Parla el mestre (sobre 'Terra cansada', de Jordi Pàmias)

Martínez Inglés, Txema
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

«La meva vida és com un pou / amb la
molsa dels dies fugissers / mig ennegrida ja»,
diu el poema «Parla el mestre».

Jordi Pàmias acaba de publicar Terra cansada en una col·lecció que impulsa, heroicament, Ramon Guillem des de Catarroja (Perifèric Edicions). L’aparició d’un llibre nou d’aquest poeta és un esdeveniment al qual cal donar la dimensió que es mereix, perquè es tracta d’un nom de pes dins el panorama literari català, un paisatge que sovint oblida els poetes de les anomenades províncies, en aquest cas de la remota i llunyana i secreta Lleida. Pàmias no és un autor més que publica un llibre més, sinó que ha sigut, i és, per a molts una mena de mestre que indica els camins que un ha de seguir a l’hora de compondre, de crear, però també a l’hora de pensar i sentir la literatura. Diu el diccionari de l’Enciclopèdia que mestre és «la persona que ensenya una ciència, art o ofici, o té el títol per a fer-ho». També ens diu que és «la persona de qui hom pren norma, ensenyament», i més endavant afegeix: «Persona amb prou coneixements d’una ciència, art, etc., per a ésser pres com a model.» Pàmias compleix aquests requisits.
Efectivament, ell ha sigut durant trenta anys una persona que ensenyava una ciència, art o ofici, que en el cas de la literatura és si fa no fa el mateix, i a més ho feia amb la nerviosa, i pacient alhora, obstinació de pedra segarrenca que només pertany a l’estirp dels qui estimen la força de les lletres i la seva vida dins de la vida, és a dir, la vida que agafen les lletres miraculosament quan algú les ordena d’una manera determinada i imprevisible. Penetrem així en un dibuix tendenciós que ens atrapa la mirada, els sentits i el coneixement, un dibuix que vol ser l’esbós d’un entorn, traços que tenen vida precisament a través d’ella. Els bojos de la literatura com Jordi Pàmias –que, a diferència del Quixot, llegeix abans, durant i després– busquen, busquem, en la lectura una mena de resposta que intuïm prèviament que no trobarem però que tanmateix ens ajudarà d’alguna manera: per exemple, llegint ens enganyarem a gust pensant que som més llestos, o viurem les sensacions que estem condemnats per les circumstàncies a desconèixer, o ens identificarem amb una veu que ens parla des del contracte social que és l’artifici de l’art, o senzillament ens capbussarem en la grandesa del temps perdut a consciència, en la inutilitat del que volem llegir per a la nostra rutinària vida moral i sentimental. La literatura, així, ens és una ajuda estúpida i gloriosa que ens situa al vèrtex de qui es veu captiu d’un mal, o sigui, és la identitat d’un mer, o un gran, protagonista. Pàmias busca «el do de l’aigua fresca: / la pura voluntat de saber i de comprendre». «Cal, a tot risc, [...] refer el missatge / d’un humanisme antic i nou.»
I després hi ha la norma de la poesia. Entrat en conversa amb Jordi Pàmias, l’interlocutor podrà parlar-hi de tot, i de molta poesia, i aquí les paraules es multipliquen i ens permeten saltar d’un vers a una sonata de Mozart, d’un vers a una pel·lícula de Zhang Yimou, d’un vers a un personatge de Dostoiesvski o Flaubert, d’un vers a un vers inèdit, escrit encara sobre la neu d’un dels fulls jacents en el cor del seu estudi. En aquestes converses podem veure-hi l’obra completa d’aquest poeta que ha transitat molts i variats camins, que s’ha arriscat per nosaltres (que és el que en volem i el que li exigim i el que ens és necessari als altres) i que està capacitat per fer norma de multitud de formes mètriques fins a aixecar un bosc on amagar-nos les nits de boira o de tempesta, quan els fantasmes particulars ens visiten. En aquestes fondes soledats, llegir Pàmias és llegir Bécquer i Cernuda, Verdaguer, Carner i Vinyoli, Verlaine, Eliot i Eugénio de Andrade, i tants altres que ens acompanyen en la lletra i en la conversa. Altres com, sobretot, Antonio Machado, el mestre del simbolisme melancòlic i sensual primer i la sequedat castellana de la terra, de Déu i de la mort després, abans de reveure el sol blau de la infància en un carrer estret vora la mar francesa. Qui no perd la memòria, sembla dir-nos Pàmias, mai no mor. Tot aquest itinerari perdut, tot aquest ponderat eclecticisme, ens mena ara al seu últim i necessari Terra cansada, un poemari que sembla escrit des de la perspectiva dels anys i que crec que conté tots els elements propis de la seva poesia, com ha escrit Miquel Maria Gibert. Amb una riquesa formal resplendent i una fondària negra com un pou, obsessiva i esborronadora, s’hi diuen les barbaritats més grosses amb la música més subtil. Pàmias escriu sempre el mateix llibre, com fan els grans poetes, i el que va canviant és la perspectiva, la mirada cada cop més nua sobre les coses. La presència del paisatge evoca les estratègies romàntiques que Wordsworth esmentava al prefaci de les Lyrical Ballads, aquest procés d’empatia i de clara consciència del temps expressada a través d’un llenguatge lluny d’impostures: no és que el que diu el poeta a Terra cansada sigui un moviment analògic del que sent com a emoció recordada en tranquil·litat, sinó que és l’emoció mateixa, indestriable i fosa amb l’element contemplat, a la manera de Keats. La veu és el paisatge. I es mou, neix, creix i mor amb ell i en ell, com una fe. Què és, si no, la poesia?

8Article publicat al diari Avui, el 26 de juny del 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.