Dramatúrgies contemporànies

Ragué-Àrias, M. Josep
Quaderns Divulgatius, 27: La dramatúrgia als Països Catalans juliol del 2005

Per parlar de dramatúrgies contemporànies en llengua catalana, cal tenir en compte, entre d’altres, una sèrie de fets que es produeixen a partir del final de la dècada dels 80.

a) Directament en relació amb el teatre que s’escriu a Catalunya, València i Balears, ens trobem amb els següents aspectes que l’influeixen:
A partir de 1985, sorgeix a l’Estat espanyol una generació que neix amb el Premio Marqués de Bradomín per a joves de menys de 30 anys. El primer nom, el primer premi d’aquesta generació és per a Sergi Belbel amb l’obra –escrita en castellà– Caleidoscopios y faros de hoy. A.G./V.W. Tenim doncs una data i un fet: 1985 i el bilingüisme dels qui escriuen des del Principat, des de les Illes, des de València, un fet intrínsecament enriquidor però, a la vegada, negatiu potencialment per a la llengua més minoritària, en aquest cas el català.
Com és lògic, tots els autors opten a tots els premis possibles, i per tant, Cunillé, Zarzoso, Sàrries i un llarg etcètera, tenen premis en llengua castellana com el Bradomín, el Maria Teresa de León, el Calderón de la Barca, etc.
Tenim també un altre fet important. Els autors d’aquesta generació i de la següent no són autodidactes; tenen una cultura literària, artística i teatral adquirida ordenadament durant els seus estudis, sovint universitaris.
El que s’anomena «intertextualitat» i també el fenomen de la «metateatralitat» es deriven fàcilment d’aquest fet.
Com a conseqüència de les primeres passes del camí cap a la
democràcia a l’Estat espanyol, es comencen a crear Centres Dramàtics i Escoles de Teatre. A Barcelona, primer el CDG de Catalunya, després el TNC, i d’altra banda l’Institut del Teatre i la Sala Beckett, fan intents més o menys afortunats per donar sortida a les noves generacions teatrals. Els estudis i els tallers donen unes coordenades per a l’escriptura teatral que, tot i fent a vegades alguns autors clònics, permeten d’escriure amb una estructura teatral coherent, amb uns diàlegs teatrals creïbles. Les beques del CDG i del TNC a Barcelona no gaire
afortunades en resultats, permeten a alguns autors recents treballar amb equips professionals i estrenar en unes condicions millors que les de generacions anteriors, tot i no ser les idònies, tot i crear cercles una mica massa tancats que a vegades semblen mediatitzats per raons que només són tangencials pel que fa a la creació teatral.
I en aquest apartat que mira de parlar de les possibilitats d’estrena del teatre contemporani, no és pas inútil comprovar que, com en períodes anteriors, la majoria d’autors recents que aconsegueixen estrenar és sovint perquè el mateix autor es converteix en director, actor, escenògraf i productor de la seva obra.

b) Cal també considerar aspectes que influeixen les nostres dramatúrgies, però també les d’altres països.
La Unió Europea i, en general, la més gran facilitat per viatjar, i per intercanviar experiències i informació arreu del món, fa que els temes, les faules, l’escriptura del teatre dels darrers vint anys aproximadament, no tingui gaire especificitat geogràfica i/o política i que els autors que escriuen en català ho facin sobre temes similars i amb escriptura semblant als que escriuen en altres llengües.
També cal tenir molt en compte la situació del món i no només la del país de l’autor, a l’hora de parlar d’aquestes dramatúrgies. És ben evident que tant la desaparició del mur de Berlín l’any 1989 com la de l’URSS el 1994 amb el consegüent canvi de forces que passen de l’equilibri polític bipolar a un moviment caòtic que omple de petites grans guerres el nostre planeta, tot això fa canviar les inquietuds temàtiques del teatre.

c) Quin teatre tenim avui d’autors de les darreres generacions?
Pel que fa temes i característiques estructurals i d’escriptura, potser les característiques comentades fins ara hagin produït un cert desconcert, una certa manca de punts de referència que no els permet adoptar cap tipus de postura ideològica, que no els permet creure que poden donar solucions o opcions vitals correctes, que els porta a jugar amb situacions abstractes, a parlar d’ells mateixos com a fenomen sociològic o a indagar en la solitud i la manca de comunicació de la nostra societat. I també, com dèiem abans, a parlar de literatura, teatre i història com a referents culturals normalment menys problemàtics que la realitat immediata i directa. S’ha produït un fenomen que críticament ha estat anomenat com el «què?/com?» que caricaturitza algunes d’aquestes
obres, però dins el qual hi ha obres importants.
I aquí aventuraria una hipòtesi que de moment no puc demostrar però que, a partir de coses vistes o llegides d’altres teatres i d’altres països que també van conrear el «què?/com?», em fan sospitar que podria ser certa. Potser estem entrant en un període en què els autors comencen a anar més enllà per tornar a escriure obres de més durada, com les de períodes anteriors, de més contingut actual, de més profunditat.
Pel que fa la quantitat d’estrenes i la qualitat de les seves produccions, nomes cal fer una ullada a les cartelleres dels diaris. Possiblement Barcelona sigui un bon model, fins i tot un model optimista, però veient la programació de la temporada –que només inclou part de la de les sales alternatives–, juntament amb 54 espectacles de procedència externa, estrangera o en castellà, podem comptar-ne només 12 de procedència catalana, 6 dels quals no es basen en el text, un és un clàssic (Maria Rosa, de Guimerà) i l’altre un homenatge de poques representacions a Joaquim Ruyra, al TNC.
Carles Alberola, Albert Espinosa i Gemma Rodríguez estrenen dins el projecte T-6 (que sembla convertir-se en T-3) al TNC, Dani Salgado estrena Porno al Lliure, Arbonés –novel·lista de prestigi que estrena per primera vegada al teatre professional– estrena Klaus i Mortimer i Josep Pere Peyró mostra a la Beckett un Tríptic de tres obres seves, posades en escena en castellà per una companyia argentina. Potser també Manuel Veiga estreni la seva darrera obra premiada, El cant de la sirena, no és segur. I poca cosa més.

He parlat només de les generacions que comencen durant la democràcia.
No vull pas dir que no hi hagi autors anteriors importantíssims que són pràcticament ignorats, excepte Josep Maria Benet i Jornet, l’únic que continua estrenant amb unes certes regularitat, facilitat i condicions de producció. Potser també els germans Sirera. Aquesta és una
situació política, cultural i teatral, absolutament injusta. Jordi Teixidor, Josep Maria Muñoz i Pujol, Alexandre Ballester i tots els autors de la importantíssima generació Sagarra han estat arraconats, com també els anteriors com Brossa, com Palau i Fabre. És el mateix que ha passat a la resta de l’Estat espanyol amb la generació del nuevo teatro i també la més antiga, la de Rodríguez Méndez, la de Sastre, la generación realista.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.