María Xesús Nogueira Pereira

L'imaginari en la literatura gallega actual

Explicar la totalitat humana que ell, per la seva part, té l'obligació d'alimentar amb noves mirades. I si hi ha alguna cosa que estigui clara en aquesta dieta, és que l’home precisa en primer lloc, com qui beu aigua, beure somnis.
ÁLVARO CUNQUEIRO

En el procés de recuperació de la literatura gallega iniciat al voltant dels anys cinquanta del passat segle, l’escriptor la vila del qual ens acull avui, Álvaro Cunqueiro, que va beure abundantment de les fonts de la literatura popular i va navegar a més a més per remots universos de ficció, va defensar els camins traçats per la imaginació i va recordar que l’ésser humà precisava alimentar-se de somnis. Aleshores, la literatura gallega es debatia entre imaginaris autòctons i estrangers, en un esforç per restaurar i modernitzar el seu discurs.

Parlar de l’imaginari de la literatura gallega actual suposa fer esment de les importants transformacions que van tenir lloc en el sistema literari arran de la fi de la dictadura, encaminades tant a l’actualització com a la normalització de les pràctiques literàries.

S’ha de puntualitzar que per imaginari entenc la imatge que una cultura particular va formant de la realitat i que es veu reflectida en els seus codis artístics. Faig meu el concepte usat per Aguirre Baztán als seus estudis sobre la construcció de l’imaginari nacional, on precisa que “lo imaginario es la ‘imagen’ que un grupo o comunidad proyecta de su identidad”(1).

L’altre aclariment que crec necessari fer té a veure amb l’amplitud del tema, que m’obliga a portar a terme una tasca de síntesi que deixarà fora noms i obres de rellevància. En la meva intervenció em limitaré a identificar els elements que integren l’imaginari de la literatura que s’escriu avui en dia i mostrar alguns exemples. Uns exemples que s’han de prendre com il·lustracions i no com llistats elaborats amb afany exhaustiu. Per a un altre lloc, si n’hi hagués, quedaria un estudi més profund que, sens dubte, la qüestió mereix.

L’imaginari de la literatura gallega actual, és a dir, de la que s’està fent des de la dècada dels vuitanta (data aproximada que funciona com a balisa en la periodització de les nostres lletres) obeeix a dues forces contràries que van actuar en diferents moments de la història. Es tracta d’una força centrípeta, autòctona, impulsora d’imaginaris propis i una altra de centrífuga, renovadora, que va apostar per la modernització mitjançant la incorporació d’imaginaris aliens. Totes dues van ser identificades pels estudiosos de la literatura gallega recent(2).

Tenint en compte aquesta tensió entre allò propi i allò aliè, que deixa interessants territoris fronterers, és possible identificar la presència d’un imaginari autòcton que sofreix importants processos de transformació i actualització i que conviu amb un altre, d’incorporació recent i referents exògens, relacionat amb el món urbà, la globalització i les noves tecnologies. Aquest esquema bipolar vertebrarà tot seguit la meva exposició.

1. Pervivència i actualització de l'imaginari autòcton

Una bona part de l’imaginari heretat de la tradició literària, tant oral com escrita, continua present en la literatura d’avui. No obstant això, en aquestes manifestacions, l’imaginari autòcton coneix noves formulacions aconseguides mitjançant procediments diferents que van de l’ampliació a la reinterpretació i dels quals m’ocuparé a continuació.

1.1. La cultura popular

La cultura popular de tradició oral, de la qual es va nodrir la nostra literatura als seus inicis, continua present, amb major o menor intensitat, a les noves manifestacions. En alguns casos es tracta d’un panell de fons. En altres pren una major centralitat. Així succeeix, per posar un exemple, en Confusión e morte de María Balteira (1996), llibre de relats de Marica Campo habitat per bruixes, fades, trasgos i cavallers, més enllà de soldats i trobadors. A l’obra trobem així mateix una reivindicació del patrimoni oral, mitjançant la figura de la contadora de contos, expressió en la que el gènere resulta rellevant.

La tradició oral ocupa també un lloc important en l’obra de Manuel Rivas. A l’exemple reproduït a continuació, que pertany a la seva obra poètica, observem una actitud igualment legitimadora. Es pot reparar en aquest cas en la presència del cronòtop de la llar, espai de reunió, encontre i intercanvi d’històries:

A carón del lume, na lareira de Calo. La lapa de la noite lambe la cortiza dos recordos. Mouzo, de súpeto, cantaruxa:
a) Vouche dicir una cousa / que me chega ao máis profundo / o día que ti morras / marchou la peste del mundo.
b) Vouche dicir una cousa / que son un home de ben / o día en que ti morras / habémolo pasar moi ben.

Se la xente soubera regueifar, non habería guerras. Rímonos con tristura de milicianos que aquecen as mans na lúa de la neve.
__________________
Molt a prop del foc, a la llar de Calo. La lapa(3) de la nit llepa l'escorça dels records. Mouzo, de sobte, cantusseja:
a) Ara et diré una cosa / que m’arriba al més profund / el dia que tu moris / la pesta marxarà del món.
b) Ara et diré una cosa / que sóc un home de bé / el dia que tu moris / l'haurem de passar molt bé.

Si la gent sabés regueifar(4), no hi hauria guerres. Riem amb tristor de milicians que apleguen les mans en la lluna de neu.

Manuel Rivas, Costa de la Morte blues (1995)

UUnes altres vegades l’imaginari popular s’incorpora mitjançant relacions textuals més complexes, no exemptes en algun cas d’humor i ironia:

La que coneix els noms, la que disposa el món: Marica va a la font,

la meva llengua nativa és la normativa oficial, maruxiña, faldellí, petons de rosca, gimnàstica i religió.

(maruxiña, fes-me un petò
que et donaré un patacó.
No vull petons dels homes
que fan olor a tabac.)

María del Cebreiro, O estadio del espello (1998)

1.2. El món rural

L’aldea i el món pagès van conformar un dels principals imaginaris de la identitat gallega que es va veure reflectit a les manifestacions literàries. Un exemple revelador de les fortes connotacions identitàries d’aquests espais és l’extraordinari èxit aconseguit per la novel·la Memorias dun neno labrego (1961), de Xosé Neira Vilas. Amb les vivències del seu protagonista es va identificar un ampli sector dels lectors gallecs.

El món rural determina les coordenades espaciotemporals i també el tema de novel·les com Finísimo pó nas ás (1997), de Xerardo Quintiá, Pensa nao (1999), de Anxo Angueira, o Eu tamén fun coas vacas (2000), d’Afonso Eiré. Les representacions d’espais rurals estan també molt presents en la poesia. Serveixin com a exemple As chairas da terra (1998) i Pois (1998), d’Emilio Araúxo, o Nós nus (1996), d’Olga Novo.

D’altra banda, algunes veus femenines (com és sabut, l’escriptura de gènere majoritàriament femení és un dels fenòmens més rellevants de la literatura actual) van oferir visions crítiques i desidealitzadores que s’aparten del topos de la infància idíl·lica. En aquesta clau s’han de llegir nombrosos textos d’Isolda Santiago, Helena de Carlos o Lupe Gómez, a qui pertany la següent sentència poètica:

La meva infància
a la meva aldea
va ser un part
que em va trencar el cap.

Lupe Gómez, Pornografía (1995)

Els moviments migratoris cap a les viles i ciutats i l’aparició de poblacions multiculturals va suposar una amenaça per als imaginaris rurals, la major part de les vegades fortament idealitzats a les manifestacions artístiques. Els canvis soferts pel món rural en la seva manera de vida van donar lloc a una ampliació de l’imaginari que va incorporar escenaris híbrids als quals l’aldea es veu transformada per noves formes urbanes en l’arquitectura, els mitjans de producció i els hàbits quotidians. Aquest imaginari renovat és present en nombroses obres, entre les quals s’ha de citar Os comedores de patacas (1991), de Manuel Rivas, Fridom Spik (1995), de Santiago Jaureguízar, Calzados Lola (1997) i Non volvas (2000), de Suso de Toro, Casa Skylab (2003), de Santiago Jaureguízar o Ser ou non (2003), de Xurxo Borrazás. L’antena parabòlica que llueix sobre l’hórreo constitueix un exemple significatiu del que estic comentant:

¡quin invent el de la parabòlica! ¡Molt però que molt ben inventat, sí senyor! La va portar el fill, que treballa a Barcelona a jornal i guanya més que un mestre. La col·loquem sobre l'hórreo. Sembla agafar millor el senyal.

Santiago Jaureguízar, Fridom Spik (1995)

1.3. El paisatge

El paisatge, fonamentalment el marí i el rural, va ser al llarg dels anys un element principal de l’imaginari gallec. Aquesta centralitat va quedar plasmada en uns versos irònics i un tant irreverents de l’extingit Colectivo Ronseltz, que, en la seva particular revisió de la cultura gallega, proclamava:

Todo na miña terra é paisaxe
menos traxe,
paxe
e garaxe.
_______________________
Tot en la meva terra és paisatge
menys vestit,
patge
i garatge.

Ronseltz, Universo de cenouras que cabalgas aos sábados (1994)

A més de la incorporació d’un paisatge urbà i de l’apropiació de paisatges aliens més o menys pròxims des del punt de vista sentimental, aspectes sobre els que tornaré més endavant, convé assenyalar un interessant procediment d’actualització de l’imaginari sorgit en la literatura gallega recent, que té la seva base en la sensibilitat ecologista. Es tracta de la denúncia del paisatge sotmès a agressions que es poden llegir en versos com els que segueixen:

De nena
aguaitava marees des de la finestra.
Avui han plantat eucaliptus.

Antía Otero, O son da xordeira (2003)

Els aerogeneradors vessen ombra
gegant a les faldes
del meu cos serralada.

Mariña Pérez Rei, Fanerógama (2006)

També el trobem en la descripció apocalíptica d’un incendi forestal relatada per Marilar Aleixandre a Teoría do caos (2001), o en la literatura sorgida arran de la catàstrofe ocasionada per l’afonament del Prestige (2002), que va donar lloc a un vertader cicle integrat per poemaris col·lectius (Negra sombra. Intervención poética contra a marea negra, Sempre mar. Cultura contra a burla negra. 2003) i obres narratives (O corvo do chapapote (2003), de Luis Rei Núñez i Veu visitarme o mar (2004), de Rosa Aneiros).

1.4. Els mites heretats

La literatura gallega va incorporar en determinats moments de la seva història, molt vinculats al desenvolupament dels discursos galleguistes, mites com el celtisme o la matèria de Bretanya. Tots dos van servir de base per a peces fonamentals de les lletres gallegues modernes, com és el cas de la utopia pondaliana o de les reescriptures artúriques portades a terme per Ramón Cabanillas (Na noite estrelecida, 1926), Álvaro Cunqueiro (Merlín e familia, 1955) i Xosé Luis Méndez Ferrín (Percival e outras historias, 1958; Amor de Artur, 1982). Aquests camins encara són transitats avui en dia per autors com Darío Xohán Cabana (Galván en Saor, 1989, a més d’altres moltes pàgines de la seva narrativa), Ramón Loureiro (As galeras de Normandía, 2005) i altres veus que incorporen a la seva obra (narrativa, poètica o teatral) referències diverses a aquest imaginari.

Al món medieval pertany també l’imaginari del món trobadoresc que va ser creat pel neotrobadorismo (corrent poètic que, com és sabut, pretenia actualitzar els models de la cantiga) i que continua present en la literatura d’avui, plasmat no només en l’ús d’esquemes paral·lels, sinó també en la utilització de motius i lèxic de la cantiga de amigo. Serveixi com a exemple la imatge del cèrvol als següents textos: “Cantiga del cervo solitario” (Claudio Rodríguez Fer, Poemas de amor sen morte, 1979), “Pero Meogo no verde prado” (Álvaro Cunqueiro, Herba aquí e acolá, 1980), “Un verso como un cervo” (Antón Tovar, Calados esconxuros, 1980), “Misteriosos homes que foxen” (Xosé María Álvarez Cáccamo, Praia das furnas, 1983), “A sombra de la cerva” (Román Raña, Nas areias doutro mar, 1984), o, des de la poesia femenina, “Un canado de leite” (Olga Novo, Nós nus, 1997).

De l’imaginari heretat, no sols de la literatura gallega sinó també de la universal, procedeixen altres elements d’arrel igualment mitològica que van ser sotmesos pels poetes actuals a un procés de reescriptura des d’una perspectiva de gènere. El cas més destacable és el del personatge de Penèlope, que ja va ser utilitzat per Rosalía de Castro (“Tecín soia la miña tea”, Follas novas, 1880) o, des d’una òptica galleguista, per Xosé María Díaz Castro (“Penélope”, Nimbos, 1961) i que ara és interpretat per autores com Xohana Torres (al seu vers cèlebre “Eu tamén navegar!”), Ana Romaní, Chus Pato, Marta Dacosta, Emma Pedreira, etc(6).

L’exercici d’escriptura s’estén a altres mites que són igualment alliberats de la perspectiva patriarcal des de la que van ser transmesos. En aquesta clau s’han de llegir obres com As amantes de Hamlet (2003), de Marta Dacosta, o les peces teatrals Antígona, a forza da sangue (1989), de María Xosé Queizán i Medea en Corinto (2003), de Luz Pozo Garza.

1.6. La història

Els fets històrics tenen una important presència a l’imaginari i esdevenen fonamentals per posar les bases identitàries. Això sembla explicar la fortuna que en les últimes dècades va tenir una narrativa centrada en períodes clau de la història de Galícia, com va ser l’Època Medieval i, més concretament, els episodis d’escissió territorial de Galícia i de la seva frustrada consolidació com a regne independent. Aquest imaginari va quedar plasmat a Morte de rei (1996), de Darío Xohán Cabana o Magog (1997), de María Gándara, i en un dels fils narratius d’En salvaxe compaña (1993), de Manuel Rivas.

Per altres períodes i personatges s’interessaren Xesús Rábade Paredes, que a Branca de Loboso (1991) es va aproximar als Segles Obscurs; Alfredo Conde, que va recrear a Azul cobalto. Historia posible del Marqués de Sargadelos (2001) la biografia d’aquest personatge; Luis Henrique Cabanela, que va titular la seva obra Confesións del Mariscal Pardo de Cela (2001); o Xabier Iglesias, que es va apropar a O soño do falcón (2003) a la figura de Pedro Madruga. Els exemples són, com es pot apreciar, ben nombrosos.

L’ampliació de l’imaginari procedent dels fets històrics incorpora també un esdeveniment més pròxim en el temps com és l’alçament militar del 1936 i la consegüent guerra civil. Les primeres formulacions sobre aquest motiu (Non agardei per ninguén, 1957, i Era tempo de apandar, 1980) de Ramón de Valenzuela; O silencio redimido, 1976, de Silvio Santiago; O siñor afranio ou como me rispei das gadoupas da morte, 1979, de Antón Alonso Ríos) van seguir un important nombre de narracions centrades en determinats episodis o personatges de la tragèdia, entre les quals figuren Os mortos daquel verán (1987), de Carlos Casares; O bosque das antas (1988), de X. F. Fernández Naval; A ceo aberto (1981), Agosto del 36 (1991) i Os últimos fuxidos (2004), de Xosé Fernández Ferreiro; O lapis do carpinteiro (2002) i Os libros arden mal (2006), de Manuel Rivas; Home sen nome (2006), de Suso de Toro; o Xullo-Agosto (2006), de Manuel Riveiro Loureiro. A aquests títols convé afegir l’obra poètica Os cadernos da ira (1999), de Xosé María Álvarez Cáccamo. L'extensa nòmina resulta indicativa de la fertilitat d’aquest imaginari en la literatura dels últims anys.

1.5. Geografies de l'imaginari

A més d’aquests universos heretats de la tradició i actualitzats pels escriptors més recents convé situar encara una sèrie de llocs que formen part de l’imaginari col·lectiu, alguns dels quals guarden relació amb l’experiència biogràfica, fonamentalment amb l’emigració. Aquestes geografies, de vegades idealitzades, estan vinculades a l’espai referencial de Galícia per llaços estrets:

Na parede, un mapamundi
E colgando o ártico,
de Groenlandia ós mares quentes,
un acio de figuriñas de pan
de San Andrés de Teixido.

A la paret, un mapamundi
i penjant l’àrtic,
de Grenlàndia els mars calents,
un carroll de figuretes de pa
de San Andrés de Teixido.

Manuel Rivas, Ningún cisne (1989)

Altres escenaris posseeixen una dimensió política, atesa la similitud geogràfica o històrica que els relaciona amb Galícia. El cas més evident és el d’Irlanda, en el qual ja es van fixar els intel·lectuals de la Xeración Nós, i que continua present a obres com Poemario Irlandés (2000), d’Adolfo Caamaño, o As arpas de Iwerddon, de Luz Pozo Garza.

Un espai al qual s’ha dirigit la mirada aquests darrers anys fins a incorporar-lo a l’imaginari, va ser el veí Portugal, present a obres com Eu é (1996), de Xurxo Borrazás, ambientada al segle XVII lisboeta; Resistencia (2002), de Rosa Aneiros, que recrea els anys de la dictadura; o la recent Aínda (2007), de Xavier Franco Alonso.

2. Incorporació de nous imaginaris

A més de les transformacions abans comentades, la renovació de l’imaginari de la literatura gallega es va produir mitjançant la incorporació de referents de procedència exògena, inexistents o escassament tractats al nostre corpus.

2.1. El món urbà

Les particularitats demogràfiques de Galícia, així com la configuració de l’aldea com a espai identitari per excel·lència, van fer que les representacions del món urbà tinguessin una menor presència al conjunt de la literatura.

La producció dels últims anys va explorar aquests espais i els va incorporar al seu imaginari. En molts dels casos, més que referents urbans, els escriptors i escriptores van plasmar espais fronterers, híbrids o en procés de transformació als quals ja he fet esment amb anterioritat.

Altres vegades recrearen escenaris ciutadans, tant del passat (la Compostel·la dels anys cinquanta d’O ventre do silencio (1999), de Xosé Luis Méndez Ferrín, o la Corunya de l’alçament militar d’Os libros arden mal (2006), de Manuel Rivas), com del present. En escenaris urbans es va ambientar també un dels gèneres resultants del procés de diversificació produït en aquest període, la novel·la negra i policial. Els exemples són molt nombrosos: Crime a Compostela (1984), de Carlos G. Reigosa; Seis cordas e un corazón (1991), de Xelís de Toro; Miss Ourense (1994), de Bieito Iglesias; o A compañía galega de contrapublicidade (1998), de Marilar Aleixandre.

Escenaris i formes de vida urbans són també presents en obres més recents, com ara A velocidade do frío (1996), de Manuel Seixas; Comendo espaguetis diante da televisión (1998) o Tres segundos de memoria (2006), de Diego Ameixeiras. Uns escenaris que no van ser aliens a aquest imaginari i, en ocasions, els van incorporar des d’una actitud crítica en retratar el proletariat de Vigo a Tortillas para os obreiros (1996), de Fran Alonso; o l’enderrocament del popular barri la Corunya del Papagaio en Papagaio (2006), de Luísa Villalta; o el consumisme i el sexisme de la societat a Moda galega (2002), de María Reimóndez.

2.2. El cosmopolitisme i la globalització

De manera semblant a les transformacions que coneix la societat, i apressada per l’afany de modernització, la literatura gallega va incorporar un imaginari cosmopolita derivat de la realitat multicultural i de la globalització. Aquests referents, que ja van cridar l’atenció de molts poetes dels vuitanta en el seu esforç d’actualització del gènere líric, condueixen el lector a escenaris llunyans com els que apareixen en la narrativa de Xavier Queipo, Lois Diéguez (pensem en la recent O canto do Muecín, (2007). Un cas singular per la seva freqüència en diverses novel·les escrites en els últims anys és el de Nova York, escenari d’O home inédito (2005), de Carlos G. Meixide; Ratas en Manhattan (2007), de Francisco Álvarez; i New York (2007), d’Inma López Silva.

2.3. Les noves tecnologies

Entre els imaginaris incorporats per la literatura última s’ha d’esmentar aquell que prové del món de les noves tecnologies. Es tracta d’un imaginari de la (post)modernitat que apropa nous aparells quotidians, nous mitjans de producció i nous hàbits. Internet, símbol d’aquest univers de noves i prometedores formes de comunicació, s’incorpora també a l’imaginari col·lectiu i pren la mateixa centralitat en la novel·la Spam (2006), de Francisco Castro.

Però l’univers d’Internet va exportar també les seves formes d’escriptura, concretament el blog, a la narrativa. Així ho testimonia l’estructura d’algunes obres com les esmentades Tres segundos de memoria i New York New York, o Anxos de garda (2003), de Anxos Sumai, exitosa obra de la qual el primer canal de difusió va ser precisament la xarxa.

Conclusió

Com s’ha pogut comprovar en l’exposició anterior, l’imaginari de la literatura actual es nodreix de referents heretats de la tradició sobre els quals es va portar a terme una tasca d’actualització mitjançant procediments diversos basats en l’ampliació i en la reinterpretació. Després d’això, es van incorporar nous imaginaris procedents del món de la globalització, de la modernitat i de les noves tecnologies que igualment van intentar aproximar-se a la realitat gallega i convergir d’aquesta manera, malgrat el risc i la novetat d’algun d’ells, amb aquells referents sentits com autòctons.

NOTES

1. A. Aguirre Baztán, “La construcción del imaginario nacional”. A X. M. González Reboredo (ed.), Etnicidade e nacionalismo. Santiago: Consello de la Cultura Galega, 2001: 135.
2. Un exemple es pot trobar als estudis de D. Vilavedra dedicats a la narrativa. Vid. D. Vilavedra, Sobre narrativa gallega contemporánea. Vigo: Galaxia, 2000.
3. Pegellida.
4. Regueifar: És l’art del desafiament improvisat oral, en vers.
5. És també l’espai que apareix reflectit en una bona part de les obres que van ser catalogades dins l’estètica bravú.
6. El fenomen va ser estudiat per la crítica. Vid. En aquest sentit: H. González, Elas e o paraugas totalizador. Vigo: Xerais, 2005 i M. X. Nogueira, “De vangardas i Penélopes. la intertextualitat en la poesia dels noranta”. Madrygal, 9, 2006, pp. 93-102.

(Traduït del gallec per Xulio Ricardo Trigo)