Una terra molt fèrtil (sobre 'Terra cansada', de Jordi Pàmias)

Gibert, Miquel M.
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

És evident que el títol de l’últim recull de poemes de Jordi Pàmias resulta paradoxal si considerem la llarga i fecunda dedicació a la poesia de l’autor. La poesia de Pàmias és essencialment postsimbolista però abraça, alhora, un espectre molt ampli d’influències que van des de la lírica grecollatina fins al surrealisme, passant per noms de la tradició catalana –com Carner, Espriu i Vinyoli– o d’altres tradicions –com Georg Trakl, Antonio Machado i Rafael Alberti. Altrament, crec que fóra molt interessant determinar amb precisió els orígens diversos del pensament que s’hi manifesta, i que el poeta elabora a partir d’un fonament cristià –en què trobem l’Evangeli de San Joan, la filosofia agustiniana, Pascal, Teilhard de Chardin, Mounier i Maritain– que té molt present l’obra d’Albert Camus o la d’Emmanuel Levinas. Es tracta, doncs, d’una poesia molt ben definida en l’orientació de fons, però a la qual Pàmias constantment ha pretès obrir perspectives noves.
Ara acaba de publicar Terra cansada, que aplega poemes redactats entre el 1996 i el 2003, i és, en realitat, el primer volum d’una trilogia en la qual el poeta integra, també, Narcís i l’altre (2001) i La veu de l’àngel –escrit el 2001 i encara inèdit. Terra cansada consta de vint-i-nou poemes i de dues suites –«Quatre veus» i «Interludi»– que cal considerar dos autèntics poemes articulats. Per tant, formen el llibre trenta-una composicions distribuïdes, curosament, en dues parts de setze i catorze poemes, i amb un «Interludi», situat al centre del volum, com a culminació diferenciada de la primera part i nucli generador de tot el llibre. No em sembla pas una mala manera de començar-ne la lectura fer-ho a través dels tres moviments d’«Interludi», sempre que, després d’haver llegit les composicions que van de «Quatre veus» a «Cançó per a l’insomni», els rellegim en el moment del volum en què Pàmias els col·loca. Perquè «Interludi» és el poema del desig crepuscular, des del qual podem interpretar el llibre sencer. Precisament el poeta intitula «Desig» el moviment central de la suite, el cor mateix de Terra cansada. Si hi llegim en columna els mots centrals de cada vers de «Desig» –un exercici que no és sobrer en un poeta tan conscienciós, tant atent al ritme de la dicció, com Jordi Pàmias– hi trobem «incerts», «pluja», «vida», «desig» i «dies». Em penso que, sense trair la voluntat expressiva de Jordi Pàmias, els podríem ordenar en una tria alternada i enunciar-los així: «En dies incerts, la pluja del desig [abriga] la meva vida.» Fent costat a «Desig», emmarcant-lo, els altres dos moviments: «Casa», que insisteix en l’espai tancat i el temps nocturn com a àmbit del desig crepuscular, i «Tarda» en què l’espai s’obre a la llum plena, al mateix temps que la veu lírica, paradoxalment, s’enfonsa en la solitud més estèril. Per arribar aquí, el poeta ha seguit un camí que s’inicia amb l’observació d’uns paisatges en els quals projecta una reflexió condicionada per la presència recurrent de la mort.
Es freqüent que Pàmias plantegi els seus llibres com un viatge que, a través d’experiències doloroses, porta la veu lírica a una realitat final esperançada. Aquesta determinació també la trobem a Terra cansada, ara amb la particularitat que la superació de les tensions ja es produeix en començar la segona part del llibre, com si el poeta volgués mostrar, de seguida, diverses possibilitats de sobreposar-se a la realitat problemàtica, inquietant. Amb una actitud delicadament romàntica Pàmias busca els elements consoladors que li ofereix la realitat que té a l’abast. I els troba en l’esperança bíblica, en l’art, en l’amistat, en la consciència col·lectiva o en l’evocació d’un passat construït sobre els verbs «aprendre» i «ensenyar».
Al meu entendre, Terra cansada té dos mèrits molt notables: d’una banda ens mostra, amb resultats convincents, el procés del canvi temàtic, expressiu i atmosfèric en la poesia de Jordi Pàmias dels últims anys; de l’altra, ens permet esperar la publicació de La veu de l’àngel amb la millor disposició d’ànim.

(Article publicat a Caràcters, núm. 28, juny 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.