Núria Albó

Realitat humana

I pensem cap al tard, en l’estranya
realitat humana.
Les muntanyes són plenes de calitja daurada
i som al bosc de sempre.
Sóc al bosc tota sola. Tinc una mosca negra
damunt la cama esquerra. Sé que em podria alçar
i obligar-la a fugir. Depèn d’un gest.
Sé que no sóc cap arbre ni una pedra
ni l’ocellet tendrívol que refila,
I no vull ser la gent: La dona que fa mitja
ni l’assenyat doctor que pontifica
ni aquells que tot s’ho empassen
o que tot els rellisca.
He tingut massa feina a sortir de la plaça
per tornar-m’hi a ficar, dòcil com un anyell.
Vull que al meu lloc no hi hagi ningú més
que el que he fet jo no ho hagi fet un altre.
Els arbres que m’escolten, em donen la raó.
Jo m’alço afalagada. Les mosques han fugit.
Me’n torno cap a casa i m’enduc la claror
que només he vist jo.

(Díptic, 1972)