament biogràfic en el seu llibre, un poemari d'exquisida factura, difícil joc d'equilibris, que paradoxalment i amb propietat adopta la forma d'un dietari poètic. La poesia perd el seu sentit sense l'imperi de l'existència, de la realitat impertorbable, però també és cert que el viure reclama la jurisdicció de la literatura, en la quimèrica empresa de l'expressió, sempre insuficient, tothora recomanada, mai esgotada. Aquest és el paisatge d'Interlínia, el del dibuix dels intersticis entre el real i el somiat, entre el present i el passat, entre la forma i l'esperit [...].

(Jordi Gàlvez. "L'anell partit", Avui, 23 de setembre de 1999)

* * *

[Deleàtur] [...] Deleàtur que coneix i es reconeix en l'estremiment ontològic de Celan, en l'esgarrifança de la seva dicció, sap que la paraula que vol fer fora el silenci és com la llum que no reconeix que el seu sentit és l'ombra, perquè creu ingènuament, o afirma falsàriament, que l'ombra és tan sols absència de claror. Paraula i llum es consumeixen. Silenci i ombra perduren. Només l'acceptació radical d'això ens diu si diu veritat el poema. La veritat de no inventar veritats per negar-ho, la veritat de no confegir veritats per amagar un sofriment que no té pal·liatius: el sofriment de la consciència sense alineacions consoladores, potser ja l'única funció del coneixement intuïtiu del poema. "Excavar el buit de la llum, / extreure’n la nit immersa".

(Carles Camps Mundó. "Que sigui suprimit", Avui, 20 de febrer de 2003)

* * *

[...] Amb Immunitats, ens endinsem en un laberint d'aparent claredat, que captiva i atrapa amb una teranyina que té volums i arestes, de la qual el lector no es pot dixondir. Immunitats és un llibre que transforma. En ell, Rodés hi fa una proposta nova de llenguatge: un llenguatge regit per la lògica de la inquietud. La poeta no ha de superar la contradicció, sinó que la interpel·la plenament, perquè la contradicció s'ha enganxat a les parets del poema i és per allí que el poema respira. No trobem color, no trobem paisatge. Som al nucli del concepte. Si seguim Wittgenstein, res que faci referència al valor últim del món, no pot expressar-se dins del món, perquè l'expressió prové del llenguatge, i el llenguatge té els seus límits en el món. Rodés allarga en el parèntesi aquesta possibilitat "ex-centre", a la perifèria del poema, com un port últim on el mot té encara alguna possibilitat d'aixopluc: "Aquest missatge / que no puc veure / _res no hi ha estat / revelat. Ni / llums transmigrant / al pou. A l’altre".

(Susanna Rafart. "La veu que atia l'ombra o el silenci ardent", Caràcters, núm. 38, gener 2007)

* * *

[Alarma] [...] Els poemes del nou recull de la nostra autora són molt concentrats, intensament lírics, calladament dramàtics, penetrants, suggeridors, sincers, actualíssims. Alarma aplega 36 poemes breus, en 4 seccions de 9 composicions cadascuna. I cada secció està encapçalada per un títol i una cita d'un mestre de la modernitat. El llibre respira pulcritud i perfecció des de tots els punts de vista. En aquest sentit cal assenyalar que l'autora s'ho juga tot a favor de l’excel·lència i la contundència, perquè els 36 poemes són d'alta qualitat. Cadascun dels poemes és una mena de divisa individual i autònoma, digna d'una lectura acurada i reflexió posterior i, alhora, forma part d'un discurs general. El recull narra les terribles dificultats que un ésser ha d’afrontar en el seu intent d'assolir un sentit d'identitat i integritat en un món com el nostre que es caracteritza per l'alarma, és a dir, per l'estat permanent d'agitació, perill, desviament, postergació, inestabilitat, desordre... Irrepetible.

(D. Sam Abrams. "La veritat interrompuda", Avui, 22 de novembre de 2008)

* * *

[D’incertes certeses] De la necessitat expressiva, del material lingüístic que atresora cadascú, del fer-se paraula en saber-se cos i escriure. Montserrat Rodés explora els límits del llenguatge comú per atènyer el contorn del llenguatge necessari. Sovint són les formes de pensament que hem assimilat allò que n'impedeix la seva continuació i el nostre desenvolupament. La paraula poètica encén la ment, l'esperona, és com un fluid elèctric: “Aquell terme indefinit / que agita la ment. La idea / que s'assimila i n'amplia / una altra. Corre un foc líquid”. Amb aquests versos la poeta prova d'explicar el moviment intern que relliga pensament i paraula. L'experiència del poeta és aquest acarament amb la llengua per tal de fer sentit. No necessàriament ha de fer discurs líric però ha d'haver-hi pensament i emoció, veritat. Rodés assaja la poètica dels límits, del conflicte ètic entre allò que vol dir la paraula i les càrregues històriques que transporta. Prova de trobar una explicació veritable de la veritat íntima que ve després de l'expressió: "Però / aquesta / no és la veritat / n'és una altra / la veritable / que ve" [...].

(Ricard Mirabete. «En saber-se i escriure», El Punt Avui, 21 de febrer de 2014)



--------------------



Coberta del llibre Riu d'arena.
+ ampliar






Coberta del llibre Escrits en blanc.
+ ampliar






Coberta del llibre Interlínia.
+ ampliar






Coberta del llibre Deleàtur.
+ ampliar






Coberta del llibre Immunitats.
+ ampliar