Jesús M.
Tibau Tarragó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

ESPERANÇA

Després de cinc anys i vuitanta-cinc mil quilòmetres tenia per fi la meva oportunitat. No és que me n'alegri de la desgràcia dels demés, ni molt menys que la desitgi, però quan vaig sentir aquell pum crac crac crac crac… se'm barrejaren tota mena de sentiments pel meu dintre, disparant-se'm la pressió per un instant. Per un moment vaig creure que jo també petaria de l'emoció, i que l'oportunitat tant temps esperada se m'escaparia d’entre els dits, com el fum d'una estufa de clofolles d'avellana.

Pràcticament havia perdut tota esperança i la pols de tants camins havia anat envellint amb mi, fent-me companyia. N'estava farta ja de ser l'altra, l'oblidada, la marginada. Sembla que tothom oblidi que, si els tres mosqueters són quatre, les rodes d'un cotxe són cinc. El veure passar carreteres a dos pams meu se m'havia fet una angoixa rutinària, i la sensació d'estar empresonada m'ofegava. Però el pitjor de tot era no saber quan arribaria l'indult, quan tindria l'ocasió de mostrar la meva vàlua al món. Molts cops hagués volgut ser com la planta que creix en la penombra d'una casa, doblegant-se contra tot per a arribar, en un suprem esforç, a la llum de la finestra. Els dies i els metres passaven lliscant sota meu, sense poder assaborir-los gens, ni tan sols una engruna.

Però per fi semblava que tot podia canviar; arribava la meva hora. Durant tot aquell temps havia tingut poca cosa més a fer que fixar-me en tots els sorollets del cotxe, i pel so de la punxada vaig saber de seguida que em tocaria anar a la part del davant, a la dreta. Per un moment vaig notar el llast de la responsabilitat i el no poder estar a l'alçada m'omplí de temor, però quan vaig sentir que començava a baixar el mecanisme que m'empresonava, una força immensa i unes ganes boges de córrer em posseïren. Aquesta alegria no devia ser gaire contagiosa. Ho dic per les paraules, que no penso detallar ara, que vaig escoltar mentre em posaven els cargols, amb ràbia, fent-me un mal que ni notava.

És impossible descriure les meves emocions quan vam començar a córrer. Les sensacions més diverses i mai imaginades rodaven dins meu, ballaven, saltaven, cridaven i creixien més i més fins a esclatar, com els focs d'artifici que clouen una festa major. El paisatge, sempre canviant, passava a tota velocitat, sense temps a poder-lo gaudir, ja que des de la meva alçada veia ben poc més que la cuneta. Per a mi això tenia gust a glòria, i vaig entreveure el significat de la paraula llibertat.

L'excitació no em deixà ser conscient dels quilòmetres avançats, però crec que no devien ser pas gaires. El llum intermitent que s'encengué damunt meu em feu veure que alguna cosa no anava bé. Vam parar al primer taller que ens vam trobar. Es veu que perdia una mica d'aire, així que van arreglar la roda punxada i a mi em retornaren a l'exili. No sé com em va poder passar això, potser va ser l'emoció o el nerviosisme. Però què volien! Feia cinc anys que estava allí tancada, sense que ningú tingués cura dels meus sentiments ni del meu estat, i ara pretenien que estigués en plena forma. No hi ha dret. Sé que em mereixia alguna cosa més i, si no fos pel meu caràcter lluitador, allò m'hagués enfonsat definitivament. Tot i això, els primers dies següents foren els pitjors de la meva vida. Havia només tastat el gust llaminer de la llibertat, d'una llibertat condicional, sí, però llibertat, i el tornar a la vida d'abans em feia sentir pobra, derrotada.

Vaig passar deu anys més així, sense tenir cap més oportunitat. Tampoc l'esperava. M'havia anat conformant, creant-me un univers propi i petit on trobar-m'hi a gust, sense buscar, ni tan sols desitjar, cap alteració que trastornés la línia recta de la meva vida. Segurament començava a patir una mena de síndrome d'Estocolm, necessària per a suportar els anys que em quedaven.

Quan semblava que res pogués trencar aquella monotonia infinita, vaig notar un gir d'una força fora de l'habitual i el cotxe va donar tres voltes de campana, quedant totalment destrossat; fet una coca. Miraculosament, jo en vaig sortir indemne, gràcies a l'haver sortit disparada uns metres més enllà en el primer moment. No vaig pensar què seria de mi fins després d'uns minuts. No ho hagués pogut endevinar mai.

Fa quatre anys que veig créixer els xiquets que em van trobar, bruta i ignorada pel món. Junts ens gronxem al jardí de casa seva, penjada a la meva vellesa d'una rama no molt alta. Algunes vegades, em porten a rodar pel camp, i faig veure que m’escapo corrents coster avall, deixant-me caure a un costat quan no puc més, atrapada per les seves rialles. Hi ha cops en què el sol m'escalfa i d'altres, la pluja em fa sentir neta, i sento un aire nou que corre dins meu cada dia. No sé quan temps podrà durar aquesta etapa de la meva vida, ni quina sort em reserva el destí, però, si més no, moriré sabent quin és el gust dolç de la felicitat.

* * *

Ahir diumenge, van continuar els actes de protesta promoguts per Unió de Pagesos en motiu de la manca de suport per part dels organismes oficials al sector de l'avellana. Com en caps de setmana anteriors, es van tallar diverses carreteres, principalment a les comarques tarragonines. Les protestes es van dur a terme sense provocar cap incident remarcable, comptant amb la bona predisposició general dels conductors afectats, que rebien com a compensació una bossa de fruits secs. En alguns punts aïllats, per tal de tallar la carretera, es va procedir a la crema de pneumàtics. Des de molta distància es podien veure diverses columnes de fum enlairant-se i omplint el cel del seu color.

(Del llibre Tens un racó dalt del món)

* * *

ESCAC

Les taules de La Renaixença no són les mateixes; com a mínim, han canviat un parell de cops tots aquests anys. Les mans de pintura s'han anat succeint, sempre amb un to semblant, perquè una alteració massa brusca no alteri la continuïtat del paisatge, i evitar als usuaris la sensació que el món gira gaire de pressa. Els cambrers canvien també, cadascun amb el seu posat característic, més o menys amables amb la clientela habitual. Un estudiós del pas del temps, amagat perpetu rera la barra del bar, podria haver elaborat una crònica estricta del poble, del segle i, per extensió, dels seus hòmens i dones. Manel podria ser-ne un capítol.

Tot i que les muntanyes que envolten el poble, el lliuren de la xofogor de l'estiu, aquest agost cau amb força sobre Cornudella; però assegut a fora, sota l'ombra dels plataners, la calor no és tan feixuga. Davant La Rene, carretera amunt, sempre hi puja una mica de fresca i en Manel, que no té pressa, mira com passa mentre les fulles ballen. En aquesta hora hi ha poc moviment, però les obres de La Fonda el distrauen força. Mirant l'enderrocament, no se'n sap avindre i recorda els seus anys d'esplendor amb una enyorança que defuig, perquè no vol semblar un vell xaruc i remugaire amb "l'abans" sempre a la boca. L'intent no té èxit i quasi li sembla veure'n sortir un grup de gent mudada, de Barcelona segurament, per anar al ball de La Rene o a l'Íntim. Sense esforç, hi distingeix la Montse, una mitja núvia que va tenir al 53. El torna a la realitat una colla de jovent que entra al bar, amb pèls de qualsevol manera (rastres creu que en diuen), arrecades ells i elles, i unes fesomies que no coneix. Últimament, ha vingut molta gent a viure al poble, que torna a créixer a poc a poc, després de molts anys d’ensopiment. De fet, segons diuen, els pisos que s’han de fer al solar de La Fonda ja estan tots venunts.

Fent una ganyota d'esforç s'aixeca de la cadira i entra al bar. S'atansen les cinc; és hora de preparar el tauler. Sap que en breus minuts, sense que calgui cita prèvia, el Lluís acudirà, com tots els anys, el primer dia d'agost. De la Festa Major de l'any passat que no es veuen, ni s'han parlat, ni, evidentment, s'han enviat cap e-mail; però amb una precisió gairebé malaltissa, la partida d'escacs començarà a les cinc i cinc, després d'una encaixada de mans. Manel l'espera en candeletes. No és que no tingui ningú amb qui jugar la resta de l'any, però no és el mateix. En el Lluís troba un rival de pes, del seu nivell, i jugar-hi li dóna els al·licients que no troba en altres companys. Molts no comprenen l'estranya relació que els uneix cada mes d’agost, perquè són molt diferents l'un de l'altre. Manel és com el pantà de Siurana, plàcid, sense onades juganeres, i alguns creuen que la presa que el reté rebentarà un dia, tot i que mai n’ha mostrat cap indici, encara. En Lluís és la barrancada, cridanera quan plou, xafogosa amb la calor, vanitós i tibat sempre amb tothom, menys amb el Manel, a qui respecta profundament.

Les seves partides desperten expectació i apleguen una munió de gent al voltant de la taula; són un ritual més de les tardes d’agost a la Rene. Tot i això, tothom s'ho mira amb respecte, amb cerimoniós silenci, atents als gestos pensatius, a la mà del jugador que avança per agafar una torre. De lluny, pot semblar que en aquella taula, sempre la mateixa, s'hi representa el drama de la vida on els jugadors s'alternen en els papers del bé i del mal; d'aprop es respira la passió del joc, l'enfrontament de tàctiques i intel·ligències i el respecte mutu. Quan acaba la batalla, el vencedor és felicitat i paga els cafés, després que l’altre es resisteixi sense massa insistència, només el toc just, com una part més de la litúrgia. Ningú és derrotat, perquè tots dos han guanyat alguna cosa, i no cal revenja, que demà serà un altre dia.

Manel, assegut davant el tauler, es mira les peces. Li toca en ell sortir amb blanques, però són les cinc i deu i el Lluís no arriba. Un veí de tardes de bar s’atansa i el treu de dubtes.

- Que no ho saps que al Lluís li va agafar una ambòlia fa un parell de mesos. Està fotut; es veu que no hi toca gaire, pobre. L'han portat al poble, però no crec que surti de casa sa filla. Ens fem vells, Manel, ens fem vells!

A poc a poc desa les peces. Avui no pot jugar amb ningú, li semblaria que trenca un pacte no escrit, quelcom semblant a una heretgia. Intenta fer un solitari per distreure's, en una altra taula, però no es concentra i el rei d’espases li fa la murga. S'adona del poc que coneixia el Lluís, i del poc que el podrà conèixer. Les seves converses, minses, es reduïen a les tardes d'agost i a tot allò que envoltés una jugada concreta o a l'elegant moviment de l'alfil: mai no van anar més enllà. Li dol, es mira el tauler buit, la capsa amb les peces mortes dintre, i li dol. En Lluís, si se'l sap portar, és capaç de mostrar una gran capacitat de comprensió, és intel·ligent i dels que li agrada fer allargar una conversa. Per què no han estat capaços de consolidar una amistat més profunda tots aquests anys? No ho sap, però tem que alguna cosa hi deu tenir a veure el seu caràcter poc obert, per no dir terriblement tancat. És igual, lamentar-se ara no el farà sentir millor i, potser per això, decideix fer alguna cosa més productiva: anirà a veure'l.

Surt per la porta del darrere de La Rene. Al carrer Major no hi ha ningú en aquesta hora, tret d'un gat que jeu a l’ombra, aixeca el cap i el mira amb indiferència. Per l'empinada pendent del carrer Pescadors, les passes se li fan lentes i feixugues, com el pas dels dies. Podria haver pujat pel carrer Sant Antoni (un trajecte més llarg amb pendent menys pronunciada), però a vegades juga a oblidar-se que es fa vell. Arriba a la casa i, després de dubtar un moment, truca. La filla, sorpresa i una mica atabalada per la visita, el fa passar. Es nota que no esperaven ningú, perquè tot està desordenat, i això el fa sentir culpable. El Lluís és en una butaca del menjador, a prop del balcó on corre una mica d'aire. La seva visió el trasbalsa. Res a veure amb l'home que li va menjar la reina amb un hàbil moviment de cavall l'estiu passat. És com si haguessin passat deu anys de cop, com un xàfec que de sobte omple el terra de còrrecs i et fa malbé el tros. La filla, que no para de moure's inquieta, amagant al seu pas tot allò que pot, li diu si vol alguna cosa.

- No, no cal que es prengui cap molèstia, que ja faig prou nosa.
- I ara, encara gràcies per la visita!
- Bé, doncs sí, si no li sap greu, no té cap tauler d'escacs per aquí?
- Sí, però no crec que se'n recordi, tot just sap baixar-se la bragueta -. Ella se'l mira amb cara de pensar que ja són dos els que no hi toquen en aquella habitació.

Mentre col·loca les peces als seu lloc, amb gestos plens de cerimònia, meticulosament, nota que una espurna encén els ulls del Lluís, que vagament recorden els del seu antic contrincant. Les blanques inicien la partida amb un tradicional moviment del peó de la dama; les negres dubten, fins que agafat per la tremolosa mà del Lluís, el rei avança tres caselles després de fer caure un alfil i dos peons.

- Caram, has après una sortida nova! Ja veig que xalarem aquest estiu.

(Del llibre Postres de músic)

* * *

Si els almiralls del vent tinguessin esma
de cantar sempre el teu nom,
s'obririen finestres,
s'alçarien persianes
i plourien esperances al dol.

Del teu nom banderes foren
excuses d'estimar,
i ni ordres caldrien
i badarien himnes absorts
de la sort dels teus vespres.

(Del llibre A la barana dels teus dits)

* * *

EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA

Lectura del conte "La muntanya més gran del món", inclòs al llibre El vertigen del trapezista. Anar-hi.

* * *

SECUNDARI

Dues-centes seixanta-nou vegades el van matar. Això marca la vida de qualsevol persona, i hauria estat un epitafi perfecte per al Jhony, si no fos tan humil. El seu nom autèntic era Joan Cremades Cucurull, fill de Blanes, però tothom li deia Jhony des de que es va posar a fer d'extra a les pel·lícules de l'Oest. El van disparar per davant, per l'esquena, i li van clavar seixanta-set fletxes al pit; fins i tot, en més d'una pel·lícula, va arribar a morir-se tres o quatre vegades, cosa que va causar-li algun problema amb el sindicat d'actors. La seva caiguda des del terrat de la cantina, amb doble cabriola cap endavant, és tot un clàssic. Tenia molta experiència i traduïa les instruccions del director en morts creïbles, dins dels límits raonables on ens deixem portar per la fantasia de la pantalla. Quan sentia que el protagonista, eixarrancat de cames, pronunciava la famosa frase "hauran de passar per damunt del meu cadàver", sabia que el tiroteig estava a punt de començar i que el seu paper s'acabava. A més, tenia una estranya virtut molt valorada per les estrelles del cel·luloide, que els permetia lluir amb més força: passava totalment desapercebut.

Ningú té prou paciència per veure els títols de crèdit fins al final. De totes maneres, quan surt el seu nom, és tan petit que tot just se’l veu, si no compres el DVD i pitges el botó de pausa al moment oportú. Així era ell, una ombra anònima que cau del terrat. La gent de la professió el definien com a invisible, i tot i que pugui semblar una exageració, no n'és gaire. No freqüentava tertúlies amb companys de rodatge, durant les llargues hores d'espera entre cada escena, i ningú coneixia el guió d'una vida que, a jutjar per la forma de moure's camí del decorat, s'intuïa solitària i trista. Molts deien que havia triat aquell treball per a poder morir-se en hores de feina. Potser tenien raó perquè, quan van deixar de trucar-lo, començà a morir-se de la vida.

Dues-centes seixanta-nou vegades el van matar i l'última, sense càmeres davant, va morir sol. L'enterrament ha estat massiu perquè, en principi, estava prevista l'arribada d'una popular estrella de moda, en plena campanya de promoció de l'últim film; però ha sortit un imprevist a darrera hora que li ha impedit l'assistència. Malgrat tot, l'emotivitat ha impregnat l'acte. Després, antics companys, modistes, experts en efectes especials, càmeres… tots han quedat per anar a sopar i recordar vells temps i comentar les circumstàncies d'una mort que no estan clares. Un testimoni presencial afirma que després de sentir-se un soroll fort i sec, com ara un petard o la punxada d'una roda, el Jhony es va deixar caure pel forat de l'escala emportant-se un tros de barana, com a la mítica escena final de "No et giris mai d'esquena a un bandoler". S'especula, en veu baixa, sobre la possibilitat d'un suïcidi. Es coneixen les dificultats econòmiques que travessava i han trobat buida la nevera i el dipòsit de la calefacció, tot i ser un hivern tan fred.

La seva última voluntat planteja molts dubtes. Una de les maquilladores, incrèdula, sospita que les presumptes darreres paraules del Jhony són una estratègia comercial dels productors, capaços de tot per atraure visitants als estudis. Li costa creure que, a l'últim sospir, hagi demanat que l'enterrin al vell escenari de rodatge, al mig del carrer, amb una inscripció a la làpida on digui: "haureu de passar per damunt del meu cadàver".

(Del llibre Una sortida digna)

* * *

BADAR

Bada, estranyament hipnotitzat pels moviments dels operaris que obren una rasa a la vorera. Un motociclista és a punt de caure a terra a causa de la brusca maniobra d'una furgoneta; una dona gran, d'uns seixanta anys, es guanya una pitada quan travessa el carrer amb el semàfor vermell (fa temps que no té les cames de quan era jove); els núvols, empesos pel vent, avancen prenent formes estranyes. Però res no destorba l'atenció de la pala que cava, del munt de terra que creix al costat. És com si, de sobte, l'agenda atapeïda de tots el dies deixi d'oprimir-li el pit, i el rellotge ja no compti. No pateix per fer tard a la reunió de les onze, ni per l'informe pendent que li reclama de fa mesos el Departament de Personal. No recorda l'últim cop que es va permetre un luxe així: perdre el temps.

Tot i la falta de pràctica, o precisament per aquest motiu, nota que el cos ho agraeix, i sent un benestar especial que li relaxa els músculs, com l'aigua tèbia. Imagina que podria acostumar-s'hi fàcilment, i un pensament que el travessa de dalt a baix l'espanta: i si ha estat equivocat tots aquests anys? Podria donar-se el cas que, malgrat ser un expert en inversió de capital, no hagi sabut treure rendibilitat al seu temps en tot allò que importa. Potser s'ha fixat massa en la pastanaga que li han posat sempre al davant, i s'ha perdut el paisatge. Sembla una estupidesa que hagi calgut concentrar-se en un pic que puja i baixa, en la suor que rellisca pel front del manobre, per veure-ho tot més clar.

Els segons cauen l'un darrere l'altre, sense empentes ni presses, i les imatges giren com un calidoscopi de colors: els ulls tristos de sa mare, després d'una curta visita dos cops l'any; els retrets de la seva dona, que sempre li reclama una mica més d'atenció; els ulls closos dels fills, quan els troba adormits en arribar a casa, sempre massa tard… L'amoïna haver estat cec tots aquests anys, i el molt que hauria pogut gaudir amb un temps mínim per rumiar, només el que es tarda en trobar una avaria a la xarxa municipal d'aigua. Dóna gràcies per l'impuls que l’ha fet aturar-se avui aquí, darrere d'una tanca d’obres, i que li permetrà reconduir la vida.

No entén com ha estat possible el miracle. Ell, que sempre va atabalat pel carrer, sense fixar-se en res que l’envolta, deturat en aquesta cruïlla amb la companyia d'una colla de jubilats que no perden detall de l’obra. Comença a mirar-se'ls detingudament: uns pocs cabells blancs que surten davall d'un gorra (encara fa una mica de fred i se'ls deu gelar la calba); dentadura postissa alguns, ulleres la majoria; uns amb el diari sota el braç, altres, una barra de mig; però tots amb la tranquil·litat a la cara de la feina feta. Són persones estranyes, però als seus ulls hi veu quelcom de familiar.

Llavors, una errada de càlculs dels operaris ho fa esclatar tot. La canonada d'aigua es troba a menys profunditat que la prevista, i un cop de pic definitiu provoca un esvoranc que fa saltar un broll d'aigua de tres metres d'alçada. Tothom crida i fuig corrents, en un intent inútil de protegir-se de la pluja sobtada. Enmig de la disbauxa, recobra el sentit dels dies i la memòria que, de tant en tant, se li'n va. No, avui no fa tard a la feina, ni ahir tampoc. Ja fa deu anys que està jubilat, i cada matí surt de casa amb l'esperança d'oblidar els armaris mig buits, la pols de les lleixes o la tele engegada quan es queda adormit, perquè ningú l'apaga.

Si es queda gaire temps aquí, plantat a la vorera, mullat, agafarà un calapàndria.

(Del llibre I un cop de vent els despentina)

* * *

NANOS I NEGRES

Li diuen Harry el Fred. Tres segons abans d'esclatar la bomba oblida els motius; tres segons després, les conseqüències.

(del llibre Un riu de crims, March Editors, 2011)

* * *

NANOCONTE MATEMÀTIC DE DESAMOR

2-1=0

(del llibre Paraules d'amor, Editorial Angle, 2011)

* * *

EL SENTIT DE LA VIDA

Mentre mira el vol desesperat de dos papallones al voltant d'una bombeta, reflexiona sobre el sentit de la vida; tres segons abans d'apagar el llum.

(del llibre I un cop de vent els despentina, Cossetània Edicions, 2011)





--------------------