"La figura de Valor és un referent en la literatura catalana moderna, i no és d'estranyar que, després de la mort de Franco, començara a rebre un degoteig constant de premis. […] No podem deixar de recordar la tasca que va portar a terme en defensa de la normalització lingüística ni tampoc la seua important contribució a la qualitat de la literatura catalana com a novel·lista. Com a continuador de Pompeu Fabra, Francesc de B. Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchis Guarner, va difondre les normes de l'Institut d'Estudis Catalans al País Valencià en un moment especialment difícil. Així, la Flexió verbal ha adquirit una especial importància per a l'ús de la llengua, tenint en compte que el català ofereix una variació dialectal molt rica. Enric Valor ens va deixar una herència literària única: la seua extraordinària obra. Per tot plegat, no hi ha un homenatge millor a la nostra cultura que rellegir les seues rondalles, tot sabent per endavant que, quan arribem a la darrera pàgina, sentirem aquella veu tremolosa que, insistent, ens tornarà a dir: 'Catacric, catacrac, catacrac, catacric, conte contat, conte finit'."

(Agnès Vidal. "Enric Valor i el món de les rondalles", Lletres (Barcelona), núm. 35, octubre/novembre del 2008)

* * *

"Amb la més estricta naturalitat, doncs, l'obra valoriana ha estat sancionada com a magistral per les Universitats de València, les Illes Balears, Jaume I de Castelló de la Plana i, ara darrerament, Alacant, les quals s'han sentit enorgullides de proclamar doctor amb honors extraordinaris el nostre mestre. Una tal distinció, compartida per tantes universitats, em fa l'efecte que no és un fenomen habitual... En efecte, és ben conegut que, alhora que en el món universitari, els ambients artístics i els reductes científics respecten, i ben sovint admiren, l'obra exemplar d'Enric Valor, aquesta és convertida en motiu de refús per part de les instàncies que condueixen la política valenciana. L'episodi que van protagonitzar les autoritats educatives del país en arrabassar la denominació 'Enric Valor' a l'institut del seu poble no constituí una simple mostra d'intransigència, amb ribets de barbàrie, sinó més aviat una exhibició de prepotència contra la lucidesa mental i l'esperit creador, i alhora contra la bondat."

(Vicent Pitarch. "Enric Valor model proscrit", Serra d´Or (Barcelona), febrer del 2000)

* * *

"Els savis com ell són els qui han fet que ara hi haja continuadors de l'obra important que ells van encetar. Sé que el seu record perdurarà en el nostre Poble, encara que no se'ls haja fet el reconeixement que es mereixien. Malgrat tot, la meua gratitud pel seu quefer; aquesta, mai no minvarà. [El meu recordatori d'Enric Valor és] el d'un amic i el d'un mestre de tots. La primera volta que jo vaig coincidir amb ell fou al Centre d'Actuació Valencianista i a l'Agrupació Valencianista Republicana durant la dècada dels 30. Després, també vam coincidir en un aplec a Montesa, abans de guerra. Aleshores teníem joventut i ànsies perquè el nostre País obtinguera la seua total llibertat i el ple reconeixement de la seua personalitat, davant d'una majoria de persones que ens consideraven que defensàvem idees utòpiques i fora de seny. Valor era un dels qui no hi faltava mai. Als qui érem apitxats, de Valor ens encisava la seua parla tan correcta i tan natural."

(Josep Lluís Bausset. Josep Lluís Bausset: converses amb l'home subterrani. València: Tàndem, 2000, p. 217)

* * *

"Siga com siga, el cas és que el novel·lista vocacional va derivar majoritàriament, durant dècades, cap al treball filològic i cap a la recuperació de la rondallística. En aquest darrer aspecte, sembla que va ser Sanchis Guarner, en l'ambient de les tertúlies de ca n'Adlert als anys quaranta, qui el va incitar a emular la tasca feta per Alcover respecte a la literatura oral de la tradició mallorquina. D'aquesta manera, les rondalles valencianes que comencen a veure la llum el 1950 són un intent de recuperació paral·lel als d'Alcover i als d'Amades en altres terres de parla catalana. Admeten també la comparació analítica amb allò que en altres països europeus havien representat els germans Grimm o Afanasiev per mitjà de la recopilació de relats folklòrics que pertanyen a un mateix arbre temàtic, esponerós i transnacional. En són exemple il·lustratiu el tema de la Ventafocs, que es remunta pel cap baix a Basile, en el sis-cents napolità, o el d'Esclafamuntanyes, parent xixonenc de l'heroi català Joan de l'Ós, del Juan el oso de la tradició popular espanyola, o del castellonenc Tombatossals. Tal com fa Pascual Tirado, també Valor novel·litza el personatge i les circumstàncies del relat folklòric i els vesteix sovint de didactisme. Perquè, tot ben garbellat, la dèria de Valor en les seues rondalles té un doble vessant: el del relat –la passió de contar– i el de difondre el coneixement del país, del paisatge i de la llengua estimada."

(Vicent Salvador. "Laudatio acadèmica", Valoriana. Estudis sobre l'obra d'Enric Valor. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 1999)

* * *

"Un enamorat de l'idioma que desenvolupa el sentit de tacte per extreure als mots, amant expert amb dedicació exclusiva, tota la música que s'hi amaga. [...] El nord del senyor Valor és el treball minuciós amb la paraula, i s'hi posa, amb una mà hàbil que esporga i acarona. La seua escriptura se situa així en equilibri admirable entre la recerca dialectal dels parlars vius de la seua terra i, de l'altre cantó, la més estricta disciplina fabriana. El fervor normatiu no hi és un silici aplicat a la carn de la lletra, sinó l'ossada que la vertebra. [...] El mot sospesat i la frase ben construïda són estris de l'escriptura on l'autor es recrea, sense pressa, per elaborar les delícies del tast que ens ofereix. Capficat en les dèries idiomàtiques, esdevé un estrany habitant del país de la paraula."

(Vicent Salvador. "La llengua, i el barret, del Sr. Valor", Avui (Barcelona), 30 de desembre del 1999)

* * *

"Els personatges creats per Enric Valor apareixen units al seu entorn, són coneixedors exactes de la realitat que els envolta, així les muntanyes es transformaran en cingle, rambla, sera, foia o cimal; els menjars, en torrons de Xixona, carabassat, padou de Castalla, tramussos de la Ribera, figues de Benicarló, taronges de Carcaixent, cacauets de l'horta de València, ensucrades d'Alcoi, torrat d'Elx o només tortells, massapans, llepolies; les plantes, en timó, pebrella, fenoll o ginebre. I les persones, a més de quedar-se 'fetes pols' o simplement 'mal', poden quedar-se 'fetes un Sant Llàtzer'; podran plorar a 'llàgrima viva', o quedar-se soles 'com un jonc' o més alegres que 'un gos amb un os'. Una dona pot 'sentir-se compradora' i tenir un xiquet 'esparpellat com un teuladí' o 'poregós com una cabra montesa'; potser es posarà 'vermella com la flor del magraner' i a més de plorar 'agafarà un botó', i si s'enfaden 'faran cara de gos de barraca'. I sabrem que 'les desgràcies s'enganxen com les cireres' o que 'per foc i per muller no te n'isques al carrer'.

Des d'aquesta riquesa expressiva Valor col·labora en la tasca ecològica fixant expressions i portant-les a la vista i l'oïda del lector-auditor, pequè com ja hem dit, les rondalles, testimoni del parlar d'un poble, acaben sent vehicle de velles fórmules lèxiques, d'arcaismes, parèmies i comparances."

(Gemma Lluch i Rosa Serrano. Noves lectures de les Rondalles Valencianes. València: Tàmdem-Albatros, 1995)

* * *