Olga
Xirinacs
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Tu comences escrivint poesia, i només després d'un rodatge en aquest gènere accedeixes a la prosa. Com descriuries la teva trajectòria en el terreny de la lírica?
—La meva dedicació a la poesia té unes arrels molt antigues, perquè ja quan era adolescent n'havia escrit. La meva incorporació a la vida pública no es produeix, però, per diverses circumstàncies, fins a l'any 1971. No començo fins en aquell moment, en part també perquè he mantingut una posició molt crítica amb mi mateixa, sobretot de resultes del mestratge del poeta Joan Llacuna, que és el qui em va dirigir les primeres lletres. Fins que aquest senyor no va considerar que havia escrit algun poema acceptable va passar bastant de temps. Després vaig anar guanyant algun premi que em va anar estimulant i ja va venir el camí rodat. Perquè realment la meva trajectòria ha estat, si no ràpida, sorprenent. El que he anat escrivint ha guanyat premis, a desgrat que eren primeres obres presentades, tan aviat pel que fa a poesia, amb Botons de tiges grises, Llençol de noces, o Preparo el te sota palmeres roges, com en narrativa, amb Música de cambra que va ser finalista del premi Josep Pla, Interior amb difunts que va guanyar-lo, o ara Al meu cap una llosa. No m'acabo de fer idea que això sigui així. No et podria dir si tot plegat el que he escrit és més bo o més dolent, però han estat sempre jurats diferents, formats per gent molt qualificada. Pel que fa concretament a la pregunta que em feies sobre la meva poesia, potser caldria dir que de tots, el llibre que prefereixo és Botons de tiges grises, que és el primer que vaig publicar en una editorial important, i que no és poesia en un sentit mètric habitual, sinó una altra cosa. No en diria prosa poètica, sinó més aviat allò que Llacuna en deia experimentar el ritme intern de la poesia, que per a mi és més difícil d'aconseguir que no la poesia amb paraula mesurada. Seria aquell cant interior que sempre he buscat, possiblement per la meva formació musical, fins ara també en la prosa.

(Julià Guillamon: "Olga Xirinacs: la bellesa i el temps, la mort", Avui, 21 d'abril de 1985)

* * *

Ser poeta condiciona tenir més cura del llenguatge a l'hora de fer novel·la?
—Em sembla que és anterior al fet de ser poeta o novel·lista: l'artista és anterior a la poesia, a la novel·la, al conte, a la pintura... Qui ha estat educat en les arts o en té alguna mena d'intuïció, les ha de conrear de manera que la seva literatura també en pugui quedar plena i se'n beneficiï. Així, procuro dotar els meus escrits d'una arquitectura (una construcció), d'una musicalitat (un ritme), d'un cromatisme (la plasticitat de les descripcions), etc.; tots aquests components donen profunditat a la literatura.

Quina ha estat la seva formació en arts?
—Ha estat cabdal l'herència familiar: una herència que no és econòmica, ja ho dic sempre, però que sí que ha condicionat tot el meu gust per la literatura i les arts. Aquí, a casa, tenim una biblioteca que ja deu anar cap als deu mil volums, que és força. A més a més, el meu avi em va pagar classes de pintura i de música: tinc el professorat de piano i, en pintura, primer anava a una acadèmia i després a classes amb un pintor que em feia anar pel carrer a fer dibuix del natural, cosa que és molt bona però que a mi em feia passar molta vergonya. Després, aquests ensenyaments de pintura m'han estat utilíssims en dos sentits: primer per a la literatura, i ara, darrerament, per a mi, perquè els he recuperat i m'omplen la vida. Interior amb difunts, el meu premi Josep Pla, ja representava recrear una vida de principi de segle posant-hi el fons propi dels pintors de l'època: dels impressionistes als expressionistes i l'abstracció (Kandinsky, Klee...). És molt més profunda la literatura basada en les arts. En el benentès que sense enfarfegaments ni didactismes! Però, dit això, l'art hi dóna matisos, color, coneixement.

La música només hi dóna un to, hi trasllueix una determinada sensibilitat, o —també pot influir en qüestions de llenguatge?
—Tot plegat. A Tempesta d'hivern, per exemple, que és una novel·la que m'estimo molt, la protagonista és una directora d'orquestra, i hi ha un diàleg entre ella i el seu primer violí amb la Simfonia concertant de Mozart: si un sap que la part central d'aquesta simfonia és precisament un diàleg, s'adonarà que la forma adoptada per la novel·la no és gens gratuïta.

(Joaquim Noguero: "Realitat i ficció", Escola Catalana, núm, 361, juny 1999)

* * *

—La tarda a Venècia no és una novel·la històrica?
—És una novel·la d'amor i de rebel·lió contra la mort.

En que s'assembla vostè a Rosalba Carriera?
—En el gust per l'art i una certa ambició.

Viu amb plenitud la tarda de la seva vida, senyora Xirinacs?
—La daurada tardor és el temps millor de la nostra vida, diu el poeta Vicenzo Cardarelli; és una època resplendent que s'allarga en el temps. La joventut és fugaç. M'agrada pensar que guanyem bellesa amb el temps.

¿Creu possible que algun dia algú escrigui un llibre sobre la seva persona com vostè ho ha fet ara amb Rosalba Carriera?
—M'agradaria. Existim mentre vivim en la memòria dels altres.

Se sent suficientment valorada?
—Tot és relatiu; cal que els crítics posin els fitxers al dia.

Té quaranta publicacions. Això vol dir una capacitat creativa molt gran.
—García Márquez per escriure Cien años de soledad es va tancar un any i no se'l podia destorbar, segons diuen. Una dona pot escriure una novel·la i atendre les altres obligacions. Crec que la dona escriptora té una triple capacitat: la família, els assumptes socials i les seves novel·les.

Però vostè no en té cap de tan extensa.
—Cert! El que vull dir és que estem entrenades per fer més coses en el mateix temps.

Escriure és una necessitat?
—Sí, és tota la meva vida.

Té una gran admiració cap a la mar i potser també és la seva font d'inspiració.
—Penso que l'artista es pot inspirar allà on sigui. El mar és un valor afegit. Jo l'he tingut per herència, i ho agraeixo moltíssim. És símbol d'aventura, perquè sempre és canviant i dóna sensació d'amplitud, sense fronteres, i el seu interior és un misteri. És un bon tema literari.

Necessita el mar per escriure?
—No. Puc escriure a tot arreu i crec en el treball metòdic perquè res arriba per inspiració ni influència divina. M'agrada escriure als trens i als autobusos, i valoro els viatges llargs, el viatge pel viatge. Però quan no tinc el mar, m'enyoro. A la casa de Mont-ral, a la serra de Prades, a 800 metres, tinc el foc a terra, que es canviant com el mar.

Escriu cada dia?
—I també els festius, però mai de nit. Aleshores, veig la televisió perquè m'agrada molt el cinema i que m'expliquin històries. Per a mi, la televisió és el substitut del conte a la vora del foc.

Un escriptor es fa escrivint?
—És convenient que es faci escrivint i que estripi moltes pàgines.

¿La infància marca el decurs de la nostra existència posterior?
—Tinc una gran reserva aquesta afirmació. Diria que som com una biblioteca; si no la trobes feta, ens la podem fer nosaltres mateixos.

Vostè té una extraordinària biblioteca. ¿Herència o pròpia?
—Tinc gairebé 10.000 llibres, la majoria comprats, i pocs per herència. I també una àmplia videoteca. Mai he refusat les noves tecnologies i compro totes les màquines que em puguin ajudar. Per tant, compro tècnica, però el tècnic no sol comprar llibres, i així no hi ha intercanvi.

Hi ha antecedents literaris en la seva família?
—Una gran afició i una bona biblioteca, i l'abuelo Díaz, asturià, havia publicat i representat teatre; l'avi català havia fet poemes, però solament per a la seva noia.

(Pep Tugues: Avui, 18 d'abril de 1999)




--------------------