El far de la meva vida

"Paraules salobres" El far de la meva vida

No gosaria dir-vos que el primer borralló de somni se m'aparagués cavalcant una ona de la mar.
En canvi, us puc assegurar, que les olors marines ben aviat em condicionaren la percepció de l'entorn, quan encara era una criatura que s'aferrava a les cadires per aguantar-se dreta.
Si eren de peix, les olors, sabia que hi hauria claror a la casa, alegria al llit, alguna pastilla de xocolata, a vegades fins i tot sabates noves. Però si eren d'algues, totes les cases de pescadors del poble s'enfosquien, i les dones posaven cara de mal conhort davant el dubte de no tenir un plat de calent per servir a taula.
Més tard, així com les paraules anaven prenent consistència, al principi totes tenien formes relacionades amb la mar. A la novel.la La festa de tots els morts, una ullada commiserativa en aquest món mariner, la protagonista, una nina que descobreix, meravellada, el significat de les coses que l'envolten diu "I aquelles menudències fluorescents davall l'aigua es deien peixos, i aquell animal gros que de vegades agafava el seu pare es deia enfós i també es deia peix, i una infinitat de bestioles de cent mil colors tenien noms diferents i també es deien peixos (...) Molts vespres tardava a dormir-se cavil.lant sobre noms..." Arriba un moment en que la nina, observant el quefer quotidià d'aquelles persones vinclades pel sol i el celitre, s'adona que " patir, plorar, sofrir. Tot plegat es diu dolor."
És a dir, haurà d'anar saltant com un llagost entre la tripulació del seu vocabulari de la mar, per arribar a entendre, d'una manera més íntima, els esculls del dolor i la soledat. El paisatge que més endavant encerclarà les meves històries, convertitnt-les en illes. Material riscós, de navegadors, navegadores a qualsevol vent, i alhora d'embranzida espiritual que sovint s'estavellarà, com les onades, contra el rocam que circumda les ànsies de felicitat, i l'esperança.
Perquè anar a la Cala d'excursió en bicicleta, el banyador sota el vestit i el dinar dins d'una sarrieta penjada al manillar, no era just una carrera amb les amigues pujant la costa del cementiri per a tot d'una fer un capbussó. Sempre hi havia un vell pescador nostàlgic que ens feia mirar cap al far. Una mena de fic damunt el morro de drac de la boca de la Cala. Més enllà, el barram enorme i l'immens ventre de la mar gran que gombolda barques estavellades, i cadàvers rosegats.
Durant la guerra, ens deien, el patró en Pere, en Benet, en Jaume, molts d'altres, una matinada, molt abans de trencar l'alba, varen amollar les amarres i fugiren. Tenien idees republicanes i els agafà por. No se sap si pogueren ancorar a qualque port amic, o si, en canvi, foren víctimes de l'estrebada d'una ona. Potser algun dia la maror encara ens els torni, juntament amb els pescadors que han naufregat una nit de mal temps.
Així, nedar entre les barques, era refer part de la història del poble, de la família, a més d'experimentar el gaudi sensual que ens provocaven les envestides de l'aigua a la pell que exultava, car en aquells anys de tanta repressió sexual en què ens volien fer creure que el propi cos era un sagrari inexpugnable i prohibit, va ser la mar, bagassa immemorial, que ens va descobrir allò que era un amant. També la mort. Ja que mentre jugàvem cercant un brot de corall, o encalçant un cranc cap el seu enfony, o bé seguint la dança voluptuosa d'un pop roquer, teníem por de trobar-nos amb els cadàvers dels desapareguts. A vegades haguéssim jurat haver vist ulls, boques, extremitats, en les protuberàncies de qualque pedra coberta amb la cabellera pallosa del verdet. Llavors dèiem, un xic aterrides: vet-ací un dels anegats que ja ha tornat.

Per la gorga de la Cala, sota l'ull vigilant del far, també vàrem veure acostar-se els primers aires de modernitat. Iots blancs, amb banderes virolades, anaven entrant al mollet, xorracant, amb orgull i altivesa, la densitat del blau tenaç de l'aigua del caló d'en Boira. Tot seguit, per la passarel.la, paulatinament, amb elegància, debaixaven homes colrats amb bermudas, i dones en bikini amb cabelleres rosses com el pa que tant escassejava, i una cigarreta enmig dels llavis vermells com les cireres que les pageses duien al mercat del dissabte, a un preu prohibitiu.
Els pescadors s'ho miraven sorpresos i alhora emmurriats. No els acabava d'agradar aquella sobtada intromissió que els anava rompent l'equilibri dels seus costums i creences ancestrals. Aquell encaix al territori de la seva memòria.
Era el progrés i l'observaven amb desconfiança.
Progrés econòmic i alhora alliberador de tabús perquè, com un dispositiu de fer saltar explosius en un camp moral ple de mines que el règim i l'església catòlica havien anat sembrant, deixava prou terreny per a noves alegries, visions més amples, i sobretot la capacitat d'escollir altres camins. Altres pesqueres. Car en aquells iots s'hi feien festes sonades a les quals ben aviat hi convidaren els més avançats de la rodalia, i, enmig d'un gran devessell de llums de colors i música, va començar a haver-hi trafiqueig, subtil com un llimerol, de plaers i marihuana.
Mentrestant, l'al.loteta que volia ser novel.lista i es delia per fer caber la mar i la seva gent en una plagueta de paper quadriculat, ho mirava tot amb els ulls oberts com salers. De pressa, anava fixant imatges, perquè ara, en els seus apunts mentals, hi volia incorporar aquesta altra manera més plaent i alhora perillosa d'encarar-se amb la mar, i el destí.
He dit abans que les meves novel.les solen tenir la forma d'una illa. Em referia a que normalment, quan un dels personatges es troba al bell mig d'un soscaire emocional, sempre topa amb la barrera de la mar, ja bé facilitant-li la fugida, ja bé aturant-li els peus. I és que la geografia del seu mapa de sentiments sol seguir les curvatures del perfil de l'illa, aquella sensació constant de claustrofòbia, d'isolament.
Femenins, la majoria dels protagonistes de les meves novel.les, pateixen l'illa com si fos el seu cos físic, i la mar una mica com a part de la seva ànima inquieta que cerca escletxes per transcendir la línia del litoral que li ha comportat tants segles de servitud. D'humiliacions.
La dona recer de mariners cansats.
La dona sotmesa a vexacions patriarcals.
Mar i dona per a la complicitat i el desig.
No hi ha, en la meva narrativa, cap història d'amor, o de venjança, o de transacció, que no tengui la influència assoladora però també embruixada de la mar. Amb la seva irresistible capacitat per seduir les paraules.
Naturalment, sota l'ull imperatiu d'El Far de la meva vida.

XVII Galeusca / Lekeitio 2000

Vicens, Antònia