Sobre l'obra 'Un esborrany de XXX Cantos', d'Ezra Pound, traducció de Francesc Parcerisas

Hernàndez, Pau-Joan
2001

Podríem dir que totes les literatures del món tenen clàssics de dues menes: còmodes i incòmodes. I és que els escriptors, un cop assolit un determinat nivell de significació dins la història de la seva literatura, tendeixen a ser convertits pels seus conciutadans en símbols de tot un seguit de coses amb les quals, no ho oblidem, no necessàriament s'han de sentir identificats. I això, gairebé sempre, no se'ls perdona. A tothom li agraden els clàssics que, a part de tenir un pes literari innegable, estan carregats de virtuts cíviques i patriòtiques i es poden fer servir com a símbol sense cap por d'efectes secundaris. Els altres incomoden.
Dic això perquè vivim en un país que té una especial tendència a oblidar que entre els deures de l'escriptor mai no hi ha hagut el de menar una vida exemplar ni el de ser un tipus simpàtic. De clàssics incòmodes, en tenim potser més que dels altres, i això ens hauria de fer especialment receptius a la veu dels clàssics incòmodes d'altres cultures.
La literatura nord-americana, que no ha parat des dels orígens d'inventar-se a si mateixa, de crear un món de referents propi alhora que creava un país, acostuma a sentir una certa incomoditat davant la figura d'Ezra Pound, figura complexa --poeta, però també assagista, crític literari, traductor (d'anglès antic, japonès, xinès, egipci i provençal)-- i més controvertida per les seves simpaties pel feixisme italià que no pels continguts indiscutibles de la seva obra. Però si pensem que Ezra Pound ja va pagar prou pel seu posicionament polític, sent tractat com presoner de guerra, declarat boig i internat en un manicomi després de la guerra, caldrà que deixem això de banda per fixar-nos només en la seva poesia.
Els Cantos d'Ezra Pound són una obra complexa, escrita al llarg de més de cinquanta anys i que aspirava a ser una Odissea o una Divina Comèdia dels temps moderns l'obra magna d'un erudit que, angoixat pels canvis socials i per la decadència de la cultura humanística davant el pragmatisme, lluitava per explicar la seva època. Els XXX Cantos que Francesc Parcerisas ha traduït corresponen a les trenta primeres composicions dels Cantos i contenen ja tota la riquesa i complexitat que caracteritzen l'obra de Pound. Riquesa i complexitat, no cal dir-ho, que suposen una especial dificultat a l'hora de traduir-la.
Els Cantos funcionen com un mosaic, amb fragments de creació i de traducció, amb múltiples referències culturals i cites, canvis de registre que van des del líric al vulgar, des de l'èpic a l'intimista, i una voluntat general d'establir les bases d'una tradició literària inexistent. Pound va ser un autor pont entre la tradició europea i la nord-americana, que va voler fer seva la tradició cultual grecollatina, enllaçant la poesia llatina amb la trobadoresca, i aquest amb el renaixement italià i el segle d'or espanyol.
A l'ombra d'aquest univers complex, el traductor ha de saber maniobrar, adaptar-se a un entorn canviant, ser fidel a una arquitectura difícil i acceptar, finalment, el desafiament que suposa fer arribar al lector català aquesta obra. Saludem, doncs, aquesta traducció de Un esbós de XXX Cantos, d'Ezra Pound, que ha dut a terme Francesc Parcerisas.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.