Joxemiel Bidador

Clàssics de la imaginació a la literatura vasca. Escriptors eclesiàstics que empren la imaginació: petita antologia.

Introducció

Els clàssics de la imaginació fantàstica a la literatura basca, aquest és el tema proposat. I no és un tema gratuït, de debò! Perquè, de fet, existeix la idea que els mateixos bascos no som entusiastes de la utilització de la imaginació. Diu Sarrionaindia d’aquest tema: “El basc mai no ha estat favorable a la imaginació, no ha estat del costat de la imaginació. El basc no habita la imaginació. Tant l’art com la literatura bascos, així com el mateix pensament basc, són abstractes i breus (…) També a la història de la literatura basca, i en la mateixa pintura, és impactant el poc que apareix el gust per allò agradable i imaginatiu, i el poc color que hi ha. Tant als clàssics com als actuals”(1)

Posseixen una gran saviesa aquestes paraules de Sarri, i si ens fixem en la literatura antiga feta per aquestes latituds, tant l’escrita en basc com en d’altres idiomes, apreciarem la veracitat d’aquestes paraules de Sarri, i les poques excepcions que hi ha. Per citar-ne alguna, tenim l’obra Vida del Capitán Juan Lanas, de José Yanguas Miranda, de Tudela, impresa a casa dels Baroja de Donostia, l’any 1845. Avui Yanguas és conegut per les seves aportacions historicopolítiques, perquè va ser arxiver i secretari de la Diputació de Navarra, i per haver treballat a favor dels Furs, malgrat ser liberal.

De totes maneres, forma part del seu seriós currículum el fet d’haver escrit una novel·la fantàstica. A la mateixa introducció Yanguas se serveix d’un subterfugi literari per presentar la seva obra, referint-s’hi com un manuscrit trobat a París. A aquesta obra, se’ns narren les aventures de Juan Lanas durant les guerres napoleòniques, soldat aragonès que va operar a les ordres del cruel guerriller Eguaguirre de Mendigorria, així com el seu viatge al sol després d’acabar la guerra.

De qualsevol manera, la raó de citar aquest llibre de Yanguas consisteix en una pàgina que concedeix a l’èuscar, Perquè, trobant-se pres el capità Lanas al sol, va sortir de la cel·la pel pany de la porta, amb l’ajut d’una bruixa i dient el jurament que ella mateixa li havia ensenyat. I aquesta és una cosa curiosa, segurament l’únic text en basc relacionat directament amb la nigromància en el tercer segle des de l’inici de la nostra literatura l’any 1545. Aquest és el text:

“Amo i senyor dels inferns i autoritat suprema, protector i ajudant compassiu dels teus esclaus, no abandonis per favor en aquesta anguniosa situació i tessitura a aquest pobre i miserable mortal, que el teu cor ple de saviesa ha escoltat i tingut ben arrecerat: i fes tot allò possible per tal que el seu esclau humil tingui una força que ningú no pugui vèncer, amb la qual l’has emparat sempre tot mofant-te de la injustícia dels habitants de les Estrelles (dels enemics uritamenians), havent apel·lat debades a favor seu, però amb gran honradesa, en aquell increïble dia de la revolta dels lliurepensadors, contra el poder dels submissos al Regne retorçat i orgullós”.

A pesar de les excepcions, m’atinc al treball plantejat, i en primer lloc, el de delimitar-lo. Per començar, quins són els clàssics de la literatura basca? No seria un mal tema per a futures trobades de Galeusca. Em refereixo a què pot ocórrer si les obres que he pres per clàssiques no siguin considerades ni tan sols com a a literàries per altres persones. De fet, no és l’Obabakoak d’Atxaga el nostre clàssic més clàssic avui per avui? Encara que sembla que quan diem clàssic ens referim a antic, i els manuals habituals es refereixen als escribes pioners dels segles passats. Així ho entenc jo, i em limitaré a aquesta definició. Sabent que l’àmbit d’allò clàssic es pot entendre d’una altra manera, i que la utilització literària de la imaginació és més pròpia dels escriptors del segle XX, he preferit anar als escriptors antics de segles anteriors i investigar els seus treballs.

Dur treball per altra banda, perquè tots aquells escriptors, quasi tots, van fer textos de tema religiós, la qual cosa no deixa a priori molt espai a la fantasia. ¿Quin interès pot tenir el Nou Testament de Leizarraga més enllà del propi llenguatge? Però la literatura de contingut religiós, a part de ser la majoritària al nostre país, és també molt prolífica, i a més d’innombrables traduccions, essent interessants totes elles des del punt literari, també hi ha hagut un altre tipus d’obres, doctrines, llibres ascètics, sermons, etc. No tots deixen espai a la fantasia, a la imaginació, però en la mesura que el receptor ha estat el poble ras, l’autor ha hagut de deixar més espai a la imaginació, sobretot als exemples, en els exempla, és a dir, als successos, als relats breus, a les narracions, al cap i a la fi a l’anècdota.

És evident que totes aquelles històries no eren inventades pels capellans, ni de bon tros, i a la majoria dels casos les prenien d’aquí i d’allà. Estaríem davant el tema de l’amplificació, per tant. Les fonts serien àmpliament extenses, i en els seminaris, abadies i convents tenien bones biblioteques per proveir-se de relats sagrats. En la mesura que es tracta de literatura, és un tema a tenir molt en compte el de l’alimentació de l’escriptor, és a dir, el treball de nosaltres els escriptors es basa més en la recreació que en la creació pròpiament, en adaptar a noves situacions la vella matèria primera de les paraules i sovint allò que oferim és una variant del que hem pogut escoltar. En aquest sentit, el valor literari d’aquells autors eclesiàstics és una cosa fora de dubte.

Intentant eludir Trent: les històries de Tartas

Juan Tartas va ser el fill d’un camperol benestant de Sohüta, que després d’exercir com a capellà a l’església d’Oloroe, va ser rector d’Arue. Primer pioner de la literatura basca en dialecte suletí, dues són les obres que va publicar a Orthez al segle XVII, ambdós llibres eclesiàstics: Ontsa hiltzeko bidia (1666) (“El camí per morir dignament”), i Arima penitentearen okupatione debotak (1672) (“Ocupacions devotes de l’ànima penitent”). Fa una dotzena d’anys que Patxi Altuna, acadèmic d’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca), va publicar una edició actualitzada del primer dels llibres de Tartas.(2)

Per donar la benvinguda a aquesta publicació el crític literari d’Euskaldunon Egunkaria va publicar un breu comentari titulat “Vertader clàssic”, on alhora que remarcava l’interès filològic de l’obra del suletí, posava en dubte el seu valor literari: “No es tracta d’una obra que es pugui llegir com a literatura. El qui busqui literatura difícilment trobarà gens de plaer en aquests fulls.” Malauradament, aquest criteri erràtic continua vigent entre nosaltres. De fet, en els nostres clàssics també hi ha interès literari, esperant que el llegim. La qüestió seria si l’encertem a l’hora d’inserir cada text en el seu context, de contextualitzar-los, per tant. Fins i tot descontextualitzar-los. Jo no faria passar un text clàssic del segle XVII pel filtre dels valors literaris actuals, aïllat del seu context, però igualment, sabent el context i tenint-lo en compte, m’endinsaria a la recerca de la ficció, de la bellesa, atent al joc de paraules, en la mesura que les històries que em proposa poden servir com a morfina per a la meva realitat.

Un dels valors que se li sol atorgar a Tartas resideix en la intertextualitat, és a dir, la varietat de fonts que utilitza per escriure els seus llibres, la multiplicitat d’orígens de les històries que ens conta. El Concili de Trent hagué de tallar les ales de la imaginació als capellans de poble. Fins llavors, sembla que els capellans feien una utilització inusitada de la imaginació, per fer entendre als oients, al poble ras, el que els volien transmetre a través dels seus contes i històries. No podent acceptar tals excessos, la serietat de la Contrareforma va introduir la figura del capellà culte, el qual deixava de banda l’anecdotari i s’aferrava més a les veritats teològiques. L'exponent més clar d’aquest nou model va ser el gran Axular d’Urdazubi, autor del llibre més memorable de la literatura basca. No podríem encasellar Tartas en aquest model, sinó més aviat en el dels últims escriptors eclesiàstics del Renaixement. El propi Mitxelena no tenia molt bona opinió del suletí: “Comparat amb Axular, l’erudició que desplega Tartas resulta ociosa i extravagant, exagerat i tremend.”

EL SETGE

Un castell o palau bell i ferm, envoltat d’enemics, quan el tenen assetjat per a prendre'l per la força o rendició, i ser-ne amos, si dintre d’aquest castell o palau hi ha una bona guarnició per a la guerra, i suficients municions per als canons, i un capità alliberant-la, els soldats, si són valents i decidits quan cal ser-ho, per protegir-lo bé, per atacar bé, els de dintre es riuen dels de fora, i al final el castell, palau, conserva l’honor, i l'enemic, perd en pena i temps i, deshonrat, es retira amb la seva gent. Però si en aquest palau no hi ha armes, si no hi ha res en què treballar i en què beure, si no hi ha capità, i soldats, i àdhuc havent-n’hi, si no són valents i decidits, si són covards i mancats de coratge, doncs adéu castell, adéu palau, Ville gaignée, s'ha pres la ciutat, l'enemic farà el que li roti amb aquell castell, d’aquell palau. És la nostra ànima un preciós castell o palau, ferm, aquest castell està permanentment assetjat, per dintre i per fora, és furiosament atacat sense treva, els seus enemics són el diable, el món, la carn, i els altres enemics visibles i invisibles, guerra des de fora i des de dintre. Aquests enemics maliciosos, a aquest bell palau, a l'ànima, la tracten com el lleó furiós i el llop famolenc a la pobra ovella.

L’ESPANYOL I EL GOS

Anant un dia un espanyol per un camí va trobar un gos en una borda, i el gos el va mossegar a la cama per no haver-se defensat bé. L’endemà el mateix espanyol es va trobar el gos adormit a la mateixa borda, i tenint l'espasa al costat, treient-la de la seva beina, va matar al gos d'un cop d’espasa, i després en veure’l mort, o que es moria, li va dir en la seva llengua espanyola, “Inimigos tienez é dormés”, volent dir el que en basc seria “tens enemics i dorms”. Tenia tota la raó l'espanyol dient això, perquè el que té enemics no ha de dormir, sinó que ha d'estar despert, a veure per quin costat vindran de dia, o de nit, a atacar-lo.

COMPARANT LA MORT

La mort i el llop són iguals, el llop menja, empassa, i devora, com solament ho fa el llop, però res no el sadolla, vol menjar més, és golafre i golut, més que no cap altra de la resta de bèsties, res no el sadolla.

La mort sembla un tipus de serp viperina. Els qui parlen d’aquesta serp, diuen que les seves cries són concebudes al seu ventre, i que quan s'han format no tenen temps de desenvolupar-se, mitjançant les operacions i en els temps que la naturalesa necessita, però que foradant el ventre de la mare amb la boca, i trencat-lo, neixen sense hora prevista, i en néixer maten la seva mare, prenent d’allí el seu nom, Vipera, quasi vi, pariens, que és escurçó per la violència i perquè neixen violentament.

La mort, sembla un gos rabiós, dolent, quan mossega les persones o els cavalls i se n’endú una part, la hi trau, però no s’emporta tota la peça, i si es tracta d'un gos amb ràbia, allò que mossega amb la seva mossegada emmalalteix i es corromp, allò es perd i corromp, de manera que si no es frega amb aigua de mar, i es neteja, agafa la ràbia i mor, i a la seva manera, la mort mossega l'home, mossega la dona, i fent malbé i corrompent una part de l'home se l’emporta i mor, i li lleva tota la resta, no l’hi toca, però s’emporta tot el seu cos, i com que no pot endur-se l'ànima, sense tocar-la, se l’enduu sencera. Perquè és immortal per naturalesa, i no pot morir, per això es diu la mort, Mors à morsu, siuè à mordendo, i la mossegada que li fa al cos, és tan cruel, tan plena de verí, que la ferida, el cop, és incurable, no té remei, no hi ha aigua, no hi ha mar, no hi ha antídot, no hi ha metge que pugui guarir el seu contagi, sigui el Sant Pare, el Cardenal, o el Rei, el Príncep o el camperol, ric o pobre, una vegada que aquest gos ha mossegat ha de morir; que ningú s'enganyi, i meditin sobre aquella mossegada, n’ha dit el Poeta de manera bella: Mors aequo pede pulsat pauperum tavernes, regumque turres, igual, i de la mateixa manera, arruïna les bordes i cabanes dels pobres, com les torres dels reis, no hi ha cap diferència, ni excepció, ni privilegi entre el ric i el pobre.

La florida del segle XVIII: l'aportació de la Companyia de Jesús

Al sud del país i acompanyada de l'empenta donada per Larramendi, la important aportació dels eclesiàstics del segle XVIII no deixa gaire lloc a la imaginació. Tenim la ingent aportació d'un Kardaberaz, on rares vegades trobarem anècdotes fantàstiques. Però hi havia més enllà dels llibres un àmbit que va continuar sent interessant per a la imaginació: el dels sermons. Són pocs els sermons en basc creats pel propi Larramendi que ens han arribat. Però els pocs que ens han arribat tenen una indubtable qualitat, i és innegable la influència que va exercir el d’Andoain i els altres escriptors de la seva generació. Heus aquí diferents fragments dels sermons que va realitzar a Azkoitia l’any 1737, preparats per al dia de Sant Agustí:

LES TORTURES ALS MÀRTIRS

Recordem els turments dels màrtirs que hàgim pogut escoltar o llegir: que grans, que durs, que terribles: alguns escapçats, d’altres arrossegats per espines d’arç, altres colpejats amb martells, amb flagells, d’altres introduïts en plom liquat bullint, d’altres cremats al foc, altres ofegats en pous congelats, uns esquarterats, altres tallats en dues parts, alguns mutilats, d’altres esmicolats al llarg dels seus ossos, maltractats, trossejats, i molts altres tipus de mort que no es poden ni contar.

ELS GOLEMS DE PROMETEU

Un home anomenat Prometeu, diuen les llegendes, va fer l'home i la dona barrejant sorra i fang, i després, per a donar-los vida, va robar al sol el foc i la llum. No ho va fer així el nostre pare sant Agustí… (3)

Però si parlem de la creació de sermons no ens referim solament als rectors, sinó també als sermons dels missioners apostòlics. El propi Larramendi va lloar l'escola de missioners que els franciscans gestionaven a Zarautz, però la responsabilitat de les missions apostòliques no requeia exclusivament en els franciscans, ja que també se’n van ocupar. El més conegut de tots va ser Sebastián Mendiburu, que tingué per sobrenom el “Ciceró basc”, que vivia en el convent de Pamplona i va predicar per molts pobles de Navarra. A pesar que no ens ha arribat tota la producció literària de Mendiburu, la qual era molt extensa, entre les obres publicades van tenir gran renom les que van iniciar i expandir la devoció pel cor de Jesús, publicades els anys 1747 i 1759-1760. A l’antologia literària preparada expressament per a l’educació secundària per Mendiguren-Eizaguirre, van introduir el passatge “Coses de bruixeria” de Mendiburu, sota el títol La literatura de la por al servei de la catequesi. Reprodueixo aquí una lectura de la novena de Francesc Xavier.

L'ALMOINA DEL SOLDAT

Un soldat que duia certs béns va ser robat per uns lladres de mar, i tement perdre la vida a més del que duia, va saltar al mar i nedant va arribar a la costa. Es va tapar com va poder i va començar a demanar. Mentre demanava almoina es va trobar amb sant Francesc Xavier, que hi predicava en aquell temps i li va demanar alguna cosa en el nom del senyor. Sant Francesc Xavier li va posar la mà a l’espatlla ple de compassió, i li va dir: “no tinc ni un sou”. I aixecant els ulls al cel, fent certes pregàries, va dir al pobre captaire: “Déu té el que cal a la teva actual necessitat.” Escoltant això de boca del sant, li va dir un humil adéu i va agafar el seu camí per buscar en una altra banda allò que allà no havia trobat. I no va estar gaire temps sense trobar-ho perquè, al cap de poc d'haver-se separat el va cridar sant Francesc Xavier tot dient-li que, des que s’havien vist, Déu havia anat deixant a la butxaca del sant diners dels que no es feien en aquest món. Amb això, va ficar-hi la mà i en va treure cinquanta monedes d'or i plata, i les va donar al soldat dient: “heus aquí l'almoina que et mana Déu, que t'aprofiti. Però compte, no diguis a ningú d'on ha sortit.”. Però el soldat, tot agafant-la, va començar a córrer i cridar, “miracle, miracle!” I dient això caminava amb gran alegria d’una banda a l’altra. “Quin és el miracle, senyor?”, li preguntaven els qui l’escoltaven, “el que reparteixes avui?” “Heus aquí”, els va respondre, “un home m'ha donat aquests diners per a cobrir la meva necessitat”. I va ensenyar els diners. Veient els diners nous, els mercaders que hi havia allí i els qui sabien de diners van dir que no hi havia diners d’aital qualitat en el món, ni tampoc moneda de tan bona plata i or. I prenent allò amb gran devoció li van donar els diners equivalents en moneda corrent. I així va ser com per al soldat pobre es va multiplicar el miracle en almoina(5) de sant Francesc Xavier.

Quan el rei il·lustrat Carles III va prohibir la Companyia de Jesús, l’any 1767, Joaquín Lizarraga es preparava com a novici jesuïta a Villagarcía de Campos. A pesar d'encaminar-se cap a Bolonya en un primer moment, al final va agafar el camí de la seva vila natal, i d’allí a Elcano, poble que és a deu quilòmetres de Pamplona, on va fer de rector tota la seva vida, fins que va morir l’any 1835. Va ser l'escriptor més prolífic de Navarra, i malgrat no haver publicat al llarg de la seva vida, els seus manuscrits ocupen 5000 folis. Reconeixent Larramendi com a mentor, pel que fa al seu èuscar, d'una manera o altra Lizarraga va estendre la feina dels missioners jesuïtes a la parròquia, deixant escrit un ingent treball en doctrina, sermons, hagiografia, així com en bertsolarisme o l’art de versificar en basc.

LA SENTÈNCIA DE BALTASAR

Estant el rei Baltasar després d'un sopar oblidat de Déu i la seva pròpia ànima, brindant, emborratxant-se i fent bogeries, entretant els ministres de la justícia de Déu l’estaven pesant en la vergonyosa balança del judici. I el van trobar poc i escàs en obres bones, com a contrapès dels seus pecats. I per a notificar-li la seva sentència, quan menys s’ho imaginava, van aparèixer a la paret, en el contrallum del portaespelmes, unes ombres que feien tres lletres, on se li notificava la sentència que mereixia. En una deia Thecel, que vol dir: “has estat pesat en la balança de Déu i hi apareixes escàs en obres bones”.(6)

Testimoniatges escrits dels missioners de Zarautz

Ja hem citat l'escola de missioners apostòlics de Zarautz. Els franciscans d'aquell seminari tenien per principal labor la d’impartir missions de poble en poble. I a pesar que a Europa l'activitat retrocedia, en el nostre país es mantenia amb molta força. Entre els frares més coneguts de la casa de Zarautz hi havia Francisco Palacios, de la vila d’Oñati, autor de nombrosos llibres en castellà, així com nombrosos sermons en èuscar, que encara avui romanen sense publicar. Company i traductor de Palacios era el franciscà Pedro Antonio Añibarro. Impulsor del dialecte biscaí, durant la seva vida va publicar quatre llibres, i després de morir se’n van publicar quatre més, entre ells la gramàtica i el diccionari. A pesar d'això, la seva obra més gran obra, un manuscrit ingent de mil pàgines, roman sense publicar. És Misionari euskalduna, kristau dotrina eta sermoiak bizkai-errietan irakasten (El missioner basc, ensenyant la doctrina cristiana i els sermons pels pobles de Biscaia). El treball es divideix en doctrines, i al final de cada doctrina hi ha un exemple.

EL CÀSTIG DEL BALLADOR

Un noi aficionat al ball, escoltant de boca d'un predicador que els balls eren el camí i la porta de l'infern i l’arrel de molts pecats, va respondre amb fatxenda “De tota manera, i digui el que digui aquest predicador, jo dic i crec que ballar no és pecat, que no hi ha perill; la diversió, festejar i alegrar-se són innocents, jo almenys no penso deixar-ho.” Dit això, se’n va anar a ballar, i allí mateix, davant de tothom, des de dalt li va caure al damunt una gran pedra que el va aixafar, el va esquarterar i se’l va empassar la terra.(7)

Entre els altres missioners que estaven amb Añibarro a Zarautz cal citar el bilbaí Mateo Zabala, que va estar al seminari de 1815 a 1840. Conegut per treballs de gramàtica i bibliografia, així com per les rondalles que va escriure, va deixar un gran nombre de sermons, publicats per Villasante en dos toms. Els tres manuscrits que donen lloc a aquests sermons eren en diferents llocs, i aquest petit extracte forma part del que es guardava en el convent dels franciscans a Jerusalem.

L'INFERN

El famós home savi i sant anomenat Beda diu que a Norumbria va morir un home anomenat Dritxelm, i que després va ressuscitar a la llum del món. Mentre era mort Déu li va mostrar el cru infern i el foc de allí, i totes les altres coses que s’hi han de veure. Li va explicar les horroroses ombres que hi va veure. Però fins i tot si no les hagués narrat, en el seu modus vivendi va demostrar amb escreix les inclemències horroroses que va haver de veure. Perquè a qualsevol li hagués sorprès la vida que es va imposar a si mateix. Es va ficar en un convent, i va seguir dejunis d'allò més severs; dormia sobre el dur sòl. Duia sobre el cos, a la cintura, silicis increïbles. A més, duia una cadena de ferro plena de petites agulles. S'infligia flagells cruels, i la sang li brotava per tot el cos. I si algú li demanava perquè es fustigava tan durament, responia: “A l'altra banda he vist coses encara més cruels que això.” En el més fred període de l'hivern se n’anava al riu congelat que hi havia davant del convent, partia en dues la capa de gel, i allí mateix es ficava amb l’hàbit tot xop. I en sortir-ne, tampoc no es mudava. I si algú li feia preguntes, responia: “A l'altra banda he vist jo freds molt més crus.”(8)

Dos clàssics del dialecte biscaí

Entre els primers escriptors en dialecte biscaí té especial rellevància Juan Antonio Mogel, un capellà de gran formació il·lustrada, que va voler estudiar la inquisició però alhora escrivia rondalles. entre elles la coneguda obra Peru Abarka, considerada per molts la primera novel·la basca inspirada en el model del bon salvatge, En paraules de Jon Cortazar, podríem dir que es tracta d’un escriptor neoclàssic d’ideologia tradicional. El primer llibre, publicat l’any 1800, girava entorn de la confessió. Tres anys més tard va treure la versió biscaïna, amb un jocós pròleg d’Añibarro.

EL PENEDIMENT DE PELAI

Un noi anomenat Pelai, una vegada va fer amb una ovella el que podríem dir un pecat lleig. La seva consciència el rosegava. Aviat es va penedir del fet, però va tenir vergonya de confessar-lo. Creia que fent grans penitències, se salvaria sense confessar. Es va ficar en un apartat convent, i va prendre-hi els hàbits. Per les seves llargues oracions, retirs i penitències, el tenien per persona de grans virtuts. Però tenint la serp a dins, sentia grans sacsejades de la seva consciència “Pelai, totes les teves penitències són debades si no confesses els teus pecats.” I així, com que el tenien per sant, cada vegada se li feia més dificil anar a confessar. Un dia va morir sense haver-se confessat. El van enterrar i els amics frares creien que faria grans miracles després de mort. A la nit següent, un capellà va trobar el seu cos acabat d’enterrar damunt la sepultura, i el va tornar a ficar sota terra. L'endemà, el va trobar una altra vegada fora de la sepultura, i espantat, ho va dir al pare abat del convent. El pare abat va baixar amb un altre frare fins on era el cos del difunt. I, adonant-se de la situació, va dir: “Pelai, tu que has estat tan humil en vida, tan sincer, digues-me, què desitges? Què vol dir que hagis sortit de la sepultura, i que n’estiguis fora? Hauríem de donar-te una sepultura més digna?” El difunt va respondre: “Ai la meva perdició! Estic condemnat per sempre. El meu cos maleït no necessita sòl sant. Sóc a l'infern, i hi estaré per sempre. Vaig cometre un pecat amb un animal abans de prendre l'hàbit; no han valgut per res totes les meves penitències. És voluntat de Déu que sigui enterrat en una terra erma com a miserable bèstia.”(9)

Jose Antonió Uriarte també es va fer franciscà. Exclaustrat en un moment donat, va estar a Markina com a missioner. Gran col·laborador del príncep Bonaparte, entre d’altres obres va traduir la bíblia al guipuscoà. De tota manera, el seu primer llibre el va treure abans de conèixer Bonaparte. Aquest petit relat l’hem agafat d’allà.

EL MICO DEL LLETRAT

Vivia a Venècia un savi lletrat, enriquit amb els guanys que havia obtingut pel mal camí, mereixent l'enuig i l’odi de Déu. Segurament no tenia cap factor al seu favor si no el de resar a Maria cada dia. I per aquesta breu devoció la bondat i la misericòrdia de Maria el van lliurar de la mort i la condemna eterna. Mireu de quina manera. Aquest savi home es va fer amic d'un caputxí anomenat Mateo Baso. I un dia li va fer aitals precs que anés a menjar a la seva casa que al final va anar-hi. Quan van arribar a casa va dir el savi. “Pare, li vaig a ensenyar una cosa que mai no ha vist. Jo tinc un mico meravellós, que serveix com a criat: renta els estris, para la taula, obre la porta.” El Pare li va respondre: “Doncs més que un mico, ha de ser una altra cosa… que el portin.” El va cridar. Ho va fer una segona vegada, i també una tercera vegada, el buscaren pertot arreu. Però el mico no apareixia per enlloc. Al final el van trobar sota un llit, en un cantó de la casa. Però de cap manera van poder-lo treure d’allí. Llavors va dir el religiós: “Anem nosaltres allà on es troba.” Va anar-hi amb el savi lletrat, i li va dir: “Bèstia maleïda de l'infern, per mandat i ordre de Déu digueu qui sou, i què hi feu en aquesta casa.” I mira per on, el mico va respondre que era el dimoni i que esperava amb expectació que aquell pecador deixés de resar cada dia a Maria per emportar-se’l a l’infern; que Déu li havia donat dret per ofegar-lo, i llevar-li la vida. En sentir això, de seguida es veu el lletrat plorant als peus d'aquell servidor de Déu, demanant ajuda: aquest li va dir que se n’anés d'aquella casa sense fer mal a res ni a ningú. “Només et dono permís per trencar aquesta paret, sabent que surt a la part del darrere.” Acabades de dir aquestes paraules, amb un soroll estrepitós, es va trencar la paret. I no la van poder tancar amb tota la calç i la pedra del món, ja que Déu així ho volia. Finalment van posar a la porta del forat la imatge d'un Àngel. El lletrat va sanar, i es creu que va viure així una vida bona. Heus aquí el que val resar a aquesta Mare. (10)

Un exemple en dialecte guipuscoà

Juan Bautista Aguirre va néixer a Asteasu l’any 1742, i hi va exercir de capellà des de 1770 fins que va morir l’any 1823. Va tenir una certa relació amb els altres escriptors bascos de l'època, almenys amb Mendiburu, Añibarro i Mogel, i a dia d'avui és considerat un dels millors escriptors clàssics que va escriure en dialecte guipuscoà. La seva extensa obra es va publicar dues vegades, els anys 1803 i 1850, sota el nom d’Erakusaldiak (Proves). A la segona edició, es reunien “discursos” de les seves misses majors.

L'UNICORN

Anava una persona pel seu camí i va sentir el soroll d'alguna cosa que el perseguia corrents. Va mirar per saber què era i veu com el segueix una gran bèstia amb una única banya. De seguida va començar a córrer tan ràpid com va poder, però el seguia l'unicorn, espantant al seu voltant tot ésser vivent amb els seus crits. Troba una cova i hi salta. En un costat de la cova estenia les seves branques un salze. Es va agafar a aquelles branques i s’hi va quedar penjant. Estant així, mira cap amunt i veu l'unicorn a la part alta de la cova esperant-lo. Mira cap avall i veu un gran drac amb foc als ulls i que obre la gran boca per empassar-se’l. Mira el salze i s'adona que dos ratolins, un de blanc i un altre de negre, estan rosegant les arrels. En gran perill estava el qui penjava. Encara així, estava tan embadalit i atabalat, que no es va preocupar, mentre bevia les dolces gotes que queien de les fulles del salze. Ens podem imaginar un més gran absurd?.(11)

NOTES
1 Joseba Sarrionandia, Ni ez naiz hemengoa, Iruñea, Pamiela (1985), 2006, 147-148 or.

2 Juan Tartas, Onsa hilceco bidia, Deustuko Unibertsitatea, 1995, Patxi Altunak apailaturik.

3 Manuel Larramendi, Euskal testuak, Andoain, 1990, preparada per Patxi Altuna i Joseba Lakarrak, ps 50 i 71.

4 Xabier Mendiguren & Koldo Izagirre, Euskal Literaturaren Antologia, DBH-Batxilergoa, Donostia, Elkarlanean, 1998, ps 167-168.

5 Sebastian Mendiburu, Euskaldun onaren biziera, Iruñea, 1762.

6 Rosa Miren Pagola, Bonaparte ondareko eskuizkribuak, Hegoaldeko goi-nafarrera 1, Bilbo, Deustuko Unibertsitatea, 1996, 379 or. (De correspondenti satisfactione, 1781).

7 Joxemiel Bidador, "Pedro Antoñio Añibarro aitaren Misionari euscalduna liburuan dantzei buruz dakartzan 66 eta 67 doktrineak bere adibideekin", Cuadernos de Etnologia y Etnografía de Navarra, 61, 1993, 39 or.

8 Mateo Zabala, Sermoiak I, Bilbo, Euskaltzaindia, 1996, Koldo Villasantek apailatua, 257 or.

9 Juan Antonio Mogel, Konfesino ona edo zeinbat gauzak lagundu biar deutseen konfesinuari ondo egiña izateko, Gasteiz, Fermin Larunbe, 1803.

10 Jose Antonio Uriarte, Marijaren illa edo maijatzeko illa, Bilbo, Delmas, 1850.

11 Juan Bautista Agirre, Erakusaldiak, antologia, Donostia, Klasikoak, 1999, Fidel Altunaren edizioa, 212 or.

(Traduït de l'èuscar per Daniel Luján i Xavi Strubell)

.