Montserrat Rodés
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

"Aire de vidre"

             6

Els filferros de la nit
travessen les flors de vidre.
És l'hivern que punxa l'aire
i ens fibla la pell humida
i grisa. —Moren estàtues.

            7

Orb el mar resseguirà
la sorra que els teus peus
escupen enllà dels astres.
—Perdo els cabells a l'encalç
de les ones: rínxols d'aire.

             9

No recordo la frontera,
ni el temps que interroga
l'oblit. Espais buits, els límits.
El meu mirall: un parèntesi.
—No tinc paraules, ni crits.

(Del llibre La set de l'aigua, 1991)

* * *

"Silenci"


            IV

Amb llum de vidre
es reflectia clara
aquella imatge:
només un fil de vida.
Pols de records —pensava.


            XIII

Recordes astres
—d'infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s'alçaven.


            XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l'escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

(Del llibre Riu d'arena, 1992)

* * *

"Adàgio per a dues veus"


Ara, tot és desordre.
La nit, els arbres...
Bec glops d'un nou atzur.
Confonc la imatge.



No tinc flors a la pell,
ni el rostre d'aigua.
Sóc un flascó d'hivern
al port d’una ombra.



És hora de fugir
d'aquest fred pàl·lid.
M'estremeix el no-res
de les paraules.

(Del llibre El temps fumeja, 1993)

* * *

Oblida viatger, si vas o véns
per camins inexistents. No hi fa res
que l'espera sigui un hoste, si vetlla
el nàufrag, en la insistent melangia.



Allò que no és,
és més que res
(aquests ulls de terra),
que sé que saps.



Des del sud dels teus dies,
ara et veig i no et veig
—desertor de deserts.
(Sentir com es conformen
destins inexplicables.)

(Del llibre Escrits en blanc, 1995)

* * *

            març, 22

T'amenaça l'insòlit.
Creure que res no és
tangible. Desxifrar
de la ruta, l'indici.
A la ment, la impàvida
veu del dolor que explora.


            abril, 23

Falsificar passats.
(Intrusió a l'escena.)
Sobreposar presents
devorats pel futur.
(Només ser, de la farsa,
un equívoc que fuig.)


            juliol, 20

Buidar la incertesa
dins el pou de l’enigma.
Desistir de la fi
que s'infiltra —la muda
sentència. Topar
amb l’imprudent destí.

(D'Interlínia, 1999)

* * *

            

        traspàs

Fràgil, l'hora de
no ser-hi. Ser-hi
en colgar la runa.
(Traspassar l'insomni.)


          només

Ordena aquest caos
—exhausta la pell—
dins l'espai que escapa.
(Amb llavis nocturns,
dicta'm els silencis.)



          comiat

Anar-te'n. (Fer com si
res.) Atiar el foc
amb les mans descosides.

(Del llibre Deleàtur, 2002)

* * *

            28

Dic, sense dir,
l'abisme, és
el meu però,
que calla—com
l'estrèpit, mut.



             29

No fos cas que, per
disposar cap cosa,
prenguessis la nit
oscil·lant—duc tan
poc d'il·lès amb mi.



            38

No devia ser tan casual,
l'excés de la ràfega—trencant-me.

(D'Immunitats, 2005)

* * *

La futura memòria


MIRARIA a través,
però no m'explicaria
res. Només m'acostaria
al misteri necessari.
Seria llarg. Sinuós.
Recórrer la desmemòria,
que em tornaria innocent.
Per anar-me obeint
en l'acceptació. Del caos.



DIR-ME. Què en quedaria,
del moviment estremit.
Cautelós. Cap coincidència
consentiria aquell
sentiment en el sentit.
Quan una cosa vol dir
alguna cosa. I viu.
Erràtica. I impura.



I EM CRIDAVEN. I no era
allò que venia. Sinó
les sorres que tornaven. Era
àrida, la vasta amplitud.
Intangible. Com la por. Que
ens dicta el coneixement
secret. La futura memòria.

(Del llibre Alarma, 2008)


* * *

Saber-se en la matèria

ANTIGA, VIGILANT, OÏA
entre el rítmic cruixir dels murs,
la vaguetat de l’interval
fix en un punt buit. Abaixava
el gris dels pòmuls, se sumia
en un recolliment indòcil.
Cap súplica no intercedia
a guarir el llegat, la màcula
de l’aflicció, d’abans de néixer.


COMENÇAVA A VEURE
com s’anaven desfent
les línies de les mans.
Premia l’hivern, entre
els genolls i els braços.
Per no perdre’s, entrava
en el dolor del temps.
I eximia de culpa
el remoreig pretèrit
d’unes veus impietoses.


APRENIA A RECORDAR
els altres noms del silenci.
Els instants que no es podien
tocar. El desert, després
del colpeig del llamp. Però
movia el cap, perquè res
no sabia de la pausa
que pren el cos, del vibràtil
sotrac de l’ànima. Trèmula,
s’abandonava a l’abisme.


(Del llibre D’incertes certeses, 2013)




--------------------



Coberta del llibre El temps fumeja.
+ ampliar






Coberta del llibre He decidido seguir viviendo... Muestra bilingüe de poesía catalana actual.
+ ampliar






Portada del la revista Silencios. Revista de Creación y Pensamiento Literario.
+ ampliar






Coberta del llibre Alarma.
+ ampliar