El meu amic el mar (Notes per a una visió d'urgència)

"Paraules salobres". El meu amic el mar (Notes per a una visió d'urgència)

Tots recordarem que Ulisses es fa lligar al pal de mitjana de la seva nau per no acabar sucumbint al cant de les sirenes, però potser, seduïts per aquesta peripècia única que ha quedat instal·lada al bell mig del nostre imaginari col·lectiu, no hem donat la mateixa importància a quin era l’estat de la mar durant aquest episodi de L’Odissea. Mentre els mariners de l’obra d’Homer, privats del sentit de l’oïda, tenen cura d’Ulisses, la mar manté una calma absoluta, allò que els grecs anomenaven galéne; la nau navega amb lentitud vorejant l’illot de les sirenes i la mar sembla voler afavorir el triomf de la temptació. Amb una quietud propícia a l’adveniment de les idees, la mar també se sent seduïda i, com un animal amansit, deixa anar una de les seves vocacions, la calma.

Podríem veure aquesta quietud de caire metafísic com a un dels gèrmens que han ajudat a construir el pensament mediterrani. La història i els mites ens parlen de la cultura com a fruits que maduren a recer de la reflexió; així podem imaginar a Sòcrates fent tombs amunt i avall amb els seus deixebles, o creiem en la caverna platònica com a cau per al sojorn de les idees. Però si la calma mediterrània, seguint aquest vessant de la tradició cultural, pot ser un bon punt de partença per reflexionar sobre el nostre paper a l’univers, la fúria desbocada dels mars del nord-oest sembla portar un brou de cultiu propici a la fisicitat, amb l’ésser humà enfrontat al més “bàsic” de la seva naturalesa.

Ja sabem, però, encara que sovint fem vots per oblidar-ho, que el blanc i el negre no són els colors que millor ens defineixen. Més aviat som, des de l’inici, éssers condemnats a una mena de clarobscur de tints caravaggians i, a resultes d’això, també les relacions amb l’entorn necessiten d’anàlisis més profundes, unes anàlisis que passen per interrogar-nos sobre els orígens de mites, llegendes, costums que, gairebé sense demanar permís, van configurant una idea del passat lluny de la nostra sensibilitat actual.

Vaig créixer en un petit país del nord-oest envoltat de persones que parlaven de la mar. La mar era present a totes hores, però la seva idea mudava de l’aventura al desordre, del triomf vivificant al fracàs tenyit d’alliberament personal. Sempre, dins l’expectació que produïa aquella diversitat de sensacions, surava, com una antiga goleta, l’admiració i el respecte que l’imaginari dels pobles reserven per al desconegut, per a l’insondable. A poc a poc vaig entendre que la mar formava part insoluble de la meva família, em vaig acostumar a l’aroma de salnitre que no sols ens arribava des del naixement de l’Atlàntic sinó que ens amarava els porus d’esperança, desigs i nostàlgies. La mar vivia cada nit en les paraules mentre jo m’esforçava a reconèixer els seus signes, a obrir el curs de les artèries que assisteixen l’enorme capacitat de l’infant per absorbir històries.

Mentre els relats familiars més antics, tot i que ningú no s’atrevia a dubtar de la seva autenticitat, niaven en algun lloc equidistant entre l’oblit i la invenció, els exemples més recents no deixaven cap marge per al dubte. El besavi Granero havia estat comerciant a Cuba, i sovint ens explicava els equilibris dels mercants sobre les ones enfurides de l’Atlàntic, o les dificultats per liquidar els negocis després de la caiguda de Batista i l’arribada de Fidel Castro. Quan el besavi quedava amb la mirada perduda i el discurs fondejat a la badia de L'Havana, sentíem la veu agudíssima de l’àvia Maruxa que deixava anar tangos i milongas amb una facilitat escruixidora.

L’àvia Maruxa havia viscut fins els disset anys a l’Argentina però, tot i no tornar-hi mai més, ja no li va interessar cap cantant que no portés el cognom de Gardel, Discépolo o Razzano. La seva passió de cada dia era llegir al Faro de Vigo o a La voz de Galícia els noms i els destins dels vaixells que anaven i venien, amb la naturalitat i els privilegis que els atorgava aquella meitat de la població gallega a l’exili. L’àvia s’aturava de sobte després de llegir el nom d’algun mercant que salpava cap a la seva Argentina estimada, el repetia en veu alta, i als seus llavis adquiria ressonàncies sorprenents: Alfama, Caminito, Excelsior; Majestad, Mare Nostrum, Atlántica…

L’avi Ricardo feia anys que no tenia cap relació interna amb l’aigua. És a dir, ja no navegava, però tampoc en bevia; l’aigua, deia sempre després d’un breu tast de rom, té un ús estricte, l’extern, fora d’aquest servei no ens pot fer cap altre. Entre els membres de la família corrien històries sobre la seva joventut: explicaven que havia estat embarcat en un petrolier que lluitava cada cap d’any amb la fúria de les tempestes del cap d’Hornos, una ruta que situaven més enllà de la Patagònia que, per a mi aleshores, era un territori impossible. No vaig arribar a saber mai si les històries sobre l’avi eren certes, però admirava aquells relats sobre tripulacions pirates amb banderes de la reialesa europea, una dada, aquesta de la reialesa, que a mi se m’escapava i que m’hauria d’haver donat una idea de la imaginació que hi posaven els narradors. Era el cas que l’avi Ricardo treballava a la totpoderosa Bazán, una empresa constructora de vaixells de gran calat que convertien la ria d’O Ferrol en un territori de monstres inesperats. Portar els comptes de la construcció d’aquelles baluernes se m’antullava més important encara que dirigir-los entre els difícils camins de la mar.

Aquest va ser un dels primers misteris de la meva infantesa. ¿Com era que uns éssers tan posats en coneixements marítims, persones que demostraven saber del cert de què estaven parlant, en sentien alhora un respecte reverencial que semblava amarar-se de secrets?

Potser algú es pregunti el per què aquests petits retrats familiars, de l’evocació d’una mar morbosa i dura, intransigent i enemiga, quan el títol de la meva conferència parla d’amistat amb els elements, però escrivim el que som, parlem del que hem viscut i només el que hem viscut ens serveix per mirar i interpretar el desconegut. A més a més, parlo d’aquestes històries, perquè penso que es poden trobar entre els records de tots nosaltres, bascos, gallecs, catalans; són faules que d’alguna manera ens agermanen.

Acostumat a tal mena d’històries, bastides amb la por i l’adversitat, podeu imaginar el que va ser per a mi arribar davant la Mediterrània, davant la mar que presidiria la meva joventut i les meves primeres incursions literàries. Per aleshores, una mica addicte a la història, vaig llegir relats de comerciants i conqueridors, de soldats a la recerca de la gràcia, d’homes que basaven el seu domini en la força de les armes o en el poder dels diners. La mar ja no semblava el centre de l’univers, ho eren els pobles, gents més aventureres que bel·licoses, persones plenes d’ambició espiritual o econòmica. Potser, em vaig dir, la Mediterrània és una mar dominada, sensible, amiga.

A més a més, reflexionava, és prou fàcil veure l’Atlàntic com a font de misteris. La boira, les tempestes, els silencis, el converteixen en un territori dubtós on el coneixement, qualsevol ruta que persegueixi els camins de la raó, sembla impossible. Paradoxalment, la tradició de la mar com a territori de perills i misteris no és menys palesa a la Mediterrània, però la visió de les seves aigües plàcides treu intensitat al fenomen. Per altra banda, aquell qui vulgui parlar de la fúria de la Mediterrània no s’ha enfrontat mai a l’Atlàntic en un dia de tempesta.

S’han de tenir en compte també altres aspectes que no sempre donen el suport que voldria al meu discurs. La literatura ens proporciona episodis que atorguen complexitat a les raons més poderosament definides.

Dins la tradició literària catalana no manquen autors que, tot i ressenyar les bondats de la mar, alerten sobre els seus perills. Així, el poeta medieval Ausias March, en un conegudíssim poema ens parla de la mar en relació als vents...

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo mitjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

March, que marca poderosament tant la poesia catalana medieval com la que s’hauria d’escriure en el futur, prega perquè la temuda tramuntana permeti el seu retorn. La mar és un camí dubtós, metàfora de la incertesa del desig.

Un llibre com L’Atlàntida, del poeta renaixentista Jacint Verdaguer ens introdueix encara en una tradició marcada pel món grecoromà. La mar “abraça de pol a pol la terra”, diu, i el mateix Verdaguer ens informa al Cant Desè sobre com veuen els mediterranis el mar del nord: “La mar on s’emmiralla Corunya, hermosa i fera.”, afirma de manera rotunda. Però també a la introducció de L’Atlàntida, el poeta explica com, en trobar-se dues naus enemigues, una de Gènova i una altra de Venècia, s’enfronten en una duríssima batalla. Malgrat el que podria esperar-se no són els homes els que decideixen en quina direcció s’ha de decantar la victòria. Lluny d’això, els que entren en joc són els elements en un territori com la mar, del tot imprevisible. De cop s’esdevé una gran tempesta i deixa caure un llamp que encén el polvorí d’una de les naus. És una forma de justícia, no sé si divina, però sí que va més enllà de les capacitats humanes. Totes dues naus s’aboquen a l’abís!...

Ofegant lo brogit de la batalla,
un llamp del cel espetegant davalla
de la nau veneciana al polvorí;
se bada i roda al fons feta un Vesuvi,
mentres romp la de Gènova un diluvi
d’escumes, foc i flama en remolí.

No és, doncs, la mediterrània una mar plàcida i evocadora pel nostre poeta, i molt menys quan les espurnes de romanticisme que es deixen veure ací i allà reclamen la seva influència en l’escenografia de marines i paisatges.

En èpoques més recents, s’ha d’assenyalar que els catalans no han deixat de veure amb una certa malfiança altres mars que no porten el segell de la mediterrània. Un bon exemple ens el proporciona Josep Maria de Sagarra, el genial autor de Vida privada, que en un llibre no menys genial, La ruta blava (Viatge a les mars del Sud), ens dóna notícia de mars espectaculars i bellíssimes que, malgrat la novetat i el coneixement que comporten, són també l’origen d’una dissolució moral i física que s’enfronta al viatger. Per a Sagarra, aquelles mars llunyanes poden ser el paradís, però ell enyora el Mediterrani i, a més a més considera que és l’ésser humà qui configura la percepció de les coses, una idea que subscric des d’ara mateix. Així, ens diu cap al final de La ruta blava:

“El nostre mar té tot l’imprevist que pugui tenir el mar de les antípodes, i és que, quan anem pel món, el desig de la novetat i el desig de la caça d’exotismes ens posen unes falses ulleres davant els ulls.”

Un poeta com J.V. Foix, dins del que considero el seu llibre més significatiu, Diari 1918, ofereix interessants reflexions sobre el tema que ens ocupa. Al poema en prosa “Notes sobre la mar” parla d’una mar plena de misteris i visions estranyes, potser perquè, diu: “el sol i la mar són una sola tenebra”. Però és a la nota 6 on trobem la meditació més impactant...

De lluny tothom crida: la mar!, la mar!; però en ésser-hi al davant, calla hores i hores.

La mar és, doncs, per al poeta català no tant el territori d’un domini propi com un espai aliè, inconegut, impossible d’abastar o d’entendre i, malgrat tot, els humans la desafien. Tal com fan els pescadors al poema “Quan el vent i la trangolada...” –recordem la anotació anterior sobre el poema d’Ausias March i la tramuntana-, on Foix ens explica la lluita contra aquest vent tan temut a les costes mediterrànies...

Les pregones remors del mar, la cruixidesa de les fustes, el renou de la ferramenta, la fregadissa de cordes i xarxes, i el grinyol de tants d’ormeigs malendreçats, ultrapassaven la memòria que jo tenia d’altres estades a bord d’una barca sòlidament amarrada.

Sens dubte aquesta imatge de la mar flagel·lada pels vents no és llunyana d’altres quotidianes als mariners bascos o gallecs. I és que la mitologia de la mar pesa de vegades més que la reflexió contemporània, la poesia continua evocant el seu misteri i, alhora, el converteix en metàfora del coneixement. El mateix Foix en fa un crit d’alerta ben significatiu al seu llibre Les irreals omegues:

- Oh mar, miratge de les ombres orfes,

Obre’m l’abís del teu solatge pur!

També Joan Fuster, al seu llibre Diccionari per a ociosos , tracta el tema de la mar des d’una perspectiva que ens interessa. Dins l’entrada “Mediterrani”, l’escriptor Valencià ens parla d’aquest mar com si fos una geografia a la mesura de l’home i comenta, amb la ironia que li caracteritza, la idea de la cultura mediterrània com a origen de la nostra civilització. Fuster, a qui sempre s’ha de llegir entre línies, opina que “fa molts segles que la conca mediterrània ha deixat de monopolitzar les inicials virtuts creadores, i fins i tot en alguna especialitat es manifesta persistentment estèril. Però –ens diu així mateix- ho podem afirmar sense embuts: la resta del món, en el fons, no és sinó colònia mediterrània, o colònia de colònies mediterrànies.”

Fuster veu la Mediterrània com un territori liberal i habitable, destí no només de turistes sinó també d’intel·lectuals que volen conèixer l’aroma dels seus orígens ètics i estètics. A nosaltres, no obstant reconèixer que tota lloa esdevé a la fi una mica paternalista, ens subjuga amb les seves raons i ens fa recordar aquelles paraules del Doctor Zhivago...

“Les obres d’art parlen de molt diverses formes /.../ però sobretot parlen per l’art que contenen.”

No seria just posar fi a aquest recorregut, que en cap moment ha tingut pretensions d’exhaustivitat, només d’il·lustració, sense endinsar-nos per un moment en la idea d’illa. Perquè, tal com diu Pere Gimferrer, “tiene el mar su mecánica como el amor sus símbolos” , i és des de l’illa des d’on aquesta mecànica marítima sembla intensificar-se, com si la solitud es tornés cristalina trepanant els porus d’una blavor immesurable. Es podrien citar molts i esplèndids poetes insulars, però ens quedarem amb la paraula d’un massa desconegut, per al que els seus mèrits exigeixen, l’eivissenc Marià Villangomez, que al seu poema “El mar” ens presenta aquest territori des d’una barreja de temença i solitud, de silenci i pensament...

Cercle de vastituds amb calmes o tempestes,
pels seus lloms de cristall llisca el vaixell,
hi avia el pensament la seva vela.
La meva solitud la del mar necessita,
unides en la llarga tremolor d’un deixant.

Sens dubte, tot i la seva intenció d’omplir-se amb significats, és aquesta una visió parcial i escassa del tractament que la literatura catalana ha dispensat a la mar al llarg de la seva història, però l’espai i el temps era limitat. Es fa necessari, però, fer encara alguns apunts personals. I és que per la mateixa raó que el mar depèn de la percepció i de l’experiència de l'espectador, aquesta mar és sempre, i a la vegada, totes les altres. La quietud o la fúria es barregen per a donar com a resultat un territori fascinador que ompliria tot sol les reflexions d’una vida.

Així, mentre la meva àvia cantava tangos que evocaven una felicitat que no tornaria mai més, jo pensava en els grans naufragis, en les aventures que el mar m’oferia a través dels relats d’altres membres de la meva família. La mar, amb el seu infinit poder de seducció ha acabat sent el protagonista absolut de molts dels meus poemes i d’alguna novel·la. Al capdavall, la mar és el “jardín de senderos que se bifurcan”, una altra metàfora de les moltes que Borges ens va deixar i que acaben convertint-se en metàfores eternes. La dificultat rau en què Ulisses va guanyar el seu pols amb les sirenes, però per a nosaltres seria molt difícil –i certament una covardia molt poc creativa- passar per la vida lligats al pal major d’aquesta nau estranya que hem batejat amb el nom efímer d’Existència.

XVII Galeusca / Lekeitio 2000

Trigo, Xulio Ricardo