Toni Cucarella

Dissentir, conservar

Podem declarar-nos dissidents del cristianisme mil·lenari, en particular del catolicisme retrògrad i còmplice del feixisme, enemic secular de la ciència i de la lliure convivència; podem declarar-nos ateus o agnòstics. Jo em declare dissident de les religions, de totes les religions: considere la idea de Déu una invenció humana que ha perjudicat la humanitat, i anhele viure encara en un món humà, aquí i aviat.
Des de temps immemorials –temps era temps...– ens han fet aprendre la Història Sagrada: Adam i Eva, Judit i Holofernes, David i Goliat, i Noè, Moisès, Job i Jonàs, amb totes les pedagògiques sentències i divines advertències. Hem conegut els fets de Jesús i els seus apòstols: Pere el pescador d’ànimes, Judes el traïdor, Tomàs l’incrèdul, i Barrabàs, Herodes i Salomé. Un inesgotable viver de propostes literàries. També hem rebut un santoral divers, mitologia menor, popular: sant Antoni del porquet, Sant Roc i el gos, les mamelles de santa Àgueda i sant Vicent Ferrer, predicador i miracler...
La identitat cultural sobre la qual ens fonamentem prové en gran mesura de la religió –les religions– que ens han imposat. No podem obviar-ho i mutilar-nos-la. Caldria, però, que allò que se’ns ha tramès –la tradició– passara a formar part estrictament de l’àmbit cultural. Els llibres de la religió han impregnat la nostra literatura –la culta i la popular–, i el seu cosmos ha alimentat bona part del nostre imaginari col·lectiu, el nostre univers màgic.
Dissentim de la religió. No obstant això, conservem-ne la cultura.