Per llegir poc a poc (sobre 'Magrana', de Joan Navarro)

Sòria, Enric
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Dimecres setze de març, en la llibreria Catalònia de Barcelona, es presentava Magrana, el nou poemari de Joan Navarro. Un nou llibre de Navarro sempre és una notícia digna de celebrar-se, i més perquè aquest s’havia fet esperar molt. Per això, als que ens agraden aquestes coses vam acudir-hi i vam compartir amb ell la nostra alegria de lectors. Magrana és un llibre dens, difícil, exigent com ho són les seues exploracions al voltant de l’ésser de les coses i del mateix llenguatge, que alhora les revela i oculta.
Joan Navarro s’endinsa lentament en aquest univers de mots i coses, ullprès per la bellesa del món i amb saviesa de saurí. Fa temps que sap que el llenguatge és, en part, una corfa resseca, un reflex desnonat que prova maldestrament de designar les coses, però també participa de la seua essència. És una altra cosa entre les coses, com nosaltres mateixos, i pot comunicar-nos íntimament amb el seu fons. Per això el que té a dir-nos-en té el misteri i la fascinació que ell mateix hi veu. El rigor que aquest llibre ens reclama és un índex del que ens sap oferir.
El primer llibre de Joan Navarro, Grills esmolen ganivets al trenc de la por, va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de 1973. La data és important, perquè aquest llibre significà la presentació al públic d’una nova generació literària: la secció valenciana –diguem-ho així– de la tan ventilada generació dels 70. A València, aquest grup literari tingué una transcendència molt major encara que a Barcelona, perquè representà ni més ni menys que l’arribada de la modernitat a les nostres lletres. És evident que abans hi havia hagut altres generacions, fins i tot amb individualitats de talla extraordinària, com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, però l’hostilitat ambiental i la difícil convivència en el gueto resclosit que tancava llavors la literatura catalana a València havien impedit que tot allò s’expandira i fructificara en una vida literària articulada. Abans, els escriptors eren franctiradors.
Això va canviar amb els joves del 70. Eren amics i tenien molt en comú, havien assimilat les avantguardes, dominaven diverses tradicions poètiques, eren ambiciosos, barrejaven inquietuds polítiques, socials i intel·lectuals sofisticades, havien llegit Lacan, Marcuse i Eco, els entusiasmava la plàstica, el teatre i el cinema moderns. Van posar de moda el terme «transgressió». Vivien al dia. I, sobretot, eren actius. La quantitat d’iniciatives que van posar en marxa és sorprenent, i encara avui, darrere de quasi tot el que funciona literàriament al País Valencià hi ha l’impuls d’un membre d’aquella generació renovadora. Per això, es pot dir que marquen un abans i un després, i un llibre de Joan Navarro en fa de fita.
Joan Navarro no solament fou el primer de la seua generació a donar-se a conèixer. És també un integrant molt pur d’aquell grup, o moviment. El seu primer llibre, fosc, poderós, oníric, travessat d’agitació i d’urgència, va ser també un manifest. La poesia podia ser això. Calia que també fóra això. Després, com també passà a Barcelona, alguns membres d’aquella generació van abandonar o espaiar els seus tractes amb la literatura, mentre que d’altres van continuar amb tenacitat. Navarro fou dels que continuaren, si bé d’una manera pausada, reflexiva i una mica subterrània, com són els seus poemes. Els seus cinc llibres posteriors van demostrar-nos que Joan Navarro no era solament un poeta renovador, sinó un de gran.
La multiplicitat dels seus interessos han fet que Joan Navarro explorara també la narrativa i, sovint i amb gran encert, la traducció, amb llibres de Pasolini, Montale, Bichsel i Marinetti. Domina l’italià, el francès, l’anglès i l’alemany –les llengües i les literatures–, viu entre València, Dublín i Berlín, ciutats que s’estima i coneix amb detall, és professor de filosofia i la seua conversa, com la seua amistat és un altre luxe. Però no havia publicat un llibre de poemes nou des del ja llunyà 1986. Per això, en aquests temps suspesos en l’estricte present, hi ha massa gent que ignora qui és Joan Navarro i, per això, els que sí que ho sabem, vam ser feliços de celebrar en comú aquest nou llibre.

(Article publicat al diari Avui, el 27 de març de 2005)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.