Andoni Sarriegi Eskisabel

La tradició lingüística heretada

Les dificultats per mantenir la tradició lingüística

Sovint llegim als mitjans de comunicació: «Hi ha hagut un accident i a la carretera hi ha grans cues.» La paraula «cua» ve a ser un calc, més que préstec, molt recent. Molt més lícit és dir o escriure: «Hi ha hagut un accident i hi ha grans fileres de cotxes», amb el préstec més antic i arrelat. Igualment, «Anar a missa» en singular, no és el mateix que el tradicional indefinit «Anar a misses», o «Ha estat organitzat un curset dirigit als joves» (calcant el «dirigido a») en comptes del més correcte, basat en el sociatiu «Ha estat organitzat un curset per a joves». I posats a buscar, trobaríem mil exemples més d’aquest tipus. Són solament uns exemples, però, per dir-ho en poques paraules, els bascos no hem pogut mantenir viva la nostra tradició lingüística.

El que els nostres predecessors van heretar

Seguint Saussure podríem dir que els bascoparlants que al llarg dels segles precedents han viscut en èuscar i sabent solament èuscar, en utilitzar en els seus dialectes significats (conceptes, sentits de les paraules) i significants(1) (les concatenacions de fonemes, les imatges acústiques o paraules utilitzades per a expressar) mantenien unes plenes lògica i concordança. Aquesta concordança prevalia llavors i perdura avui en els noms d’antany basats en aquesta relació de concordança, per la relació establerta entre l’orografia, la geografia i el llenguatge. Per tant, es pot dir que els significats (conceptes) i significants (les parles, les eines) d’aquells bascoparlants monolingües, confluïen completament, de manera que concordava el que deien amb el que pensaven.
La transformació va arribar, en primer lloc, a la fi del segle XVIII i al llarg del XIX. D’una banda, la Revolució Francesa(2) a Lapurdi, la Baixa Navarra i Zuberoa, va implicar greus conseqüències encara avui no subsanades quant a educació i administració francesa obligatòria (incloent el servei militar), sent les dues grans guerres del segle XX (1914-1918 i 1939-1945) motiu d’aprofundiment en aquell procés, afrancesant completament la societat. D’altra banda, al País Basc sud la pèrdua dels Furs, la llei Moyano (1857)(3) espanyola, i el govern de Cánovas a partir de 1876, van portar la mateixa situació d’escolarització i administració en espanyol (incloent el servei militar) a Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra. Per tant, aquesta obligatorietat per als ciutadans bascos d’acudir a l’escola en idioma estranger, juntament amb l’expansió de la utilització ja prèviament estesa d’idiomes estranys al país, va començar a posar en perill aquella lògica i aquella concordança interna de la tradició lingüística, i bascoparlants de tots els dialectes van començar a patir convulsions en la seva concepció interna de significants i significats. Tot això va anar a més al llarg del segle XX, i les convulsions van anar més enllà, perquè els pobles de bascoparlants monolingües que fins llavors no havien viscut en zones confrontades amb les altres llengües van començar a sofrir pèrdues lingüístiques.
A més, l’humil recuperació empresa des de finals del XIX i principis del XX, breu i complicada (creació de les escoles basques o ikastoles, d’Euskaltzaindia –nom de l’acadèmia de la llengua basca–, els jocs florals, els campionats de bertsolarisme, etc.) va quedar truncada l’any 1936 en tots els territoris del País Basc sud, i va quedar completament soterrada fins al 1960, data en què el moviment va començar a expandir-se novament. D’altra banda, la revista Zeruko Argia(4) l’acadèmic d’Euskaltzaindia recentment mort, Juan San Martin, hi deixava constància que hi havia hagut en diverses èpoques i, a nivell personal, alguns esforços històrics per vincular l’èuscar oral amb l’escrit.

El que nosaltres heretem

A mitjan segle XX, al llarg de tot Euskadi i sota el pes de la dictadura espanyola i la democràcia francesa, per als bascos el tresor, l’abric i la fortalesa de l’èuscar van ser els pares, la família i, a tot estirar, el barri o el poble. En alguns casos i en llocs precisos, alguns membres de l’església catòlica van ajudar a mantenir la tradició lingüística, però no tant l’església com a institució, ja que aquesta darrera sempre evitava aquests temes i actuava quan no li quedava altra opció. A dia d’avui, l’església catòlica encara no té un plantejament lingüístic seriós per a funcionar en èuscar a Euskadi, i les altres esglésies, menys encara.
L’escola, per la seva banda, sempre ha treballat contra la nostra tradició lingüística, fins que les ikastoles han agafat força i a partir de 1980 la necessitat ha imposat un canvi. Se’ns negava fins i tot posseir llengua pròpia i se’ns n’imposava una que ni era nostra ni tenia tradició en el nostre país. D’altra banda, es desconeixien les obres dels escriptors bascos, els nostres clàssics, i la majoria dels bascos no en coneixíem l’existència, perquè ningú no ens n’havia parlat (a part d’alguns capellans i frares conscienciats de certs seminaris i convents), i gairebé en cap lloc es podien trobar a la venda (fins i tot va estar prohibit publicar i vendre llibres en basc a Euskadi sud durant alguns anys)(5), exceptuant alguns llibres eclesiàstics que es podien trobar mig amagats en algun convent.6 A les llars normals no hi havia el nivell d’educació i la informació suficient per tenir coneixement de la seva existència. Jo mateix, per exemple, i la gent del meu voltant, en les activitats d’alfabetització dels anys 1968-70, gairebé clandestinament vam tenir coneixement d’alguns escriptors bascos, però a part d’aquells papers impresos en una multicopiadora, no vam poder ni comprar ni llegir molts d’aquells llibres, perquè no es trobaven en el mercat. Per exemple, el diccionari més ben considerat d’aquell temps, el de R. M. Azkue, no el vaig trobar fins al 1980.
Per contra, a Lapurdi, a la Baixa Navarra i Zuberoa, en els pobles mitjans i petits, a diferència de les ciutats i pobles més grans, els bascoparlants es van alfabetitzar entorn de la doctrina en els seus propis dialectes i dintre dels àmbits de l’església. En el seminari d’Uztaritz va haver-hi alguns capellans que van ser protagonistes d’aquells esforços d’alfabetització. Però una llei del
Govern francès de 1903 els ho va prohibir.
Per tant, la majoria dels bascoparlants vam rebre la tradició lingüística a les nostres famílies i barris a través de l’oralitat i en aquelles precàries condicions. A més, quan la vam heretar era una llengua completament injuriada, els «progres» bascos i les classes altes no la utilitzaven a pesar de conèixer-la, moltes vegades la seva utilització era denunciada com a acció política al sud d’Euskadi(7), i els nostres pares i veïns sofrien la influència
voraç de l’espanyol en la seva vida quotidiana, amb la pèrdua de la tradició lingüística, la transformació, la convulsió, la suplantació, el subdesenvolupament i els altres perjudicis que això implicava.
Cal considerar, a més, que l’èuscar no estava unificat (fins a 1968), que tots els treballs (tant els literaris com els altres molt escassos) estaven escrits en dialecte, tant els clàssics com els que fins llavors s’havien escrit en el segle XX. Fins al segle XX estaven escrits en la grafia de l’espanyol i el francès i l’ortografia del segle XX estava sense normalitzar segons uns criteris definits.

El canvi

Necessàriament, en aquell ambient es van haver de desenvolupar les ikastoles que tenien per objectiu euskaldunitzar les escoles. Fins al 1936 van anar en augment, en la línia marcada pel projecte que va ser creat i va començar a quallar a Donostia l’any 1914. Però amb la guerra van sofrir un gran regressió. A la dècada de 1940 van començar a treballar clandestinament a Donostia però, no va ser fins a l’arribada de la dècada de 1960 que es van estendre poble a poble i es van organitzar autònomament al sud d’Euskadi més enllà del nivell elemental infantil. Al nord d’Euskadi van començar a expandir-se a la dècada de 1980. Per si mateixa, l’escola va tenir i té una gran importància davant el futur, com a eina per a la conservació i la millora de la tradició lingüística heretada, però era i és un treball a molt llarg termini, i avui el projecte no s’ha consolidat encara en tota l’educació.
D’altra banda, va sorgir una iniciativa amb una doble línia d’actuació que va tenir i té una importància transcendental en aquesta labor: l’alfabetització dels bascoparlants, és a dir, l’intent de compaginar oralitat i escriptura en els bascoparlants i la complementària labor d’euskaldunització dels no bascoparlants(8). Per posar una data significativa, hauríem de parlar del curs 1966- 67. Rikardo Arregi, impulsor d’Euskaltzaindia, va promoure una gran campanya a Euskadi sud anunciant la campanya d’alfabetització en comarques on vivien bascoparlants. Va ser fruit d’aquella campanya el primer curs «oficial» d’alfabetització organitzat per al Conservatori de Música de Donostia entre el 27d’agost i el 2 de setembre de 1967(9). També en el curs 1966-67, Jon Oñatibia va fer el mateix amb el seu mètode d’èuscar radiofònic, inventat per ell mateix i difós per ràdio, així com els cursets que impartia personalment.10 Va prendre com a base els dialectes i va arribar a impartir en tres d’ells.11Aquests dos esdeveniments van ser transcendentals i durant el següent curs es van anar estenent iniciatives d’aquest tipus per tots els pobles i comarques, primer a Euskadi sud i, amb l’arribada la dècada de 1980, a Euskadi nord. L’alfabetització va ordenar, va madurar i va fer convergir la tradició lingüística oral amb l’escrita i davant la falta d’escoles per a adults, es va convertir en espai per a la preparació dels actuals treballadors i professionals de l’àmbit de l’èuscar. Allò va ser, sens dubte, la llavor de l’actual nivell de desenvolupament de l’èuscar, el qual ha tingut la seva continuïtat en el treball dels actuals Euskaltegis o escoles d’èuscar per a adults. L’euskaldunització ha estat complementària i molt més important en xifres, però potser no ha aconseguit transmetre tan bé la tradició lingüística. També persisteix en els Euskaltegis i, a pesar dels alts i baixos en els èxits de les escoles per a escometre la seva labor, encara queda treball per molts anys. A pesar de les excepcions, el nivell de tradició lingüística que hem transmès als nous bascoparlants és més aviat pobre i, malgrat aconseguir titulacions d’èuscar, en proporció pocs en tenen la plena capacitat de domini que caldria.
Per tant, els qui fins al 1967 vam haver de cursar tot el sistema educatiu en espanyol, només vam tenir l’oportunitat de començar a aprendre la nostra llengua i a llegir la nostra literatura per voluntat, militància i convicció. Consideràvem un tresor tot allò recollit en el nostre dialecte, tot i que encara no estigués normalitzat ni estandarditzat i a pesar que la generació dels nostres pares, amb la seva parla tradicional plena de modismes molt autèntics, havia sofert notables deficiències i pèrdues; va arribar llavors el moment que vam poder començar a conjugar aquella plana i senzilla tradició lingüística de les nostres llars i els nostres barris amb el món de la cultura escrita.
En aquest sentit, cal dir que les primeres consideracions bàsiques preses per l’acadèmia de la llengua basca, Euskaltzaindia, per donar forma i regular el basc unificat o Euskara Batua, van ser vitals. Pauli Davila(12) diferencia tres períodes en l’alfabetització: una alfabetització limitada (1940-1969), una alfabetització expansiva (1970-1980) i una alfabetització institucional (1981-1992). Això en el període en què escrivia l’article, però aquesta tercera fase continua fins avui. Certament, indica que el pas de la fase de l’alfabetització limitada a l’expansiva es relaciona amb el naixement de l’Euskara Batua i les noves possibilitats d’alfabetització.
D’altra banda, l’euskaldunització i l’alfabetització són iniciatives lligades a la construcció de país i a més han estat i són un factor d’immersió en la societat euskaldun(13). Però no van ser partidaris tots els bascoparlants del procés d’unificació del basc. Encara que sembla una contradicció, l’Euskara Batua també va tenir els seus detractors, euskalduns tradicionals o gent que no tenia una perspectiva clara d’Euskadi, i no faltaria sinó, les forces reacionàries que estaven i estan contra la construcció nacional basca.

Defectes i deficiències

En la fase d’expansió de l’Euskara Batua (1968-1978), aquell objectiu d’alfabetització ens va suposar grans esforços, i continua suposant-nos-en, perquè partim d’una tradició lingüística autèntica i singular i hi hem d’inserir el basc unificat modern. Què ha passat amb els bascoparlants de vella tradició?
La imposició secular d’idiomes estrangers i la seva forta influència, ha pertorbat, afeblit, reemplaçat i condemnat a l’oblit el nostre idioma i ha obligat a utilitzar l’imposat, i en això han tingut una especial influència les polítiques empreses per Espanya i França des dels segles XVIII i XIX i al llarg del XX. L’alfabetització escomesa des de 1967 fins avui, d’entrada només va implicar la participació d’una minoria de bascoparlants(14). Per sort, aquesta
minoria que va interioritzar la tradició lingüística i l’idioma reglamentat (l’Euskara Batua), és la que ha donat escriptors, lectors i entre d’altres, la generació de professionals capacitats que treballa en èuscar (professors, escriptors, periodistes, treballadors de l’administració, tècnics, etc.) però el gruix dels bascoparlants de tradició antiga no es va implicar gaire i uns quants milers d’ells que podrien ser escriptors i n’haurien de ser lectors, no van seguir aquell moviment amb la profunditat deguda. Això ha suposat un desenvolupament menor del que hagués calgut en l’àmbit dels llibres en èuscar , els mitjans de comunicació i els recursos d’altres tipus de format, així com la falta de preeminència de gèneres en èuscar en el mercat (productes), la contaminació de la tradició lingüística i el seu patrimoni i, sobretot, la transmissió en molts casos empobrida de la tradició lingüística que passem als nostres descendents (tant fills com estudiants) sobretot en el cas de molts pares i professors.
Després, a partir de 1980, gràcies al treball constant realitzat durant un quart de segle per les ikastoles i les escoles nocturnes i per iniciativa d’algunes institucions populars, han arribat a Euskadi sud els models educatius en èuscar (el model D), el títol EGA (document que acredita la capacitat lingüística en èuscar), etc., amb els seus aspectes positius, les seves deficiències i tota la seva conflictivitat política, i gran part de la nova generació, no tota, s’ha educat en l’èuscar reglamentat; però la poca implicació de la generació precedent amb l’alfabetització, l’euskaldunització i l’impuls a la lectura i l’escriptura en Euskara Batua empresa l’any 1970, ha donat com a resultat una generació que, amb les lògiques excepcions, té una tradició lingüística pobra, essent una generació que ha tingut a mà els mitjans de comunicació, la literatura, de vegades la feina, etc., i en alguns llocs totes les facilitats per aprendre l’èuscar estàndard, en teoria almenys. El fet de tenir una tradició lingüística pobra i poc imbricada en el llenguatge estàndard, a més d’estar immersos en un ambient de nous bascoparlants amb una tradició encara més escassa, ha comportat la utilització de modismes lingüístics tan viciats com els que comentava al principi.

Arribant a un diagnòstic

Els nous modismes estrangers, l’anglofonització a què ens sotmet la música i el món de la cançó, la pèrdua de la tradició lingüística oral i la indiferència de molts bascoparlants davant la utilització d’una modalitat arrelada de llenguatge, ens han dut a una pobresa qualitativa important, molt evident en la parla quotidiana i oral (de vegades fins i tot en l’escrita). És indici d’aquesta preocupació, per exemple, entre molts altres articles, assaigs, informes de seminaris i altres, el sorprenent informe realitzat i publicat per la Comissió d’Assessorament de l’Èuscar i escrit per Kike Amonarriz, Andoni Egaña i Joxerra Garcia, tots tres integrants d’aquest grup de treball impulsat pel Govern basc(15). En aquest treball s’analitzen la quantitat i la qualitat lingüística, en què consisteix la qualitat, dades i reflexions entorn de la qualitat i àmbits, propostes i línies de treball que n’afecten la qualitat. Han diferenciat i definit les categories de l’èuscar correcte, el col·loquial i l’adequat. La preocupació pel tema es mou d’una manera o altra en la societat basca, en l’educació, en els mitjans de comunicació, en els treballadors bascoparlants de l’administració, en la indústria i el comerç.
La tradició lingüística, almenys en el cas de l’èuscar, té el seu origen en la tradició oral de l’època illetrada en què s’escrivia poc (tenim refranys, contes, modismes, versos, cançons, etc., amb el lèxic antic, verbs i altres recursos); en l’espai d’un segle que ens separa d’aquella època en què l’oralitat era majoritària, el bascoparlant mitjà, per la influència del gran canvi en les maneres de vida i el lloc que han ocupat els idiomes estrangers en aquesta transformació, ha anat perdent aquest coneixement i avui dia pocs hi accedeixen de manera natural. D’altra banda, l’actual vida social i la majoria dels mitjans de comunicació no col·laboren gens en la labor de socialització d’aquests coneixements.
He citat el binomi educació-mitjans de comunicació com a gran impulsor de la facilitació o obstaculització de la transmissió de la tradició lingüística, però no hem d’oblidar-ne alguns altres. La parla professional condiciona en gran manera el desenvolupament lingüístic personal. Treballar professionalment en èuscar comporta la millora de la tradició i el patrimoni lingüístic i, per contra, treballar en espanyol o francès en comporta una pèrdua gradual. Tenim clars exemples d’això.
L’educació en èuscar, exceptuant el treball previ de les ikastoles, du un quart de segle guanyant àmbits, a poc a poc, però en poques branques de la Universitat o la Formació Professional ha arribat fins als últims nivells. Diversos factors incideixen en aquesta situació actual, com són la tradició lingüística dels professors (molts d’ells educats en espanyol o francès i mig reciclats posteriorment) i la falta d’un pla per a euskaldunitzar del tot l’educació per part de l’administració (estan de moda els anomenats plans de plurilingüisme), la qual cosa no comporta resultats definitius en la continuïtat i la transmissió de la tradició lingüística als alumnes. Per si això no fos prou, es donen per bons models lingüístics que no garanteixen l’aprenentatge correcte d’un nivell elemental d’èuscar. Les llars i les famílies, així com els barris, en aquest moment, estan plens de propaganda dels mitjans de comunicació i del mercat, sofrint una gran presència dels idiomes estranys i no arribant a la força d’altres temps (quan no hi havia ràdio) per a oferir i transmetre la tradició lingüística autèntica. A més, cada vegada més famílies són lingüísticament mixtes, i és molt més difícil d’inserir-hi la tradició lingüística de l’èuscar.
Per la banda positiva, cal comentar el desenvolupament del bertsolarisme. A part de difondre la més autèntica tradició oral, s’ha renovat completament, s’han creat escoles de bertsolarisme, s’ha obert a les noves generacions el camí per al seu aprenentatge i s’ha expandit per tota Euskadi en aquest últim quart de segle. A més, al contrari del que alguns pensaven, el bertslarisme sempre ha estat satíric i crític respecte de qualsevol ambient polític o poder, i s’ha emmotllat perfectament a la vida quotidiana, tant abans com ara. També han sorgit molts actors bascos, etc.

Epíleg

A la societat actual, els mitjans de comunicació, el mercat, els serveis i l’àmbit laboral són els que imposen les condicions lingüístiques i encara la majoria són més una amenaça que no pas una ajuda. És una amenaça que Euskadi estigui dividida en tres territoris administratius i que hi hagi cinc situacions legals diferents per als bascoparlants. A Euskadi nord la seva existència no té ni tan sols reconeixement, ni drets lingüístics reconeguts; a la zona no bascoparlant de Navarra tenen la llei però no el reconeixement dels seus drets lingüístics; a la zona mixta de Navarra tenen uns drets molt limitats i tant a la zona euskaldun o bascoparlant de Navarra com a la Comunitat Autònoma Basca existeix el reconeixement legal. Però els bascoparlants tenen dificultats per a viure plenament en èuscar i tenir garantida una relació normalitzada amb l’administració en tots els àmbits. Ni tan sols allò que reconeixen aquestes limitades lleis es compleix íntegrament i estricta, i les administracions, a pesar de les aparences, en el fons i internament funcionen en espanyol, tot i certes excepcions i encara que després, de cara a la galeria, utilitzin els dos idiomes.

Traduït de l'èuscar per Toni Strubell Trueta

----------------------------------------------------
1. «Adierazlea eta Adierazia», a Hizkuntzalaritza hiztegia I. Donostia: Elkar ,1982.
2. Torrealdai, J. M.: El libro negro del euskera. Donostia: Ttarttalo, 1998.
3. Ibidem, p. 34 i ss.
4. San Martin, Joan: Euskaldunen alfabetizazioa, a Zeruko Argia. Donostia 1967, ps. 29-230. Alguns clàssics que van fer l’intent: Kardaberaz (1761), Vinson (1891), Manterola i Michel (principi del XX), Oriche (1927), Campion (1931), Piarres Lafitte (1931), Santi Onaindia (1954), Aingeru Irigarai (1958), Ormaetxeberria (1959), Luis Mitxelena (1960), Luis Villasante (1961) i Karmelo Etxenagusia (1965), entre d’altres.
5. Torrealdai, J. M.: El libro negro del euskera. Donostia: Ttarttalo, 1998, ps. 85-220.
6. Torrealdai, J. M.: Artaziak, Zarautz: Susa, 2000, ps. 69-88.
7. Torrealdai, J. M.: El libro negro del euskera. Donostia: Ttarttalo, 1998, ps. 162 i ss.
8. Sánchez Carrión, J. M.: Un futuro para nuestro pasado. Txepetx, Donostia, 1987, ps. 333-337.
9. Sarriegi Eskisabel, Andoni: >Alfabetatzearen hastapenak Goierrin. Aurresaioak eta 1967tik 1975erakoak, 15, Goierriko Euskal Eskola, 2000: «Euskaltzaindia sempre ha estat reconegut pels veritables bascoparlants. A pesar d’això, en aquella època li faltava el reconeixement oficial i l’ajuda dels governants, i la seva pròpia existència es trobava limitada a la clandestinitat, a pesar que li deixaven fer reunions, etc.»
10. Jon Oñatibia va crear el seu mètode, quan no n’hi havia, ja que només hi
havia gramàtiques i totes en castellà o en francès. El mètode també va ser traduït i va tenir molta importància perquè va ser el primer que no era una gramàtica. Aquesta dada va ser molt significativa perquè propicià la publicació d’altres mètodes, gramàtiques, llibres de text i altres treballs no literaris. En poc temps es van crear Elhuyar (1972) i la Universitat d’Euskadi, i van aparèixer publicacions relacionades amb la ciència i la tècnica.
11. Els mètodes que es van publicar immediatament després del Método de Euskera Radiofónico de Jon Oñatibia van seguir la línia de l'Euskara Batua.
12. Davila, Pauli: Euskal Alfabetatzearen ereduaren eraiketarako osagarriak, a Utzaro, 9, 1993, ps. 155-160.
13. Ibidem. Pauli Davila hi diu que «encara que sigui increïble, l’alfabetització en èuscar en un sentit ampli i de masses, és un fenomen nou i està vinculat tant al procés d’escolarització a través de les ikastoles com als moviments socials de reivindicació nacional que tenen com a objectiu la recuperació de la llengua i de la cultura».
14. Rodríguez Bornaetxea, Fito: Euskararen batasuna eta euskaldunen batasun politikoa, a Uztaro, 9, 1993, ps. 166-167.
15. Amonarriz. Kike; Egaña, Andoni; Gartzia, Joxerra: Euskararen kalitatea. Zertaz ari garen, zergatik eta zertarako. Servei de Publicacions del Govern Basc. Donostia, p. 24 i ss.