En serena companyia (sobre 'Terra cansada', de Jordi Pàmias)

Triadú, Joan
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Em referiré sols a Terra cansada, el llibre més recent del poeta, malgrat haver-ne seguit la trajectòria des de trenta anys llargs ençà, i que acaba de publicar la nova editorial Perifèric de Catarroja. A més, no fa gaire aparegué el tercer volum de la seva obra poètica, del qual parlà a consciència, és a dir fent tota una altra cosa que allò que anomenem una ressenya, Susanna Rafart en aquestes mateixes pàgines. El poeta va publicar també un dietari, Quadern de tres estius. 1970-1972, d’una època no tan llunyana per a mi, com sembla, i l’escrit, repassat ara, tampoc se me’n va dels dits, car és un rerefons cultural i humà de l’escriptor, el qual aleshores, a trenta-tres anys (1971) esperava, pacient, la publicació del seu primer llibre, La meva casa (premi Salvat-Papasseit 1969) que a la fi aparegué l’any següent. Crec que entre aquest bell títol, en la seva aparent simplicitat, i el de Terra cansada, hi ha una relació profunda, penetrant. El poeta s’afirma en tots dos títols, però ara en el seu jubileu té prou independència per a servir-se sense reserves de l’elegia més noblement romàntica i fer, amb la força que dóna l’edat treballada, un cant concís i reverend a la terra, amb la sempre deguda fidelitat i una realitat emotiva, dolguda.
Jordi Pàmias –cal recordar-ho– pertany per naixement a una generació a la qual ja abans d’entrar a l’escola la història li havia posat un zero de conducta. Per això escriu amb tota la raó al dietari esmentat (p. 87): «Nosaltres –els més joves– paguem ara a un preu molt alt, les conseqüències de l’enfonsament de Catalunya: amb una lamentable desconeixença de la pròpia llengua.» I de la seva literatura, hi afegiria jo. Perquè aquestes paraules tan justes surten del cor de l’autor a seguit d’uns excel·lents comentaris que fa sobre El rem de trenta-quatre (a seguit d’haver-ne acabat la primera lectura) i sobre Ruyra en general (del qual només havia llegit Entre flames) i en tenia «un bon concepte». Mentrestant, el poeta, professor de l’institut Màrius Torres de Lleida, recupera «el temps perdut» posant-se a llegir novel·la i narracions de la postguerra espanyola i hispanoamericana, de Laforet a Sánchez Ferlosio i de Vargas Llosa a M. A. Asturias (p. 84). No és cap retret, sinó la constatació d’un fet normal i natural aleshores, malgrat que ell mateix, com hem vist, se’n ressent.
Per a la meva generació la recuperació del «temps perdut» consistia a fer passar Ruyra (mort en silenci el 1939) al davant de tot i fer vivent allò que hom donava per mort, mentre fugíem –almenys jo personalment– de la literatura forastera que suplantava la nostra. Així fou com vaig conèixer i aplaudir Jordi Pàmias quan a les Festes Fabra celebrades a Ripoll (1969) rebé de mans de Joan Oliver el premi Salvat-Papasseit. La trista postguerra castellanitzant es mantenia, però, intacta als programes i a la pràctica de l’ensenyament i en concret a la literatura excloent de batxillerat. N’hem patit qui-sap-lo i ara mateix un bilingüisme literari sense precedents que perverteix i estreny fins a l’ofec la nostra cultura literària.

Resposta a tot plegat
Jo trobo en Terra cansada un no sé què de resposta a tot plegat. No em deixa indiferent que el llibre hagi estat publicat al País Valencià. Ni que el poeta (com observa agudament Miquel M. Gibert en la seva recapacitació molt seriosa del llibre en forma de pròleg) arribi a peu pla fins a la Bíblia «amb una actitud delicadament romàntica». La cosa ve de lluny, de sempre fins i tot. Fa una vintena d’anys Isidor Cònsul parlant del Pàmias d’Àmfora grega li trobava, sense haver d’excavar gaire, rastres de Mircea Eliade, de partença, seguit del pas per Hölderlin, Rilke i Riba. En efecte, el romanticisme en or de llei, no passa ni es desespera. Al contrari: aquí el poeta s’enfronta amb el paisatge, tractat en carn viva, i sota l’ombra de comiat que recorre el llibre, s’amara amb el goig de la remor de l’aigua que s’escola (al magnífic poema «Coral») o en fa l’al·legoria de tota una vida de mestre («Parla el mestre»), en un antològic poema de jubilat, en què en una imatge (per a mi, col·lega) inoblidable, fa del «pou de la seva vida» el nodriment essencial dels seus deixebles, de neu fosca, llunyana, i els diu: «Vau apagar la set amb la meva aigua.»
La densitat i la veritat de poemes antològics com els esmentats, retornen, és a dir, fan recobrar els sentits. Densitat i veritat de la poesia de Jordi Pàmias que l’equiparen als moments escollits de les meves lectures: de Maria Antònia Salvà (El retorn), de Josep Sebastià Pons (Cantilena), de l’Espriu de Cementiri de Sinera... Però tot amb un vestit nou i propi. Amb aquell «ble d’amor que no es consum», també, com la «terra del blat» apel·latiu amb què el poema cenyeix de diadema rústica i honrada l’enfilall admirable de pentasíl·labs que dedica a la seva comarca.
D’altra banda, Terra cansada sap ser un llibre polifònic. La veu del poeta esdevé metàfora de l’ampli cercle de vides, cadascuna amb la seva nota, a les quals endreça quinze dels vint-i-nou poemes del recull. Hi la família (muller, fills, néta), els companys d’institut, els alumnes, poetes conterranis i escriptors admirats, recordats. Un toc de sagrat –de tan lleial, de tanta fe– s’hi arrecera, mentre en aquests i en altres poemes, l’amor i la mort, tan acostats en la poesia catalana, ronden en la nit fins a confondre’s en poemes com ara «Tardor madura» i «Desig», fins a magnificar-se (la mort) en «L’espera», el Dissabte Sant, en hores en què l’Amor, en majúscula, no es veu enlloc, perquè «Al fondal, un sepulcre és segellat encara.»
Poeta de la síntesi expressiva i densa, Jordi Pàmias s’esplaia una mica més en la seva rendible contenció, al darrer poema, «Comiat», pel qual puja el goig d’haver estat en «serena companyia»; però crida a fer cap a la terra somiada. Així la seva, de companyia és –com cal que sigui la dels poetes– inquietant i bategant com el cor de l’home.

(Article publicat al diari Avui, el 27 de gener del 205)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.