No se sap mai lo final de la desgràcia (sobre 'Les veus del Pamano', de Jaume Cabré)

Falguera, Enric
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Llegir Les veus del Pamano (Proa), l’última novel·la de Jaume Cabré, és un plaer per als sentits i la ment. Ja fa un temps que la narrativa catalana contemporània escriu sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències. Sense dubte, la perspectiva històrica i les recents commemoracions del final de la guerra i el franquisme han ajudat a replantejar el tema i fer-ne una necessària tasca de divulgació. És en aquest sentit que Les veus del Pamano és un excel·lent exemple de reescriptura del conflicte militar i els seus tràgics resultats.
Jaume Cabré, un dels narradors més sòlids de la novel·la actual, escriu la narració d’uns personatges que escenifiquen la història recent d’una part del país. Per les pàgines del llibre viuen maquis, espies, falangistes, pagesos, burgesia rural, poderosos, traïdors, capellans, i el poble de Torena, testimoni de la Història amb majúscula. La novel·la és un mosaic de petites històries que parlen de lluites pel poder o per l’amor d’una dona, de passions desfermades, d’odis i venjances que configuren la Crònica. La tensió de la novel·la, doncs, rau en els dos plans narratius existents: el plantejament del tema principal, la recuperació de la memòria històrica, que queda obert, cosa que suposa un dels punts clau del llibre, i la trama argumental, complexa i perfectament travada, en què es deixa notar la mestria narrativa de l’autor.
El llibre presenta un argument aparentment detectivesc: la Tina Bros descobreix per casualitat un quadern en què l’Oriol Fontelles explica a la seva filla els últims mesos de vida. Des d’aquest moment la Tina es donarà en cos i ànima a reconstruir aquests darrers dies de vida de l’Oriol i a restablir-li la dignitat perduda. Descobrirà que les actuacions que fem ens marquen definitivament. En aquest sentit, els personatges de Les veus del Pamano són determinats per un destí insondable. Som davant d’una tragèdia.
Tot i que el protagonisme de la novel·la és compartit per tots els personatges, tot el que hi passa gira a l’entorn de dos protagonistes essencials: l’Elisenda Vilabrú, senyora de Torena, i l’Oriol Fontelles, el mestre del poble. L’Elisenda és un dels grans mèrits de la novel·la. Jaume Cabré aconsegueix finalment –ell mateix confessa que ho ha intentat en diverses ocasions sense èxit– bastir una novel·la en què el pes del argument recau en una dona. Una dona forta, segura, que ha bastit un imperi econòmic incombustible i que només té una motivació per viure: la justícia i la venjança: «jo tinc un sentit evangèlic de la justícia; qui la fa la paga». Però que té un punt feble que li impedirà ser feliç: no aconsegueix l’amor del seu estimat, cosa que suposarà l’inici d’una nova venjança: beatificar el seu gran amor, traint així el seu record i els seus ideals i atorgant-li el pitjor càstig que aquest pot rebre. Sense cap mena de dubte el personatge de l’Elisenda és el més complex, coherent i ben construït de la novel·la.
L’Oriol Fontelles és la contradicció, les pors i misèries humanes, però també la valentia i la fortalesa; és, en definitiva, el símbol d’una guerra, és alhora vencedor i vençut. I allò que destaca per sobre de tot d’aquest protagonista és la humanitat, la seua bondat, la capacitat d’estimar la Rosa, la seua filla, plasmades en el quadern que escriu: «Ja sé que no estic a l’alçada d’un bon pare i que et dic coses que potser ara tant se te’n donen. Però no he volgut pintar-te un món que no és; no n’hauria estat capaç».
La Tina Bros és l’encarregada de dur a terme la investigació, la recuperació de la memòria de l’Oriol i ella, fruit de la seva situació personal, hi ficarà el coll per tal d’aconseguir-ho. Així la Tina, esdevé un compendi de sentiments, de la manera de fer de tots els altres, especialment dels febles. I finalment, per tancar el quartet de personatges principals del llibre, el Valentí Targa, l’alcalde de Torena, el braç executor dels vencedors i el símbol de la maldat. És lògic que en una novel·la en què s’enfronten dos bàndols hi hagi la temptació de presentar una lectura maniquea de la realitat. A Les veus del Pamano aquesta lectura hi és, però també és cert que les contradiccions internes de l’Oriol, l’Elisenda o mossèn August deixen ben clar que no tot és tan senzill com sembla.
Un altre dels guanys del llibre es l’estil, a voltes poètic: «El Serrallac va fer un xarrup del cafè observant el record, que sempre es mira en silenci», a voltes esqueixador i ferotge, com la descripció d’una de les tortures que els falangistes infligeixen als maquis. D’altra banda, l’ús de l’humor i de la ironia contribueixen a agilitzar i donar sentit a les accions narrades, i l’ús de dialectalismes pallaresos dóna realisme i veracitat als fets explicats. Les veus narratives ofereixen diferents punts de vista que enriqueixen la visió que té el lector de la narració. Així, cada personatge es converteix en narrador de la seua història de manera interna i subjectiva, mentre que hi ha un narrador extern, omniscient, que completa els punts de vista d’aquests. Entre tots ells, que estableixen un diàleg mutu, el lector té una visió polièdrica de la realitat literària. La novel·la, doncs, és una teranyina en què es barregen, sense lligams aparents, les vides i les versions d’aquestes vides dels diferents protagonistes, explicades per uns narradors que ens traslladen contínuament en el temps i controlen el pols de la narració, fent picades d’ull al lector per no perdre el sentit de la ficció.
Les veus del Pamano és una bona novel·la, un complex entreteniment que satisfarà aquells que busquen en la lectura un plaer intel·lectual. Una novel·la sobre pèrdues, tothom perd en aquest llibre, que presenta l’ésser humà davant les seues pròpies limitacions, contradiccions, davant la misèria del seu viure. Perquè només qui aprengui a conviure amb les seues desgràcies, només qui conegui «lo final de la desgràcia» sabrà viure feliç amb ell mateix.

(Article publicat a Transversal, núm. 24, novembre 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.