Presentació

Quaderns Divulgatius, 47: XX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Francesc Parcerisas


Dissabte 3 de març de 2012 es va celebrar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, el XX Seminari sobre la Traducció a Catalunya dedicat a «La traducció de poesia». El fet que una iniciativa d’aquesta mena hagi assolit vint edicions ens ha de fer reflexionar, en positiu, sobre els enormes canvis que s’han produït en la consideració que la traducció ha anat adquirint entre el públic en general i, molt especialment, dins el complex –i mai no prou consolidat– sistema literari del país. Si ens decidíem a fer un recorregut per totes les edicions del Seminari, ens trobaríem un ventall prou significatiu dels interessos diversos que condueixen i somouen l’activitat traductora; des de les reflexions de tipus més teòric fins a les experiències personals, des de les complexitats dels gèneres minoritaris als entrebancs de les traduccions adreçades al gran públic, des de l’especialització comercial a l’obrador més delicadament literari, i des de l’ensenyament teòric de les disciplines traductològiques a l’homenatge merescudíssim a figures cabdals del món de la traducció a Catalunya. Però també el fet que el Seminari hagi sabut mantenir la col·laboració entre les Facultats de Traducció de les universitats dels Països Catalans i l’AELC i la Biblioteca Museu de Vilanova i la Geltrú ens mostra com el món acadèmic i formatiu i el món professional han sabut aplegar-se per ajudar a empènyer i sostenir un projecte comú que serveix tant per obrir perspectives noves als professionals del futur –la participació estudiantil dels darrers anys ha estat extraordinàriament nodrida– com per posar davant dels ulls dels més joves figures consagrades que representen una part molt sòlida de la història de la traducció catalana moderna. En conjunt, doncs, un Seminari que caldrà tenir sempre en compte quan parlem del que ha estat la traducció en aquests anys a cavall del segle XX i del segle XXI.

La XX edició, dedicada a la traducció de la poesia, va servir exactament per tocar alguns d’aquests aspectes fonamentals. El poeta Miquel Desclot va fer un repàs històric de la força de la traducció en la formació de la literatura europea i de les maneres més instrumentals o creadores de procedir, amb exemples anglesos, francesos, castellans o italians de l’aportació de les traduccions a un imaginari poètic especialment enriquidor, transvasat d’altres tradicions. Montserrat Abelló i Feliu Formosa, respectats tant per llur obra pròpia com per la influència que han tingut les traduccions que han publicat, van glossar les respectives trajectòries i la manera com l’experiència traductora havia pogut influir, o no, en l’obra de creació original. Finalment Enric Casasses, Joan Navarro, Lucia Pietrelli i Pau Sif van poder fer un repàs de les seves experiències com a poetes doblats de traductors del francès, de l’italià, de l’anglès o del croat. Miquel Desclot acabava la seva intervenció amb les paraules: «traduir és escriure, i traduir poesia és escriure poesia» i aquesta escriptura, marcada per les pautes d’un text anterior, és el repte i el desafiament dels traductors; un repte que, segons Feliu Formosa, pot adquirir cares molts dissimilars quan justament es tracta de posar veu a autors tan diversos com Brecht o Trakl. Lucia Pietrelli va dir: «cada llengua crea un temps i un espai propis [...], a vegades, és dur creure en la possibilitat de la comunicació. De manera exagerada podem dir: el monòleg pot resultar sincer i el diàleg mentider». Segurament en la poesia, on la llengua és forçada fins al màxim de les seves expressivitat, invenció i capacitat de suggeriment, és on la traducció esdevé un gresol d’interpretació i d’escriptura més personal. Per això mateix la tria de la traducció poètica per al XX aniversari del Seminari sobre la Traducció a Catalunya ens recorda, en els textos ara aplegats en aquest llibret, que, al costat de la feina de reflexió o de compilació històrica, un dels grans reeiximents de la nostra història literària ha estat, i continua sent, la tasca noble i apassionada d’incorporar al català, amb els mots de cada època i de cada traductor, la paraula poètica de totes les literatures i de tots els temps.