De tot hi ha a la vinya del Senyor

Quaderns Divulgatius, 49: XXI Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Joan Sellent Arús

Ja fa uns quants anys que tinc el costum setmanal de fer un cop d’ull a les llistes dels llibres més venuts que publica la premsa. La setmana del 28 de gener al 3 de febrer d’aquest any, a la llista dels més venuts en català dins l’apartat de ficció, set llibres d’un total de deu eren traduccions. Aquella setmana, però, vaig voler anar més enllà de l’àmbit estricte dels llibres i explorar la programació de TV3 i del Canal 33, on vaig poder constatar que hi havia –entre llargmetratges, sèries i documentals– un centenar aproximat de productes traduïts, ja fos en versió doblada, amb subtítols o amb veu sobreposada. Finalment vaig passar a consultar la cartellera teatral de Barcelona i poblacions veïnes, amb la constatació que, de les obres de text en català que estaven en cartell, un seixanta per cent eren traduccions.

I no és pas que la setmana del 28 de gener al 3 de febrer s’hagués produït cap conjunció astral que disparés, espectacularment i de manera simultània, la presència de les traduccions catalanes en el nostre entorn cultural. No. La mitjana anual de traduccions dins l’apartat dels llibres de ficció més venuts en català es mou entre un cinquanta i un seixanta per cent, i en els altres àmbits tampoc no difereix gaire de les xifres observades aquella setmana concreta.

La cosa produeix un cert respecte, més que res perquè fa recaure en la figura del traductor al català una responsabilitat considerable. Consultada la llista de totes les publicacions en català del 2012, el percentatge de traduccions ja és menys espectacular (voreja el 25%), però el fet que, dels textos catalans que més circulen, una proporció tan elevada els hagin redactat traductors –és a dir, unes persones que no hi consten com a autors– potser mereix, ni que sigui pel pes quantitatiu, que ens aturem a reflexionar- hi una mica.

He fet servir el verb redactar perquè m’interessa centrar-me especialment en aquest aspecte de l’activitat de traduir. El traductor no és l’autor, evidentment, i seria una insensatesa pretendre que hagués de constar com a tal; però el que sí que és responsabilitat del traductor (i, per tant, pot reivindicar-ne l’autoria) és la redacció de la capa més superficial del text, la via d’accés més immediata al producte, el primer contacte que té el lector o l’espectador amb l’obra com a objecte construït amb paraules; i aquesta via d’accés és el resultat de les decisions, la selecció i la combinació a què el traductor ha sotmès un material lingüístic que l’autor, en la immensa majoria dels casos, desconeix. Dient-ho ras i curt i demanant perdó per l’obvietat: el text català que arriba al consumidor no l’ha redactat l’autor, sinó el traductor. Per il·lustrar-ho amb un exemple a l’atzar: el llibre La poesia del pensament, de George Steiner, no l’ha redactat George Steiner sinó Josefina Caball; el que George Steiner ha redactat és un llibre en anglès titulat The Poetry of Thought, que Josefina Caball ha seguit tan de prop com ha pogut per redactar el seu text en català.

Però tornem al rànquing de vendes esmentat més amunt: tres de les set traduccions que hi figuren són novel· les d’una mateixa autora, les famosíssimes «ombres» de l’escriptora britànica E. L. James, que a hores d’ara ja en sumen cent cinquanta: Cinquanta ombres d’en Grey, Cinquanta ombres més fosques i Cinquanta ombres alliberades (uns títols on, per cert, jo diria que aquestes «ombres» són una mala traducció de la paraula shades de l’original, que en aquest context significa «tonalitat» o «matís» d’un determinat color). Hi ha un fet relacionat amb aquestes tres novel·les que és prou espectacular perquè no el passem per alt: la traducció de cada una d’elles ha anat a càrrec de quatre persones. Si ens preguntem a què és deguda aquesta redacció a vuit mans, em sembla que no hi ha gaire risc d’equivocar-nos si sospitem que, simplement, la causa no és cap altra que aquells nervis i aquelles presses histèriques que s’apoderen d’una editorial quan decideix publicar qualsevol best-seller traduït.

Dins l’òrbita del traductor i de l’exercici de la seva feina giren uns quants elements, els quals li poden ser més o menys favorables o més o menys hostils. Un d’aquests elements són les editorials. L’exemple que acabem de veure (el de la publicació de llibres traduïts a quatre, sis, vuit o més mans) correspon a la categoria de les empreses d’aquest gremi que recolzen el gruix dels seus ingressos en l’edició de best-sellers, uns llibres que, naturalment, s’han de vendre com xurros si no es vol fer el ridícul i trair l’etiqueta que els defineix. Per descomptat que l’objectiu de vendre com més gènere millor és perfectament legítim i comú a tota empresa amb afany de lucre; ara bé: jo diria que la legitimitat comença a trontollar quan es pretén que aquest afany justifiqui el «tot s’hi val». Aquest «tot s’hi val», en el ram que ens ocupa, inclou fer treballar els traductors contra rellotge, a preus rebentats i sense plànyer cap estratègia encaminada a accelerar encara més el procés, com la de repartir la feina entre quatre persones que no crec pas que tinguessin gaire temps per coordinar-se ni per unificar criteris amb la mínima calma i tranquil·litat que requereixen aquestes operacions.

I, finalment, en aquest sac del «tot s’hi val» hi hem de ficar el que vindria a ser, de fet, la pretesa justificació d’una potineria que ja comença amb uns títols mal traduïts: la creença que els best-sellers, per definició, no cal traduir-los bé, perquè els consumidors d’aquest gènere són tan cafres que se’ls empassen igualment. Dit d’una altra manera: que el fet que la traducció d’un best-seller estigui bé o estigui malament no n’afecta en absolut les xifres de vendes i, per tant, tirem milles i tal dia farà un any.

No crec que fos gaire difícil comprovar si la realitat avala o desmenteix aquesta creença: per analogia amb els assajos clínics, se m’acut que es podria reunir una mostra significativa de lectors habituals d’aquest gènere i, havent fet prèviament dues traduccions catalanes d’un mateix best-seller amb una clara i deliberada diferència de qualitat, sotmetre una de les traduccions al cinquanta per cent dels lectors convocats i l’altra al cinquanta per cent restant. Hi hauria un marge d’error, és clar, que dependria sobretot de les sensibilitats individuals; però crec que, tot i això, es podria determinar si la diferència entre l’efecte produït per la lectura de la traducció més bona i la de la més dolenta és digna de ser tinguda en compte. I, de passada, comprovaríem si és veritat que els lectors de best-sellers són realment tan insensibles a aquella capa superficial del text de què parlàvem abans. És una idea que deixo sobre la taula, com se sol dir.

Però el que és perfectament demostrable sense necessitat de cap experiment és que, si un llibre està ben traduït, sigui un best-seller o no, sigui més brillant o més mediocre el seu contingut, la venda d’exemplars no es veurà mai afectada negativament per aquest fet. I permeteu que il·lustri això que acabo de dir amb una frase que li agradava repetir sovint a l’enyorada Anna Lizaran, gran actriu i gran persona. La frase en qüestió era: «Si es fa bé, també agrada.» Mitja dotzena de paraules que condensen, amb ironia i amb sentit comú, tota una visió del món i de la dignitat professional. Ella parlava de l’ofici teatral, és clar; però la consigna és aplicable, penso, a qualsevol activitat humana, des de la més frívola fins a la més transcendent.

I a propòsit d’això, i tornant per un moment al cas de les famoses tres novel·les d’E.L. James, he de confessar que no n’he llegit les traduccions catalanes i, per tant, no en puc fer cap avaluació. De tota manera, el que em sembla que sí que puc afirmar és que, si aquestes traduccions es poden qualificar de competents i satisfactòries, no és precisament gràcies als mètodes de l’editorial sinó malgrat aquests mètodes; és a dir: que, si el resultat final no és un nyap –i molt probablement no ho és–, això ho hem d’agrair exclusivament a la responsabilitat i al sentit de la dignitat professional d’uns traductors –Mar Albacar, Núria Parés, Librada Piñero i Xevi Solé– que han estat capaços de sortir-se’n a contrapèl de l’entorn hostil en què s’han vist obligats a treballar. I, pel que fa als títols, dubto que els traductors hi tinguessin res a veure ni res a dir: segur que va ser decisió de l’editorial, de connivència amb un error que ja es devia arrossegar de la traducció castellana.

Però, com que de tot hi ha a la vinya del Senyor, seria injust i excessivament victimista no recordar que aquests últims anys, en el panorama de la publicació de traduccions al català, ha experimentat un cert augment el nombre d’editorials que, en més o menys grau, respecten la figura i la feina del traductor. En aquest sentit, és especialment digne de destacar un fenomen que, si d’entrada pot semblar paradoxal en temps de crisi, potser no ho és tant com sembla (l’altre dia, a propòsit de la crisi, un especialista deia que era el moment propici per a les microempreses): em refereixo a l’aparició d’una sèrie de petites editorials que, amb una actitud artesanal i presidida per les ganes de fer bé les coses a tots els nivells, tracten tan bé els seus traductors que en algun cas, a l’hora d’encarregar-los una feina, fins i tot han arribat a preguntar-los què volien cobrar. Increïble, però cert. Puc demostrar que no m’ho invento: la notícia m’ha arribat per boca dels mateixos interessats.

Suposo que, si esmentéssim l’expressió «afany de lucre» a qualsevol d’aquests editors artesanals, se’ns posaria a riure a la cara. Si alguna consigna presideix la seva activitat suposo que és l’amor a l’art, a la literatura i a la feina ben feta, amb una mínima infraestructura que els permeti no arruïnar-se del tot. I aquest «fer la feina ben feta», com ja hem dit, comporta, entre altres coses, controlar i valorar la qualitat dels textos que publiquen, molts dels responsables dels quals són traductors. És molt eloqüent, en aquest sentit, l’article que Laura Huerga, de l’editorial Raig Verd/Rayo Verde, va publicar fa poc al diari digital de cultura Núvol; un article que és una reivindicació entusiasta dels traductors –i sobretot dels traductors catalans–, i que immediatament va encetar, en el mateix diari, un suculent debat que no tan sols encara cueja sinó que cada dia sembla que es vagi fent més ramificat i fructífer. Ja se sap que aquests tipus de debats no sempre fan prevaldre el raonament sòlid i objectiu per sobre de la visceralitat, les fòbies i algun prejudici ideològic que dormia en aigües estancades, però fins i tot això no tinc clar que sigui del tot negatiu: almenys veiem totes les cartes de cara amunt. Sigui com vulgui, el cas és que poques vegades una publicació cultural no especialitzada en traducció havia destinat tant d’espai a parlar del nostre ofici, i això sí que, a part d’agrair-ho a la sensibilitat de l’editor de Núvol, l’incansable Bernat Puigtobella, es pot afirmar sense reserves que és un fet altament positiu.

Un altre dels elements que giren en l’òrbita del traductor, i sense el qual la mateixa figura del traductor no existiria, és, naturalment, l’autor. D’autors n’hi ha de moltes menes i els podem classificar en dos gran grups: els morts i els vius. Dins la categoria dels morts es poden fer dos subgrups: els morts amb drets vigents i els morts amb drets caducats. Els morts amb drets vigents solen tenir uns hereus amb graus diversos de zel protector per l’obra que tenen en custòdia; un zel que és just i necessari que hi sigui, però que de vegades cau en l’arbitrarietat, i fins i tot és probable que superi les exigències que hauria imposat el mateix autor. Un exemple tristament famós d’aquesta manera abusiva d’entendre el copyright és Stephen Joyce, nét del famosíssim autor d’Ulisses i titular únic dels seus drets, els capricis del qual i les seves conseqüències –si se’m permet recórrer a la pròpia experiència professional– vaig viure de primera mà fa un parell d’anys: un teatre de Barcelona m’havia encarregat la traducció d’Exiles (Exiliats), l’única peça teatral que va escriure James Joyce. Enllestida la traducció i amb tots els actors i actrius contractats i convocats, el senyor Stephen Joyce va fer arribar, una setmana abans de la primera lectura, la prohibició fulminant de representar l’obra. Per què? Només ho sap ell. En aquest cas va ser la llei de l’embut en estat pur: no es va donar, en cap moment, la més mínima explicació. La traducció dorm el son dels justos en una carpeta del meu ordinador, i el teatre, el director i la companyia (alguns membres de la qual havien renunciat a altres feines per treballar en aquesta obra) s’hi van haver de posar fulles.

Els morts amb drets caducats no poden exercir el despotisme, naturalment; però tampoc no es poden defensar. Si Shakespeare aixequés el cap de la tomba i veiés fins a quin punt s’experimenta amb la seva obra, potser es posaria les mans al cap. O no. Potser tindríem una sorpresa...

Entre els autors vius també hi ha de tot, naturalment. La meva pràctica professional, que ja fa anys que se centra en la traducció de textos per a l’escena, m’ha permès recentment entrar en contacte (directe en un cas i només epistolar en l’altre) amb dos dramaturgs que exemplifiquen de manera radical dues actituds antagòniques cap a les persones que traslladem els seus textos a altres llengües: d’una banda, la de l’autor que veu en el traductor un vehicle promocional, un col·laborador indispensable perquè la seva obra pugui transcendir les fronteres lingüístiques i culturals que la delimiten; de l’altra banda, la de l’autor que no veu en el traductor res més que una mena de criat díscol que ha de lligar curt, perquè, per poc que badi, n’hi farà alguna.

La primera d’aquestes actituds l’he vist encarnada en el dramaturg nord-americà David Hirson, autor de La Bête, una obra que es podia veure fa pocs mesos al Teatre Nacional de Catalunya i de la qual vaig fer la traducció. Hirson es va desplaçar a Barcelona per assistir a l’estrena, i el breu contacte personal que hi vaig tenir va ser suficient per veure, en aquell home il·lusionat, solidari i encomanat dels nervis que van acompanyar aquella posada en escena, un autor que valorava tant la feina dels que traduíem els seus textos que, el vespre de l’estrena, em va arribar a dir: «This is the translator’s night, not mine.» («Aquesta nit és del traductor, no meva»). És, sense cap mena de dubte i de bon tros, el millor elogi que he rebut d’ençà que em dedico a aquesta feina.

A l’altre extrem de l’espectre, el també nord-americà Edward Albee, de qui fa un parell d’anys vaig traduir l’obra A Delicate Balance (Un fràgil equilibri), és el paradigma de la prepotència més humiliant respecte a tots aquells que es veuen implicats en la posada en escena d’un dels seus textos, ja siguin directors, escenògrafs, actors o traductors. A part d’humiliant, aquesta prepotència del senyor Albee és especialment estèril en el cas de les traduccions, i demostra una cosa que, a aquestes altures, potser ja no caldria demostrar: que el talent per a la creació (sigui artística, literària o del tipus que sigui) no necessàriament va acompanyat d’una intel·ligència superior a la mitjana ni d’una mínima perspicàcia per entendre el funcionament d’altres activitats que no siguin la pròpia.

Edward Albee, cada vegada que es tira endavant el projecte de posada en escena d’un seu text traduït, vol una plena garantia de la qualitat de la traducció com a condició ineludible perquè l’obra es pugui estrenar; cosa que, per descomptat, no sols té tot el dret moral i legal d’exigir sinó que sembla que demostraria, en principi, que valora la importància de la traducció. Fins aquí res a dir. Però és que resulta que, per exercir aquest control, en comptes de llogar, pagant el que sigui, algú prou coneixedor de les dues llengües perquè es llegeixi la traducció i n’hi faci un informe, no se li acut altra cosa que obligar el traductor a fer-li uns deures demencials –i de franc, naturalment– que consisteixen a enviar-li una graella especificant i justificant totes les desviacions de la literalitat que s’ha permès, una operació que, com és obvi, no permet detectar la major part dels errors de traducció ni comprovar si el text llisca i flueix amb prou control del ritme, de la naturalitat idiomàtica i dels requisits del llenguatge escènic. Fa la impressió, en el cas d’aquest home, que qualsevol sentit pràctic resulta desplaçat pel pur i simple sadisme. N’és una prova el fet que, si el traductor no passa per aquest adreçador, l’autor prohibeix de manera fulminant la posada en escena del text en qüestió.

Em consta que actituds com la del senyor Albee, afortunadament, no són majoritàries en el gremi dels autors, però goso sospitar que una gran part dels que imposen aquestes exigències, sovint tan injustes com arbitràries, són autors en llengua anglesa. I, si és així, la dada és prou significativa: en el fons d’aquesta actitud m’atreviria a dir que hi ha, d’una banda, la convicció –bastant justificada, sens dubte–que la seva obra no depèn gaire de les traduccions per poder ser coneguda i reconeguda internacionalment, i de l’altra la creença, per molt que dormi en el subconscient, que l’anglès és LA llengua primigènia per excel·lència, el llenguatge adquirit directament per infusió divina, i que la resta de llengües del planeta no són més que una trista conseqüència de la maledicció babèlica. Arribo a sospitar que, com que l’únic estímul per a aquest autor és mortificar el personal, deu ser per això que no ha optat pel que semblaria la decisió més coherent i, en definitiva, més humana: prohibir d’una vegada per sempre que es tradueixin les seves obres, i tots plegats viuríem més tranquils.

Passat un temps prudencial després de l’estrena i quan l’obra ja no estava en cartell, em vaig voler desfogar escrivint una carta al senyor Albee en què, d’una banda, mirava de posar en evidència, amb les tintes més discretes que vaig trobar, la seva profunda ignorància respecte a un ofici que no és el seu, i de l’altra li retreia un despotisme tan vexatori com inútil a efectes pràctics i lamentava que el respecte que procurem mostrar els traductors –si no tots, vull pensar que la majoria– pels textos que tenim entre mans i, de retop, pels seus autors, no hagués estat recíproc. Naturalment, aquesta carta que li vaig fer arribar no esperava pas resposta directa del seu destinatari, i efectivament no en va tenir cap. Només vaig rebre, a través del seu agent, la constatació que se l’havia llegida i que li havia semblat, literalment, «thought-provoking». La naturalesa exacta dels pensaments que li va provocar ja és una cosa que ha quedat, suposo que per sempre, en el terreny de la incògnita més absoluta.

Em ve a la memòria, en el sentit contrari, l’afecte personal i el respecte professional que sempre va tenir l’escriptor portuguès José Saramago per Giovanni Pontiero, el seu principal traductor a l’anglès, amb qui amb els anys va anar lligant una amistat excel·lent. Tinc proves de primera mà per demostrar que aquesta amistat era autèntica i no gens interessada, però hi ha un fet objectiu que no es pot passar per alt: a més d’obrir-li les portes de l’extensíssima comunitat cultural anglòfona, la feina humil i eficaç de Pontiero i dels seus altres traductors que li van traslladar l’obra a l’anglès va ser el vehicle gràcies al qual Saramago va rebre el Premi Nobel de Literatura. I, pel que fa al respecte –ja no tan sols pel traductor Pontiero, sinó per la professió en general–, val la pena recordar que és el mateix Saramago qui va pronunciar públicament frases com ara «Sin los traductores, los escritores no somos casi nada» o «Los escritores hacen la literatura nacional y los traductores hacen la literatura universal».

Un tercer element és el receptor del text traduït, ja sigui per via lectora o per via auditiva, i sense el qual la feina del traductor tampoc no tindria gaire sentit. No crec que m’equivoqui si dic que, a la immensa majoria d’aquests lectors i espectadors, el que els interessa i els convé és que allò que els arriba sigui un text sense gaires entrebancs –o, almenys, sense més dels que pugui plantejar l’original–, un text amb unes paraules i unes frases amb les quals es puguin identificar com a parlants i que els permetin oblidar que allò que llegeixen o senten és una traducció. Dit d’una altra manera: que la feina del traductor els resulti invisible. I, com que sé que acabo de fer servir un concepte com a mínim polèmic, i per a alguns fins i tot tabú, em permetré d’entretenir-me una mica al voltant d’aquesta qüestió.

Un element que podríem situar en quart lloc és l’exèrcit cada cop més nombrós de teòrics de la nostra feina. Hi ha, d’una banda, qui parteix de la pròpia experiència com a traductor o com a autor traduït per confegir una sèrie de reflexions sobre l’ofici, i es pren la molèstia de posar en solfa aquestes reflexions. (Un cas recent i que ens toca de prop és el llibre Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció, guardonat amb el IV Premi Internacional d’assaig Josep Palau i Fabre, i aprofitem per enviar des d’aquí la nostra enhorabona al seu autor, Francesc Parcerisas.) Des de Ciceró i sant Jeroni, és molt extensa la nòmina d’autors i traductors que, al llarg dels segles, han teoritzat sobre l’ofici de traduir des de l’observació empírica, la cultura humanística i el sentit comú. Per al traductor en exercici, l’interès i la utilitat d’aquestes reflexions en relació amb la seva feina és innegable i, en graus diversos, francament estimulant.

De l’altra banda, i en les tres últimes dècades, ha anat prenent cada vegada més empenta el que en el món anglosaxó anomenen translation studies i que aquí hem importat i batejat amb el nom de traductologia, que sempre muda una mica més. Sota l’ombra allargada d’aquest calaix de sastre acadèmic que s’anomena cultural studies, la traductologia ha demostrat i continua demostrant una tal energia productora d’articles, tesis doctorals, llibres, revistes, simposis i tota mena de material i d’esdeveniments acadèmics que a vegades arriba a provocar un cert vertigen.

Pel que fa a l’òrbita del traductor i del seu ofici, jo crec que es pot afirmar que, en la gran majoria dels casos, la relació que la traductologia hi pot tenir és amb prou feines tangencial. De la mateixa manera que, posem per cas, un narrador no necessita estar al corrent del que diu la narratologia per escriure narracions, tampoc la traductologia no sol tenir cap incidència pràctica en l’activitat del traductor.

La majoria dels productes que engendren els translation studies són de caràcter descriptiu, especulatiu o elucubratiu, i en més d’un cas diria que no tenen gaire més utilitat que la d’inflar currículums acadèmics amb paper mullat (no és una crítica als autors d’aquests papers: és una constatació del peatge pervers que has de pagar si vols promocionar-te en el món universitari).

Ara bé: dins aquest arbre frondós dels translation studies hi ha unes determinades branques que no sé si són molt nodrides, però que almenys es fan sentir amb una especial estridència. Em refereixo a aquell sector que, més que a descriure o a teoritzar, es dedica a militar; una militància que consisteix a reivindicar l’ús de la traducció com a vehicle al servei d’una determinada ideologia. I, el que és més gros: aquesta conversió del noble ofici de traduir en una oberta i confessa manipulació de textos amb l’excusa de servir causes diverses no sols no és rebutjada unànimement pel món acadèmic sinó que, pel que sembla, ajuda fins i tot a obtenir i a conservar poltrones. Convençuts com estàvem que ja havíem superat aquells temps en què els traductors (de casa nostra mateix, no cal anar gaire lluny) manipulaven, censuraven i mutilaven textos per raons morals i ho confessaven obertament, ara resulta que ens ha tornat aquesta creu en forma d’un puritanisme disfressat de progressisme que s’anomena correcció política.

I aquí em sembla que els traductors i els aprenents de traductor sí que hi tenim alguna cosa a dir, perquè ja no es tracta de gent que es facin la festa entre ells (i elles) sinó que pretenen dictar què hem de fer o deixar de fer tots els que exercim aquest ofici, i molt em temo que aquests apòstols de la tergiversació figuren a les bibliografies de més d’un i més de dos programes de les facultats de traducció.

Les consignes d’aquests sectors són, sens dubte, una manera de fer visible la figura del traductor (o de la traductora) per la via de la manipulació i del «tot s’hi val»; un «tot s’hi val» tan discutible o més que aquell de què parlàvem al principi amb relació a les pràctiques editorials. I, a propòsit de visibilitat i d’invisibilitat, qui més destaca en aquest camp concret és, sens dubte, una persona que mereix ser citada amb nom i cognom: em refereixo al traductor i acadèmic Lawrence Venuti, un home a qui, en el seu entusiasme (perfectament lloable, és clar) per reivindicar la visibilitat social i cultural de la figura del traductor, i, potser endut per aquest mateix entusiasme, se li’n va la mà i fa extensiva la reivindicació al territori de la pràctica traductora, i aquí és on la cosa, al meu entendre, trontolla perillosament.

Potser una de les frases més citades de Lawrence Venutiés: «The more fluent the translation, the more invisible the translator» (és a dir: «Com més flueix la traducció, més invisible és el traductor»). Una frase que, en principi, no fa sinó constatar amb exactitud una realitat innegable. El que passa és que, per Venuti, la realitat que constata aquesta frase és una realitat que s’ha de transformar. Quan estem tips de dir als alumnes que una traducció no es pot donar per bona fins que no produeix la il·lusió de ser un text original –és a dir, fins que a la superfície del text no hem aconseguit esborrar qualsevol traça del procés de traducció–, ara resulta que Venuti ens diu que no anem bé: que el dret i el deure d’un traductor és fer-se visible constantment, i que per combatre la invisibilitat ha de combatre la fluïdesa i produir uns textos estranys, a contrapèl de la naturalitat idiomàtica de la llengua d’arribada, per recordar al receptor que allò que sent o llegeix pertany a una altra cultura i ha passat per les mans d’un traductor.

Aquesta condemna de la tendència a «domesticar» les traduccions, si no ho tinc mal entès, Lawrence Venuti la delimita a l’àmbit cultural anglòfon, i molt especialment als Estats Units, on ell ho veu com una enèsima mostra d’una actitud tradicionalment refractària a «la diferència», a tot allò que ve de fora; curiosament, Venuti obvia el fet que aquesta tendència, avui dia, és pràcticament compartida per tot el món diguem-ne civilitzat. Em costa imaginar gaires traductors professionals, siguin del país que siguin, que es puguin guanyar la vida produint textos amb què el lector o l’espectador se senti incòmode i s’entrebanqui cada dos per tres.

En la nostra tradició, molt probablement l’exemple més il·lustre que tenim de traductor visible és Josep Carner. A les traduccions de Carner, l’empremta, els gustos estilístics i el projecte literari i cultural del traductor hi són presents d’una manera rotunda i constant: són artefactes literaris d’una singularitat extrema, però només l’enorme talent de Carner aconsegueix que, a més a més, la seva lectura ens proporcioni un plaer innegable si aconseguim fer abstracció de l’enorme distància que els separa, molt sovint, del to, de l’esperit i fins i tot de la intenció dels originals. És, per dir-ho ras i curt, una traïció brillant.

Però de Josep Carner només n’hi ha hagut un, i qualsevol altre experiment en aquest sentit jo diria que està condemnat a aconseguir només un dels efectes que produeixen les traduccions carnerianes: l’efecte de l’estranyesa hi serà, sens dubte; però difícilment anirà acompanyat d’una energia creativa ni d’un talent lingüístic i literari capaç de convertir el desconcert inicial del lector en gratificació estètica. Les traduccions de Carner són uns textos literaris estranys, sovint molt allunyats dels codis expressius habituals de la llengua i del lector, però d’una tal excel·lència que mereixen figurar de ple dret dins el corpus de l’obra pròpia carneriana. El que ja ens costa més de fer, als traductors i professors de traducció actuals, és tenir aquests textos com a referents d’estratègia traductora o recomanar-los als estudiants com a model a seguir.

No sé si Lawrence Venuti, quan preconitza la visibilitat del traductor induint-lo a produir textos estranys per recordar al lector la seva presència, és conscient que ofereix una perfecta coartada per als mals traductors. Un traductor incompetent, per sortir al pas de possibles retrets als resultats estrambòtics de la seva feina, sempre podrà al·legar: «És que jo sóc de l’escola de la visibilitat. Llegiu Venuti, i en tornarem a parlar.» Del que ja tinc seriosos dubtes, francament, és que a aquest traductor li surtin gaires més encàrrecs professionals. El que desitja un editor amb cara i ulls és que les traduccions que publica puguin ser llegides amb comoditat, sense gaires esculls innecessaris, i gosaria dir que el que desitja un autor, tret de comptades excepcions, és exactament el mateix.

No crec que es pugui tocar de peus a terra si no s’accepta que, més enllà del dret legítim del traductor a exigir que la seva professió sigui més valorada socialment i culturalment i que el seu nom sigui visible a les portades dels llibres, als programes dels muntatges teatrals i a les ressenyes dels crítics, un dels trets definitoris de l’activitat de traduir, si s’exerceix de manera competent, eficaç i responsable, és justament la invisibilitat.

I la invisibilitat no és pas, ni de bon tros, un tret exclusiu de la nostra feina. Hi ha moltes altres professions en què, com més ben acabat és el producte, com més aconsegueix de produir la il·lusió de naturalitat i de facilitat, més amagada queda la complexitat del procés d’elaboració que hi ha darrere el resultat final. En el món del teatre, per citar un exemple que m’és proper professionalment, els únics elements indefectiblement visibles són, òbviament, els actors; en canvi, sense anar més lluny, això ja no es pot dir tan rotundament del director: un gruix molt important de la feina que ha fet el director d’escena al llarg de tot el procés dels assajos tendeix a resultar invisible al comú dels espectadors: com més il·lusió de naturalitat i d’espontaneïtat produeixen el moviment escènic i el treball dels actors, menys perceptible resulta el treball previ del director.

Una altra de les obres de teatre que he tingut ocasió de traduir en aquests últims anys és Agost, de Tracy Letts, que va dirigir Sergi Belbel al Teatre Nacional de Catalunya amb un gran èxit de públic. M’atreviria a dir que molts espectadors que sortien encantats de l’obra, del muntatge i de l’excel·lent interpretació d’Anna Lizaran i de la resta de la companyia, haurien quedat en blanc si els haguessin preguntat el nom del traductor, cosa molt previsible; però, si bé en menys proporció, potser també hi haurien quedat si els haguessin preguntat el nom del director, de l’escenògraf o fins i tot de l’autor.

Igual que el traductor, el director de teatre que s’obstina a ser excessivament visible pot rebre més crítiques negatives que no pas elogioses. Pot ser una bona il·lustració d’aquest fet citar un passatge d’una crítica recent de Marcos Ordóñez al diari El País quan es va estrenar a Madrid l’obra Maridos y mujeres, de Woody Allen, dirigida per Àlex Rigola: «La dirección de Rigola se percibe sin mostrarse, que es, para mí, la cumbre de toda puesta en escena. No hay voluntad de ‘echar la firma’, de hacerse notar. Convierte en fácil lo condenadamente difícil: que tonos y ritmos estén calibrados, que haya velocidad sin aceleración, que todo fluya, que parezca que la función ‘se ha hecho sola’.» Aquesta crítica i aquestes reflexions són absolutament aplicables a una traducció: si mai un traductor rebés un comentari com aquest a la seva feina, no crec que pogués fer altra cosa que sentir-se altament elogiat.

Si el traductor es dedica a provocar sotracs i a marejar el lector i l’espectador, dubto que a aquest lector o espectador li quedin gaires ganes de tornar a llegir o sentir res més que hagi traduït aquesta persona. En aquest cas potser sí que retindrà el seu nom, però no precisament a efectes positius. I, de retop, potser tampoc li hauran quedat gaires ganes de tornar a freqüentar l’autor del text original.

I, parlant de mareig i de sotracs, se m’acut un altre símil: imaginem un pilot d’avió que, per reivindicar la visibilitat de la seva feina i perquè els passatgers recordin la seva presència, no en tingui prou de saludar-los en nom propi a l’inici del vol, sinó que, lluny d’esforçar-se a fer el viatge tan planer com pugui, el converteixi en un seguit de piruetes i baixades i pujades en picat sense cap justificació aparent i el remati amb un aterratge apocalíptic. Els passatgers es recordaran del pilot, sí; i molt probablement de tota la seva família fins a unes quantes generacions enrere.

Si el traductor d’un llibre ha sabut fer el viatge planer –és a dir, si s’ha sabut fer invisible–, potser tindria la seva gràcia que al final, continuant amb el símil aeronàutic, hi inclogués un breu afegitó dient: «El traductor (o la traductora) d’aquest llibre –i aquí el seu nom– desitja que hàgiu tingut un lectura agradable, i espera veure-us novament en alguna altra lectura compartida.» Aquí el recordatori no seria inoportú: seria una discreta i justa recuperació de la visibilitat al final del viatge. És una idea que també deixo sobre la taula, com se sol dir.

Moltes gràcies.