Anselmo López Carreira (cat)

Les arrels històriques de la nostra tradició

En un llibre que traspua com pocs l’amor per la seva terra(Ensaio histórico sobre a cultura galega; 1a ed. 1932, en esp.) R. Otero Pedrayo va abalisar tres plenituds de Galícia als moments cèltic, romànic i barroc (p. 197).
Per «cèltica» entenia Otero Pedrayo la potent cultura prerromana del Ferro, del Bronze (els petrogrifs) i també del Neolític (mámoas), encara que per les dates en què escrivia (al començament dels anys 30) ja F. López Cuevillas fixava amb precisió i sobre sòlida base arqueològica el període cèltic exclusivament en l'Edat de Ferro (en el primer mil·lenni a.C.), del qual la cultura castrexa seria manifestació material.
M. Murguía i B. Vicetto –els pares de la historiografia gallega– en la segona meitat del s. XIX van parar una gran atenció al període en qüestió i volgueren veure els celtes com la base ètnica sobre la qual es va aixecar –com a essència permanent– la nacionalitat gallega, només retocada més tard per les successives aportacions humanes (romans, sueus i visigots) i vicissituds històriques, de major o menor intensitat, però sempre epidèrmiques, insuficients per a dissoldre aquest pòsit determinant de la nostra personalitat. Era, certament, una filosofia de la Història de caràcter etnicista, de conformitat amb els models propis de l’època en què van viure.
L’etnicisme (ja amb un decisiu matís biologicista) predominava en bona part de la intel·lectualitat europea durant els anys 30 del s. XX. Otero (juntament amb Cuevillas i Risco) ho compartien, i per això cercava també una essència racial de la nacionalitat gallega, netament europea («ària» fins i tot, però desposseint aquest terme del metasignificat adquirit arran de la II Guerra Mundial), que es manifestava exultant durant les fases de major producció cultural, percebudes per ell en les tres assenyalades, atès que altres gens menyspreables (la romanitat o la baixa edat mitjana, per exemple) obeïen a energies importades, i algunes li eren senzillament desconegudes per l’estiatge de les fonts documentals o monumentals (la Prehistòria anterior al Neolític, l’època germànica, l’alta edat mitjana).
Cercar els instants primordials d’una cultura nacional no deixa de ser artificiós, atès que la Història és un fluir continu, en el qual es va sedimentant (o erosionant-se) aquesta personalitat col·lectiva anomenada «nació». En uns llocs més que en altres. Concretament a Galícia s’imposa l’evidència que la continuïtat pesa molt més que les fractures. Per altra banda sembla que les
tradicions culturals explícites es van aixecar més sobre allò que es coneix de la Història que sobre la Història mateixa.
El tema del celtisme, acceptat i reafirmat per Murguía i Vicetto a partir dels prolegòmens de J. F. Masdeu (Historia crítica de España y de la cultura española, 1783-1805), va ser així qüestionat, i encara que va fer notable fortuna gràcies a la indicada visió biologicista prolongada a recer dels ingredients feixistes del franquisme, és no obstant això objecte d’un intens atac des dels anys 70, en el qual s’apleguen un extrem objectivisme arqueològic (que troba imprescindibles materials comparables a un ideal celtisme centreeuropeu) i raons de rerefons ideològic al·lèrgiques a qualsevol afirmació d’una peculiaritat gallega tan allunyada en el temps. Ambdues actituds –s’ha de recalcar– no les fan servir persones adscrites a determinats posicionaments polítics; són transversals a ells mateixos, de manera que, mentre a les darreries del s. XIX el celtisme implicava una afirmació nacional de Galícia, avui en dia ni celtisme ni anticeltisme ubiquen polítiques nacionalistes o antinacionalistes.
De qualsevol manera, el celtisme contemporani no va beure directament d’aquell suposat moment protohistòric, sinó que parteix de l’ossianisme atlantista vuitcentista. La poètica de Pondal o la imaginació narrativa de Cunqueiro o de Ferrín no entronquen amb una tradició històrica d’arrels profundes transmeses a través de mil·lennis; són una recreació contemporània que tot seguit troba connexió conscient amb el passat propi un cop que aquest es redescobreix i es cataloga com a celta.
Parem atenció, però, en què rebutgem el terme invenció, atès que la presència de motius plàstics prehistòrics (petrogrifs del Bronze) i protohistòrics (epigrafies i escultures castrexas) afloren reiteradament en ornamentacions romanes, germàniques, de l’alta edat mitjana i romàniques, i és per tant lícit catalogar-los entre el patrimoni de la nostra tradició cultural.
Ens estimem més defugir aquí el debat de la recerca de la seva qualificació com a cèltic o no. Ens acollim moderadament a la prudent opinió de J. C. Bermejo Barrera i X. A. Fernández Canosa (Nova Historia de Galicia, 1996), per a qui és digne de tenir-se en compte l’etnònim que els contemporanis assignaven a aquella Gallaecia.
F. López Cuevillas es preocupava per saber quina era la «filiació ètnica» de la cultura castrexa (La civilización céltica en Galicia, 1953, p. 24) i descobria la preponderància del món cèltic (els saefes) sobre una incommovible base –això sí– precèltica que atresorava i també modelava l’aportació indoeuropea.
Pel contrari, F. Calo Lourido (A cultura castrexa, 1993) i A. de la Peña Santos (Galicia. Prehistoria, castrexo e primeira romanización, 2003) rebutgen enèrgicament qualsevol indici de celtisme en la nostra cultura de l'Edat de Ferro, i privilegien un fons humà, ètnicament indefinit, que dota de peculiar originalitat la nostra cultura.
En quina mesura aquests primers ingredients coneguts de la nostra Història conformaren la personalitat de l’actual Galícia és molt difícil d’avaluar. L’arqueologia abalisa un espai comprès entre Cantàbria i el riu Douro on predominen els trets unitaris en forma de poblament (els castros), en les manifestacions culturals i en el model econòmic, configurant-se així la Gallaecia que l’administració romana convertirà en província, i que perdurarà sense gaire variacions fins a la meitat del segle XII.
Els romans «inventaren» Galícia, s’ha dit. Van crear, en efecte, una circumscripció amb aquest nom, però ho van fer captant la comunitat prèviament existent entre les gents que habitaven aquesta àrea: notable densitat de petites aldees, modesta economia agropecuària i marinera, i llaços comercials que la convertien en frontissa entre el Mediterrani i els móns cèltics del nord.
Opina amb encert Pena Graña que les formes d’habitatge i de poder local que es poden rastrejar fins a l’Edat de Ferro (que ell cataloga decididament com celtes) configuraren l’estructura bàsica de Galícia, la qual cosa és visible amb nitidesa al Parrochiale Suevum del s. VI i amb posterioritat als senyorius medievals.
Sigui com sigui, ho repetim, el suposat celtisme protohistòric no va conformar una tradició historicocultural original a Galícia, com va fer, pel contrari, a Irlanda o a Bretanya (on de totes maneres el celtisme actual és hereu del britànic medieval, no del gal anterior), i ni la literatura artúrica de la baixa edat mitjana ni l’actual que fa poc citàvem procedeixen d’aquelles fonts, sinó de fenòmens posteriors i importats.
Encara així, i també prenent consciència de les esmentades implicacions reaccionàries de l’etnicisme dels anys 30 del s. XX, difícilment es pot negar que la tradició cultural cèltica actual (notable pel que fa a la música) adopta al capdavall un caràcter dissident en la mesura que serveix d’autoidentificador gallec enfront dels arquetips culturals uniformitzadors espanyols.
Molt més interès té, sens dubte (encara que l’espai disponible no ens permeti anar més enllà de la seva simple presentació), fer una ullada a altres ingredients històrics determinants del nostre esdevenir cultural, sense els quals no té explicació l’actual disseny nacional de Galícia i que, no obstant això, es deixen arraconats a les golfes per la necessitat imperativa de recórrer en exclusiva als ideoloxemas d’una fictícia història oficial d’Espanya.
Esmentaré ràpidament dues etapes.
En primer lloc la sueva. Els sueus fundaren un regne a Galícia (a Gallaecia, entre Cantàbria i Lisboa grosso modo) que va durar des de l’any 410 fins al 585, període prou dilatat com per haver influït decisivament en la configuració de la Galícia medieval, i a més a més dotat de fonts (escrites, numismàtiques i monumentals) més que suficients per a conèixer-lo. No obstant això, la força del paradigma hispanocastellanista basat en la sobrevaloració del visigot va reduir historiogràficament el sueu a alguna cosa inusitadament marginal.
Doncs bé, el propi fet de la constitució avançada d’un regne medieval europeu (va ser el sueu el primer a fer-lo), la fixació d’uns límits territorials estables des de mitjan s. V fins a final s. XI, la institucionalització de formes polítiques com els Concilis (el I Bracarense es va celebrar l’any 561), una monarquia catòlica inspirada en el cesariopapisme bizantí, l’organització territorial parroquial i diocesana (reflectida al Parrochiale Suevum, ca. 570), i la mateixa producció literària dumiense, jugaren un paper de primer ordre al món medieval, i per tant constitueixen ingredients gens menyspreables del patrimoni cultural (o nacional) de la Galícia moderna.
En particular l’obra de Martiño de Dumio (+ 580) De correctione rusticorum (i alguna altra del mateix autor, com la col·lecta de capítols de l’església oriental, etc.) es compten entre les més conegudes i consultades durant l’edat mitjana.
No és cosa d’especular gaire amb la sospita de si la presència d’una mena de poeta o bufó a la Cort del rei sueu Miro (570-583), segons el testimoni de Gregorio de Tours als Milagres de San Martiño, pogués arribar a suggerir un precoç avançament de la floració plenomedieval dels trobadors, tal com proposa A. Resende de Oliveira (Dicionário da literatura medieval galega e portuguesa, ed. G. Lanciani/G. Tavani, 1993, p. 339).
No cal. Ja en un segon moment augural de la nostra Història, l’eclosió lírica (atès que deixem ara de banda la producció en prosa llatina de la Historia Compostellana i del Codex Calistinus, inseribles en el mateix vector cultural), escripturalment consignada des de finals del s. XII, ens aboca a una postura encara d’una major dissidència historiogràfica respecte del model publicitat.
Com tot el món té la desgràcia de saber, la història medieval «d’Espanya» s’explica des del macroparadigma ideològic anomenat «Reconquesta» –que porta aparellat el de «Repoblació»–, en el qual s’inscriuen després una sèrie menor d’anècdotes enutjoses. Per mitjà d’ell se’ns informa que l’Espanya actual procedeix d’una gradual conquesta contra l’invasor musulmà, començada a Astúries el s. VIII, amb etapes successives a Lleó i Castella, fins a la síntesi nacional escomesa pels Reis Catòlics. Al ritme del lent (molt lent), però imparable avanç, la intrusa població musulmana anava sent substituïda per oriünds contingents del nord i cristians, d’aquesta Espanya europea i catòlica inventada per la historiografia vuitcentista, iniciada per cert en sincronia sospitosa amb la intervenció al Marroc (a mitjans del s. XIX), consagrada pel castellanisme de la Generació del 98 (en particular per Menéndez Pidal i el Centro de Estudios Históricos) i continuada fins avui per l’aparell acadèmic espanyol.
Doncs bé: ¿què fa en aquest discurs una lírica en gallec, brillant fins al punt de dominar el panorama literari peninsular durant la plena i part de la baixa edat mitjana?, ¿què fa, també, un Regne de Galícia delatat per les fonts escrites cristianes i musulmanes –bé que ho sabien Lafuente i Sánchez-Albornoz–, però amagat (naturalment) per la historiografia oficial?
Ambdós fenòmens (d’altra banda, innegables) polvoritzen la citada ideologia historiogràfica espanyola i obliguen a una relectura completa del període. Nosaltres no gosarem ara entrar en la discussió global d’això (ho vam fer per extens recentment en un altre treball: O Reino medieval de Galicia. Contribución á súa historia política, 2005). En tindrem prou a posar sobre la taula un aspecte que considerem fonamental: el to de les relacions entre la Galícia cristiana i la veïna Espanya musulmana, atès que l’esquema reconqueridor-repoblador suposa (encara que episòdicament ho volia suavitzar) un enfrontament continu i irresoluble amb l’Islam, si no és per la via de la submissió i del domini. Però aquesta concepció uniformitzadora i intolerant (extensible també, és clar, als jueus), reductora dels nostres components culturals, ensopega amb la realitat històrica.
Queda lluny de la nostra intenció reproduir aquí el conegut debat sostingut entre Sánchez-Albornoz i Américo Castro sobre si «Espanya» era resultat de la repoblació cristiana (com sostenia el primer) o de la síntesi de les cultures cristiana, musulmana i hebrea (opinió del segon), igualment reduccionista en qualsevol dels casos. Ens limitarem a l’espai de Galícia i cronològicament al trànsit del s. X al XI, quan a Europa es gesta el món feudal de la plena edat mitjana, aquell en el qual neix la lírica dels Cancioneiros.
En aquesta conjuntura el regne galaic es gronxava des d’una dominant influència del califat andalús cap a una altra procedent de França i del papat (la reforma gregoriana desenvolupada per l'orde de Cluny).
Fins aleshores –i es pot assegurar que des del mateix s. VIII– el regne galaic, no sotmès mai a la directa dependència cordovesa, es mou en l’òrbita andalusina, molt especialment durant els segles IX i X, influència que d’aquella es percebia amb força en l’art (l’arquitectura mal dita «mossàrab», molt més probablement autòctona) i en l’onomàstica. Malauradament no conservem testimonis d’una paral·lela influència literària, més que probable en una època en la qual a l’Àndalus floria una potent poesia en àrab, obra d’escriptors musulmans i jueus. La temàtica i l’estil de moltes d’aquestes composicions recorda les posteriors cantigas gallegues. La petjada andalusina de la nostra literatura medieval va ser ja destacada per autors com M. Rodrigues Lapa i G. Tavani,i convé no perdre de vista aquesta perspectiva, atès què, en contra del que sosté l’ideoloxema reconqueridor, les relacions de l’alta edat mitjana entre els mons andalusí i galaic van ser molt estretes en tots els aspectes: en el politicomilitar, en l’econòmic (Compostel·la era el centre del trànsit entre l’Espanya musulmana i Europa) i també en el cultural.
Aquesta influència andalusina decau a partir de la descomposició del califat cordovès (1031), i en contrapartida es referma la centreeuropea. Aleshores és quan aflora la nostra lírica, amb una reconeguda filiació provençal de les cantigas de amor, expressió per tant de la gradual feudalització d’encuny francoitalià. No obstant això alguns dels seus components no s’expliquen a partir d’aquesta font, sinó d’elements preexistents, i la mateixa vigència d’una tradició lírica pròpia s’ha de donar per segura.
En conclusió, si bé la independència del regne gallec respecte dels veïns andalusins i francesos va permetre que el pòsit autòcton depurés les influències procedents de tots dos (la carolíngia al s. VIII, la musulmana fins al s. XI i la centreeuropea des d’aquesta data), la conformació cultural de Galícia en la plena edat mitjana, és a dir en la fase en què es configura l’aspecte de la nostra nacionalitat, no va rebutjar violentament cap d’aquests ingredients, sinó que és deutora d’ells en un procés de dialèctica assimilació.

Traduït del gallec per Xúlio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega