Terra cansada

Llorca, Vicenç
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Davant les dificultats que molt sovint troba el gènere poètic per poder-se obrir camí dins el món editorial, sempre és d’agrair el coratge de tirar endavant noves col·leccions. Més que més si aquestes iniciatives provenen del diversos àmbits geogràfics de les lletres catalanes. És el cas de l’editorial valenciana Perifèric Edicions que, dirigida pel poeta de Catarroja Ramon Guillem, ha començat amb una ambició digna de ser destacada. Precisament, en el segon volum el poeta de Guissona, Jordi Pàmias, dóna a conèixer un poemari notable, Terra cansada, el qual corrobora un fet constatable els darrers anys: que la lírica de Pàmias ha conegut un crescendo tant en la intensitat d’expressió com en l’extensió. Cal advertir que el 2004, juntament amb el llibre que presentem, l’autor ha donat a conèixer el tercer volum de la seva Obra completa a Pagès editors, on és possible llegir els títols Lluna d’estiu (1985), Àmfora grega (1985), El camí de ponent (1990) i L’alegria velada (1992).
Terra cansada és un poemari de maduresa, de maduresa física –el poeta arriba a la vellesa sota l’emblema de la jubilació–, espiritual –és conscient de la proximitat creixent de la mort representada pel personatge de la Dama– i del paisatge de la terra que la vist néixer i, ben segur, el veurà morir: la Segarra. En aquest sentit, encerta a poetitzar les formes i els colors d’aquesta comarca a través dels símbols de la collita i, per tant, des de tot un feix de tonalitats ocres. Jo diria que la Segarra és, doncs, el punt on cristal·litza tota aquesta consciència de terra madura i de temps d’espera. Vegeu poemes com «Alta Segarra», «Clot de llop» o «L’alzina». Resulta molt significativa la citació de Josep Sebastià Pons a l’inici: «La neu que dorm a l’ombra del camí / espera el raig de sol que la beuria.» Fantàstic vers de Cantinela capitanejant un fet important en la poètica de Pàmias: el gust per una poesia de tall formal, però no formalista; d’aire simbòlic però no simbolista. No resulta gratuïta l’altra citació, de Vinyoli: «Puja una veu a l’hora del capvespre / comunicant la mort.» I és que la mort és esperada des de la calma de qui ha recorregut el camí de la vida i sap que és una part indestriable del destí, tal com podem llegir en poemes com «Plany d’hora fosca» o «Destí». Amb tot hi ha l’amor que ha donat sentit al conjunt de l’existència. Afirma a «La rosa humida»: «Rogenca llum: / un ble d’amor que no es consum, / fa resplendir tota una vida.» És el mateix motiu que retrobem en l’esplendor de la professió docent, on el poeta ha trobat una font de felicitat. Escriu a «Juny»: «Avui, quan es fa cendra la paraula, / la flama de l’amor té més virtut / Dringuen sonores copes, a la taula. / Lleials col·legues ens diran: –Salut!» Poemes com «La darrera lliçó», «Parla el mestre» o «Jubilació» resulten tot un homenatge a la tasca pedagògica, que troba, juntament amb l’escriptura i l’amor, el seu grau màxim en l’expressió d’una actitud humanista. Potser per això acaba el llibre dient a «Comiat»: «En aquest moment, incert per a tots / –delicada cruïlla de camins: / tradició i futur en obscura avinença, / cal, a tot risc, amb lucidesa / de paraula roent, refer el missatge / d’un humanisme antic i nou. Potser / no és lluny de la utopia que els anys van afollar: / la terra somiada.»

(Article publicat a Serra d'Or, novembre 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.