Xosé Miranda

Les fonts de l'imaginari en la literatura gallega

He de confessar d'entrada que em desorienta el propi títol de la intervenció, "as fontes do imaxinario na literatura galega", i això per molts motius. El primer, la paraula imaginari. Si es busca als diccionaris, imaginari resulta ser allò que no existeix, que no és real, és a dir, és fabulós, fictici, irreal, no veritable. Si ho considerem així, caben dues opcions, la comunament acceptada i per a mi poc reflexiva de confondre imaginari amb fantàstic, i per tant imaginari esdevé propi de la literatura fantàstica, o bé la contrària: tota la literatura és fictícia, fins i tot la que s'autodenomina realista, i només existeix als llibres, és una realitat autònoma, virtual. D'aquesta manera, tota literatura és imaginària, ja que prové de la imaginació. Així doncs "as fontes do imaxinario" són les fonts de la literatura. No solament de la fantàstica, també de la picaresca, la de gènere negre, la novel·la de tesi, la infantil i juvenil, l'èpica, l'epopeia, el teatre, la novel·la d'aventures i del que sigui. I, per mica que ho pensem, això resulta cert: totes aquestes coses ja estaven en la literatura oral. Però crec que no hi ha ningú que hagi proposat el tema. Us dono una tercera opció: no derivar imaginari d’imaginació, sinó de imaxe (imatge). Imaginari seria per a mi un conjunt d’imatges que col·lectivament assumim, és a dir, el conjunt de mites que ens constitueixen: l'home-llop, la Moura, Pepa Loba, el rei Arturo, Crist, els Reis Mags, el Ratolí Pérez, el xuclasangs, però també Foucellas, el Piloto, Curuxás, el rei García, etc. Sé de sobra que transito per terrenys perillosíssims i que la psicoanàlisi de Betelheim i l'inconscient col·lectiu de Jüng coincideixen. I en segon lloc, què s'entén per fonts? Puc resoldre-ho dient que les fonts de l'imaginari gallec (sigui el que sigui) estan en la literatura oral, i potser és això el que s'espera de mi. Però si aprofundeixo una mica, resulta que tota la literatura oral no és de la mateixa època ni té els mateixos orígens. É qui li cuá. Tenim molt poc temps i només vull esbossar el que segueix: a Galícia es va imposar un absurd moviment antimitològic que volia explicar, poso per cas, les mouras com una replica en negatiu dels propis pagesos. Diuen aquests estudiosos coses com que les mouras són rosses perquè les camperoles són morenes, que els mouros tenen tresors perquè els llauradors són pobres, i moltes altres perles d'aquest abast. Tot per tal de no reconèixer l'evidència: les mouras són un mite i formen part d'una mitologia gallega que encara existeix. És més: aquesta mitologia prové dels primers agricultors. I és que quan el racionalisme abandona la raó es converteix en la més perillosa de les supersticions. El somni de la raó produeix monstres.

Abandono les digressions i em centro. Vull identificar la literatura oral com una de les fonts de l'imaginari gallec. Atès que en la literatura existeixen diversos gèneres: alguns en prosa i altres en vers. A més d'oracions, dites, endevinalles, refranys, el folklore infantil que és interesantíssim, etc. Entre els gèneres en vers, les cantigas i els romanços, que són narracions, en realitat, d'origen medieval al principi; després altres més recents que relaten crims i amors i que prefixen alguns subgèneres de la novel·la.

I en prosa, tres gèneres narratius: com ara el conte, la llegenda i el mite. Breument, el conte s'explica sabent que és fictici (és una "bola", una "faula") i podem classificar-lo, seguint Aarne, en diversos grups, que diré a rajaploma: d'animals (que són com una faula clàssica), acudits i anècdotes (molt realistes i naturalistes), contes de fórmula i contes "folklòrics ordinaris", entre els quals estan els "meravellosos" en què intervé la màgia, i hi ha contrincants sobrenaturals i proves a superar, etc. Com a tals, els contes de Brancaflor, el Príncipe Lagarto, el cavall Buligán, els tres pèls del dimoni, la princesa i el gegant, l'olláparo, etc. Molts dels éssers mítics gallecs apareixen precisament en aquest darrer tipus de contes. Observem que aquests "contes de fades" tenen lloc en un món i en un temps mítics per definició. La llegenda és una narració que pretén ser vertadera. El narrador l'explica com si fos un succés real, veritable: aquest és el seu caràcter més definitori. La llegenda és un succés i per mostrar-ho, per autenticar-ho, es dóna el nom del protagonista o del testimoni: això li va passar al meu avi, a la meva tia, a un amic, a l'amic d'un amic, a mi mateix que ho vaig veure amb aquests ulls, i s'explica també el temps en què va passar i el lloc precís. Poso un exemple: Explica Fèlix que hi havia una dona a Marce anomenada la Generosa do Pólvora, que era germana de Monfortina, i que, quan es va morir el seu pare, ella es passejava per sota de la casa i bordava igual que un gos. I deien que poc abans de morir li va demanar la mà dreta a la seva germana i que aquesta no li va donar. En lloc d'això, li va donar el pal d'una escombra. I Generosa es va morir i l'escombra va marxar volant. Aquest caràcter de "veritable" que té la llegenda s'oposa rotundament a la faula i fa que ens interroguem sobre el títol "imaginari", ja que precisament la llegenda pretén no ser "imaginària", sinó verídica. La llegenda ens fa dubtar, ens confon: és a cavall entre dos móns. L'altre món, de sobte, es manifesta en aquest. Prou sé que molts de vosaltres direu que aquestes no són les llegendes habituals, que les habituals són les de castells, cavallers, sants, verges, etc. Però us equivoqueu. Les arqueollegendes, tal i com les anomenen els especialistes, són aquestes i són les arrelades popularment, de forma oral. A les arqueollegendes (que són les que s’expliquen com recents quant al temps de la narració) els personatges són meigas i meigos, bruixots, nubeiros, homes-llop, mal d'ull, meigallos, dimonis, trasnos, demachiños, fantasmes, la Compaña, la Sociedade do Oso, gossos, la Zarrulada, llops, porvisos, etc. Per la seva banda, la neollegenda té en comú amb la llegenda la seva pretensió de versemblança, però no es localitza en un món o en un temps immediat (té lloc en la antiguitat, durant els temps dels cavallers i els castells, no dels sants ambulants, no de la Verge, no del Camí de Santiago), encara que sí en un temps i en un món recognoscibles, i per això no pot presentar testimonis d'allò succeït. Sospitem seriosament de l'origen escrit de moltes d’aquestes llegendes. Hi ha un tercer tipus de llegenda que és molt coneguda avui: la denominada llegenda urbana. En ella no apareixen normalment éssers sobrenaturals, però manté exactament el caràcter d'autenticitat, de ser un succés, i comptar amb testimonis: un amic d'un amic. Ocupa els diaris i internet. Constitueix un nou tipus de folklore, o xeroxlore. Encara que és universal i transversal, no és tan moderna com es pretén ni únicament urbana ni deixa de ser localitzada repetidament. Un exemple: A la Corunya un nen va anar amb els seus pares a la fira i va pujar als cavallets. Era petit, pobre, potser no passava dels tres anys. Va pujar a un cavall i de sobte es va posar a plorar. El va agafar la mare i ell plorava i plorava. Van haver de portar-lo cap a casa. Va dir que l'havia mossegat el cavall. I, és clar, no li van fer cas. Van pensar que era cosa de nens. Però a la nit es va posar molt malalt, vomitant, se li va inflar el braç, se li va posar negre. Van cridar el metge, però ja era tard. El nen va morir. El cas és que tenia dues picades al braç. No era una mossegada de cavall, era una mossegada d’un escurçó. La policia va anar a mirar els cavallets, i van trobar en un cavall l'escurçó que va picar el nen.

Però ens falta parlar del mite. Aquesta peça narrativa tan difícil d'apreciar, doncs sembla estar a cavall entre el conte i la llegenda: Comparteix amb el conte meravellós que passa en temps "imaginaris", en temps que no es poden mesurar amb els mètodes habituals, atès que són alternatius, són els temps primigenis, els temps "de Maria Castanya" que no succeeixen en un recorregut lineal, i comparteix amb la llegenda la seva pretensió d'autenticitat. Això va "succeir de veritat". No hi ha testimonis, però va passar i és evident. No és una neollegenda, ja que no es tracta ara, en realitat, dels éssers humans, sinó dels déus que estan en els orígens del món. El mite parla dels orígens de les coses, tracta de les creences més profundes d’una comunitat i per això, quan aquestes es perden, es percep com un conte o com una llegenda. I això té lloc a Galícia: fins ara els folkloristes mai no van parlar dels mites gallecs, que n'hi ha i són molt abundants. Els van classificar com a llegendes o com a contes etiològics, desconcertants, com a pur acudit o anècdota. Donem per suposat que el personatge original pot estar ocult o canviar de forma per adaptar-se a la religió dominant, i ja està. Veiem exemples: El riu Eume neix al Xistral, a la Font del Xistral, i després baixa i passa per terres del Real. Hi va haver una vila que un dia va quedar sota les aigües. Un dia va venir una tromba d'aigua, un diluvi, i no va parar de ploure fins que Veiga do Real va quedar inundada. Es va formar un pou fondíssim, el Pozo do Real. I diuen que els habitants s'hi van quedar, i que viuen sota les aigües. El cas és que allí apareixen unes senyores pentinant-se, unes preciositats que de ben segur eren d'aquesta vila. I tenien un cadell, un petaner petit que encalçava les ovelles que anaven per allí i les enviava al fons del Pou, potser per alimentar els habitants, que encara hi eren.

Una bruixa, o moura, i la seva filla, residents al castro creuaven a peu el Monte Pedrido. La mare anava filant i portava al cap una gran roca; la nena portava al cap una olla amb llet. En arribar a Pena, la bruixa, o la moura, va relliscar sobre una llosa, va caure la roca que portava al cap i va xafar la filla. La mare, en veure la desgràcia, es va desesperar i va dir: "Pena Castrela, em vas trencar l'olla, i em vas matar la nena; que el dimoni t’obri en canal de la cua a l'orella." I per castigar-la va agafar una altra pedra (d'un metre i mig de llarg) i la va tirar cap amunt. I allí esta la penya, partida en dos.

Les mouras, com veiem, són gegants que porten lloses al cap, filen amb una mà i, encara que aquí no es digui, al mateix temps, amb l'altra baten llet o fan mantega. Amb el temps, es van confondre amb les bruixes, que, com es pot veure, no són les bruixes normals, sinó bruixes sobrenaturals, gegantines, idèntiques a les de les Illes Britàniques. En realitat, transsumptes de la deessa Mari, Moura, Morgana, Morrigan. Aquesta deessa responsable de les pedres megalítiques, dels sepulcres, castells i castros, i de vegades de ponts i esglésies, i sens dubte habitant de coves, muntanyes, castros, llacunes i fonts, capaç de canviar de forma a voluntat, que de cop es fa cobra i de vegades gallina i de vegades és euga, vella i jove, i amant dels porcs, de les vaques, de la llet i dels formatges, del vi i del pa i dels cereals, de les noies que porta perquè la substitueixin i dels nois; i governadora també del temps, de l'hivern (és ella qui fa la gelada: va garbellar la vella tot el que va voler; la vella garbella de nit; qui produeix la calor: la vella va fornejar el que va voler, va dir en un dia de calor, està en Fole), responsable de l'arc de sant Martí i de les cuques de llum (vella fent el menjar) i les maruxiñas. Aquesta vella va fer les muntanyes i els hi va donar culte: al Faro, al Cebreiro, amb els noms d'Anna, Maria, Mariña, que són el seu darrer avatar. Però de vegades és el mateix Déu. Quan Déu va acabar de fer el món, la darrera cosa que va fer, i la que millor li va sortir, va ser Galícia. Estava cansat, i va posar el cul al mateix cim de la muntanya de Santa Tegra, però no es va asseure bé i per tal de no caure i quedar en ridícul, recolzà una mà. Amb el seu pes van quedar marcats els dits i el mar va entrar per aquelles marques terra endins. Els cinc dits van formar les cinc Ries Baixes: la de Vigo, la de Pontevedra, la 'Arousa, la de Muros i la de Noia, i la de Corcubión i Cee. Ah, però quan Déu va aixecar la mà bruta de fang, la va sacsejar, i així, depenent de si els trossos que queien eren grans van néixer les illes Cíes, les Sisargas, Ons i Oncela, Sálvora, Arousa i les altres illes gallegues.

Entenc que a aquesta vella que els celtes i germànics britànics anomenen la Cailleach, que és la Candeloria, l'hivern li pertany des de l'1 de novembre fins l'1 de maig, que era quan ja es podia sortir de casa i anar a guerrejar. Els celtes només guerrejaven en aquesta època. L'1 de novembre comença l’època dels morts, a l'hivern, quan la Cailleach deixa de ser jove i es fa vella. De fet, a les Espanyes medievals anar a la guerra era anar al maig: així ho deia el rei Alfons X: Qui a la guerra va portar cavallers i a la seva terra va guardar diners no ve al maig! Fixeu-vos que just a la meitat entre l’1 de novembre i l'1 de maig és el dia de Candelera, 2 de febrer, dia en què es casen els paxariños. I fixeu-vos que el dia del solstici d’estiu, sant Joan, surt la Moura que vol ser desencantada. La Moura és una deessa retinguda sota terra contra la seva voluntat. La nit de sant Joan arriba, fadrina, perquè la desencantin. I no es conserva solament el mite. De manera sorprenent, es conserva la descripció del ritu. Un mouro li dóna tres panets a un home d'allí, cadascú amb el seu crostó, dient-li que no li trenqui cap de les seves puntes ni llenci un sol bocí de pa. Li mana que, en arribar a l'aldea, Pedro llenci els pans d’un en un al mig del terreny, tot dient: –Aureana, aureana, pren el brioix que et dóna la teva Anna!

Així ho fa l'home, però la seva dona, mentrestant, palpa el sac on hi ha els brioixos i en menja un crostó. Arriba l'home al poble, llença un brioix i surt una bella dona cavalcant una mula molt grossa, i fuig com un llamp. En llença un altre i en surt una altra igual, també amb la seva mula. En llença un tercer, que és el que estava incomplet, i la senyora que surt cavalca una mula coixa, i d'aquesta manera no pot desencantar-se.

La Moura és una deessa cobra i com les cobres passa l'hivern soterrada, i com les cobres és immortal i com les cobres és ambivalent, fecundadora i devoradora. És una deessa agrària que procedeix d'un poble europeu que va existir a Galícia. Europeu, no indoeuropeu. Ja que genèticament no som indoeuropeus. A aquest poble es van superposar en cultura i llengua, més que en població, altres pobles indoeuropeus (celtes, llatins, germans) que van portar altres mitologies, però la Deessa va sobreviure fins els nostres dies: soterrada. Existeix, doncs, una mitologia gallega no menor que la irlandesa, la britànica, la bretona, la basca, la lituana, la finlandesa, l'alemanya o la llatina. Saber desxifrar-la esdevindrà una tasca feixuga. De moment assenyalarem l'existència dels mouros i les mouras, dels tresors, trasnos, tardos, demos rumudos, diaños bulreiros, perellos, sumicios, de presagis i anuncis de mort, les Tres Maries, La Reina Lloba, de llibres i remeis màgics, de bigues d'or i de quitrà, d'encanteris, lamias, xacias, sereas, cabres amb cames de dona i dones amb cames de cabra, de mecos, rabenos i homes salvatges, d'un món subterrani distint a aquest, de peeiros i peeiras dels llops, de cavalls fantasma, estadeas, ocells de la mort, cadelas peregrines, raboses del Morrazo, estantigas, processons de bruixes, pozos peago, mars subterranis, ciutats sota les aigües, cobres voladores que embogeixen per la llet, herbes silvestres, ous druídics, pedres del llamp i de la serp, maruxainas, homes del sac, mariamantas, meigas de dents verdes, homes-peix, papóns, sacaúntos, zarroncos, biosbardos, cozorellos i molts més.

Concloc: és ben clara la relació de la mitologia popular i els diversos gèneres de la literatura oral amb els diversos tipus de literatura escrita. Així, la literatura anomenada realista és propera als anomenats per Aarne "acudits i anècdotes" i "contes romàntics i novel"lescos"; la literatura del meravellós (que alguns anomenen erròniament fantàstica i els anglosaxons fantasia), com la de Dunsany, Tolkien o Ursula K. LeGuin, procedeix dels contes meravellosos i dels mites; la fantàstica (Fole, en el nostre cas), està més propera a la arqueollegenda; els romàntics a la neollegenda amb castells, morts i fantasmes; i a la "literatura de l'estrany", poso per cas Poe i Dieste, la veritable literatura de terror que és pròxima al fantàstic però algunes vegades no ho és, s'assimila a la llegenda urbana. I Cunqueiro? En Cunqueiro hi ha tot el conte, el mite, l'arqueollegenda i la neollegenda. Allò que no hi ha en Cunqueiro és la llegenda urbana, perquè li desagrada. Cunqueiro és molt lluny de Poe i de Dieste, de Cortázar i Ambrose Bierce, i pròxim a Borges i a Dunsany.

Encara que els gallecs tenim fama de ser tràgics i estar sempre al costat de la mort, tenim meigas i fantasmes, parlem amb els morts de la mateixa manera que parlem amb els vius, i així i tot, tal com qualsevol lector de Cunqueiro sap, la cosmovisió dels gallecs és plena d'humor, i la nostra mitologia i la nostra literatura oral també. Un exemple és el nom del cargol.

(Traduït del gallec per Xulio Ricardo Trigo)