Teresa Moure

Escriptores i dissidència

I
Una vegada més, la figura blanca se li apropa, enfunda la mà en un guant transparent i, sense dir ni un mot, es posa a cercar entre les seves coses. Els dits travessen la pell. Fa mal. Es diria que la figura blanca li remourà les entranyes. Reprimeix la queixa perquè no la facin callar. Sent que té al ventre una bomba a punt d’esclatar, que puja, puja fins a la gola. Intenta no perdre la calma. No vol que la renyin com a la dona que abans sanglotava al seu costat. La figura blanca inicia el que sembla un ritual màgic, tocant amb els dits les vores de l’úter (què estrany pensar ara que és seu, l’úter, seu i desconegut!) i li engega: «Només tens cinc centímetres. El que et queda, encara...» La mà desapareix i, mentrestant, el dolor és tan agut, tan profund, tan immens i miserable que es diria que la figura blanca ha deixat la mà oblidada dins, al seu interior. A ella, si més no, li sobra una mà de dolor. Amb la mà se’n va tota la humanitat que és capaç de contenir. Es queda sola un cop més. Experimenta la sensació desassossegant i repetida de voler fugir, d’estar en un altre lloc, lliure, lluny d’aquell cos que avui la fa presonera de l’ànima, d’un destí que li oferia una experiència com aquella. Es troba completament sola però no importaria que aparegués per allí tota la gent que es pugui pensar. Es trobaria igualment sola. Com quan va néixer. Com es trobarà quan li vingui la mort. Està ajaguda, agafada per cintes que li lliguen el ventre a un aparell on el ritme del seu úter convuls es va registrant en un paper. L’aparell sembla un sismògraf. És igual que un sismògraf per a ventres de dona, última tecnologia capaç d’enregistrar la intensitat del dolor, l’efectivitat de la contracció, el patiment fetal, el nombre de pulsacions, d’enregistrar tot allò que es pot enregistrar. Podria enregistrar quant d’oxigen consumeix el pacient i quant d’anhídrid carbònic exhala, quanta suor produeixen les seves glàndules sudoríferes, quanta fel cap al fetge, quanta insulina al pàncrees. Podria enregistrar també els seus pensaments. Podria enregistrar qualsevol cosa... fins i tot la por. [...] En diverses ocasions vaig pensar, ja abans, que em fallarien les forces però és segur que aquesta respiració que tant em costa mantenir serà l’última. Tanmateix, fa una mica, vaig pensar que era una desgràcia no morir en aquell precís instant. No hi ha dubte que el cap no em funciona com sempre; no pot arribar a produir un pensament complet sense caure en aquesta angoixa grisa i tèbia. Tremolo i, malgrat tot, ja no tinc fred. Uns minuts abans he demanat una manta i després una altra. Ara ja no puc parlar. A penes puc pensar que no tinc fred, que només tinc una tremolor insuportable que arriba des del cervell i reparteix allò que correspon a cada una de les zones del cos. Com més tremolo més ganes tinc de tremolar, com l’aigua que, abans de sortir per la claveguera, forma un remolí per obrir-se pas, el meu cos tremola per a no haver d’ocupar-se del dolor que l’envaeix. La figura blanca és com una abella, i torna, i torna més i més cops. Intento suplicar que em deixin en pau, que no em moguin ni m’infligeixen més danys que els normals de la condemna. La figura- blanca-abella de segur que no entén aquest llenguatge jurídic i no sap que conculca els drets humans quan estremeix la meva ànima amb aquests dits... perquè l’ànima ha de romandre als racons foscos i desconeguts que ella em toca. No sé si serà una barbaritat però potser els homes no tenen ànima perquè el terrissaire que els va modelar no va deixar cap forat per on treure-hi la mà després de posar l’ànima dins. Quines coses que penso; millor seria dormir més, la llum em cau als ulls com als interrogatoris de les pel·lícules del cinema negre. La figura-blanca-abella, mentre passa al meu costat, diu: «apa, que no et queixaves tant quan te l’estaven fent». Bruixa, que sabràs tu si em va agradar! La frase em fa pensar que estic dins d’una pel·lícula, però ja no és de gènere negre. Als nou anys, vaig anar a una sessió del cine-club situat en un soterrani prop de casa meva i hi vaig entrar tot just per veure l’escena d’una violació. Em vaig quedar esbalaïda. A la pantalla apareixia un idiota per preguntar al violador què feia, i ell li responia «el mateix que li va fer el teu pare a la teva mare» mentre es feia un tip de riure. Durant setmanes vaig espiar la cara dels adults. Vaig estudiar tots els homes que coneixia, buscant al seu rostre la petjada d’haver fet a la dona allò que havia vist fer, com a simulacre, a l’actor a una actriu. Potser encara no m’he recuperat d’aquesta imatge... Per això, quan m’enamoro, penso en els petons que em farà ell... No penso mai en cap altra cosa. Mai no penso en paraules majors... Per què dir-li paraules majors a una gimnàstica que els homes s’estimen més fer sense paraules? És impossible recuperar-se de certes imatges. Tinc emmagatzemada a la ment una autèntica col·lecció d’imatges agressives, regalades per Fellini, per Tanner, per Fassbinder... Va ser un regal de quan encara era massa petita per a empassar-me-les, encara que no, pel que sembla, per a esquitllar-me al cinema. Guardo aquestes imatges ben disposades als meus arxius mentals per a comentar-les quan vagi a un curset de semiòtica, encara que potser seria millor reservar-les per a una sessió truculenta de psicoanàlisi o, si s’escau, per a un encontre d’escriptors i escriptores.

II
Perdoneu-me que hagi infringit les normes habituals d’un relat acadèmic; al capdavall nosaltres no som pas acadèmics, sinó persones que llegim i escrivim. Precisament, emparada en la bohèmia que la literatura ens adjudica, vaig gosar trencar els motlles que ens permeten de seguir les conferències. Diré en descàrrec meu que, si ho he fet així ha estat, com sempre, per culpa de les paraules. Perquè, cercant al diccionari la paraula dissidència, m’hi vaig trobar: «falta d’acord entre persones que pertanyen a la mateixa comunitat». I aleshores va ser una festa. Potser la pròpia paraula dissidència ens convida a trencar els motlles perquè els artesans no ens amollin els productes en sèrie com als obrers de les cadenes de muntatge. Així doncs calia començar per un altre lloc distint de l’habitual, calia dissentir amb l’organització del discurs i això he volgut fer al pròleg.
Em conviden a cavil·lar sobre la dissidència i ho accepto amb ganes. Si m’haguessin convidat a visitar l’Edèn no seria per a mi més engrescador perquè el concepte de dissidència atresora tot allò que em sembla digne de ser: la rebel·lia contra les directrius obligatòries, la pluralitat de formes de pensar, la lluita per no trair-se. «Falta d’acord entre persones que pertanyen a la mateixa comunitat», deia el diccionari, i ara convindria definir allò que s’entén per comunitat. Seria bo aclarir si pot ser comunitat alguna cosa tan abstracta i aliena com la Unió Europea (per cert que, si van deixar de dir-li comunitat, com se li deia abans, per alguna cosa serà). També s’hauria de fer llum sobre si comunitat és necessàriament el país on naixem, si es defineix la comunitat com el sentiment d’amor o altres lligams; si comunitat, al capdavall, és paradís o càstig. S’hauria d’aclarir si comunitat és la vila natal de trenta cases, on els veïns teixeixen xarxes de solidaritat mútua però, alhora, també fan pressió perquè tots els individus siguin iguals, perquè no surtin dels límits d’allò establert i que, quan és així, murmuren, critiquen, exclouen. Dic això perquè la paraula dissidència sembla portar associades connotacions polítiques, com si el/la dissident es reconegués en el seu desafiament al totalitarisme. I a mi m’agradaria dir que dissidents ho haurem de ser tots per no estar aturats, tan conformes amb tot, tan passius. Un dels ritus més presents en la comunitat gallega de la qual formo part és la de la matança del porc. En un país pobre, com el meu, el sacrifici d’aquest animal tan proper a l’ésser humà, del qual tot s’aprofita, suposa un augment en la ingestió de proteïnes que fa el seu consum molt preuat. Quan algú criat en aquesta terra gosa rebutjar els sacrificis rituals, quan evita alimentar-se del cos d’un altre i es fa vegetarià, per exemple, comet un formidable acte de dissidència. Dissidència és, tot d’un plegat, no votar el partit majoritari, no vestir a la moda, no anar a les rebaixes, no passar els caps de setmana encebant la butxaca de les multinacionals amb les seves festes de consum, no asseure’s tres hores diàries davant de la televisió, no tractar de vostè, no posar exàmens, no acceptar que altres ens facin la feina domèstica, no combregar amb rodes de molí. La literatura no necessita, així, proclamar-se «compromesa» per a ser el país de la dissidència per la seva pròpia condició de producte destinat a trair la realitat, a permetre l’evasió d’allò quotidià, per la seva naturalesa de punt de trobada dels qui no es troben segurs a les seves comunitats, dels dissidents. La dissidència desafia, suggereix, col·loca tota la nostra eloqüència al servei del noble objectiu de posar el món potes enlaire. Com diu el subcomandant Marcos, que és un dels dissidents més compromesos que conec: «El món que volem transformar ja ha estat treballat abans per la història i té molts forats. Hem de trobar el talent necessari per a, amb aquests límits, transformar-lo i fer una figura simple i sincera: un món nou.»
Evidentment la dissidència no es fa sense una mica de tradició (convé sempre respectar @s devanceir@s inspirad@s [els/les predecessors predecessores inspirats/inspirades] i prendre nota de les seves ocurrències) i no ho podem fer sense coure a l’olla, sense alimentar-nos de pensament alternatiu. D’una altra manera, dissidència resultaria sinònim d’excentricitat, d’esnobisme maniàtic i es tractaria, més aviat, de gaudir amb el procés col·lectiu de separar idees per a no conformar-nos amb els tòpics i, a base de passar ratlla, concedir, rectificar i parar atenció als matisos, anar construint idees noves.

III
En aquest punt voldria oferir a la vostra consideració l’assumpte de la veu de la dona en la literatura actual. Bé que ho sé, que un dels debats més contagiosos dels últims anys té a veure amb l’existència (o inexistència) d’una literatura dita femenina. De tant evocar-lo, l’assumpte s’ha tornat trivial i ja fa fàstic: es diria que un corpuscle de dones acalorades amb el feminisme igualitari van decidir prendre per assalt la literatura i, a partir d’aquest moment, desconsiderar la feina dels homes, o valorar millor la feina de les dones o, com a l’esport, competir per separat. A la majoria dels fòrums on s’aborda, aquest debat està condemnat a resultar absolutament estèril perquè respon a una actitud superficial, que formula preguntes per a dur a terme, senzillament, l’acte de preguntar; sense esperar, ni tan sols pretendre, respostes. «Però, existeix el gènere?, ¿continua existint un rol reservat a la dona en la societat postmoderna?» sembla dir amb to burleta un entrevistador, formulant una pregunta que, de tan nihilista, sembla aquella altra «Ah, ¿però existeix realment la lluita de classes després de la caiguda del teló d’acer?» La pregunta sobre la literatura de dones precisa, aleshores, formular-se de manera més essencial, més feroç. Acceptem, per un instant, la hipòtesi que tingués algun sentit l’etiqueta de literatura femenina. No és necessari insistir en què, com tota classificació, aquesta seria relativa i podria enfonsar-se en qualsevol moment: literatura infantil, de compromís, literatura realista, oral, de masses són també categoritzacions difuses, que no determinen res. Tornem al supòsit. ¿I si poguéssim defensar que hi ha una literatura de dones amb algun tipus de perfil (temàtic, de to, de continguts, d’estils, d’allò que fos)? En aquest supòsit hipotètic, el fet que la dona vagi sempre en segon lloc a les històries de la literatura, de l’art, del món, passa a ser d’una importància singular.
Prendre partit. Aquesta intervenció va començar, en un acte de dissidència dels usos acadèmics, amb el relat d’un part tret dels Cadernos de anotar a vida de la dona que ara us parla. Escollir aquest motiu no va ser un acte innocent. Així doncs sí que crec que hi ha una literatura femenina (encara que no totes les dones que escriuen produeixin literatura femenina). I no entraré a considerar si això és bo o dolent. Senzillament és. També crec que aquesta literatura és reconogscible per al lector o la lectora, igual que la de qualsevol altra minoria; amb el mateix caràcter alternatiu i, sens dubte, dissident. Per això, quan es llegeix Arundathi Roy, Isabel Allende, Vandana Shiva, Marguerite Duras, Kenizé Mourad, Marianne Fredriksson, Carme Riera, Virginia Woolf, Rosalía de Castro o Teresa de Ávila s’esperen certes recurrències, certs matisos, certs assumptes que estan del tot absents dels homes literats, dels creadors que poblaren de personatges les nostres fantasies. El problema dels lectors serà ara de recepció. Potser ens aproparem a les autores buscant, al costat de l’ofici, certs assumptes i un lleu aroma exòtic: malví al paràgraf i un toc de gingebre en la mirada.
La força de l’argumentació a favor de la literatura femenina, en realitat, prové dels móns narrats. Els personatges del nostre inconscient col·lectiu (creat, bàsicament per les imatges de la literatura i del cinema) són els esperats en un univers fet a la mesura de l’home: el mariner que té un amor en cada port, l’home enamorat de dues dones, la puta consoladora, la mare absorbent, l’heroi atrevit i sincer, el malvat concupiscent... La nostra imaginació està poblada de figures que només poden entendre’s acceptant que estan elaborades per l’artefacte cultural dominant. En conseqüència la visió del món que construeixen els homes i les dones, que els modela per a ser homes o dones, impregna la literatura en un feedback salvatge i totpoderós. Amb tot, alguns han subvertit aquest ordre arbitrari i, així, esporàdicament i de puntetes, entren en la literatura els sabors dolços de les perifèries, les veus dels altres, els pobles no occidentals insuflant realismes màgics o resplendors mítics. Parlem de literatura femenina quan les subversives són elles, que entren a donar detalls prohibits, a proporcionar un punt de vista absent de la història oficial, tal i com ens la van explicar. Així i tot, davant d’una incorporació considerable d’escriptores a l’ofici d’escriure, a la cultura femenina i a la consegüent visió del món que va haver de pastar el col·lectiu de les dones al llarg del temps, la seva percepció del destí que se li ofereix, és prou escassa. De cara a l’inconscient col·lectiu tan modelat a què abans al·ludia amb un parell de pinzellades, ¿quantes descripcions d’un part podem trobar a les lleixes de la nostra llibreria? Quantes vegades als nostres records sobre els textos llegits apareix la lactància sota la figura de la mare-nodridora o sota la percepció, molt íntima, d’aquesta experiència de plaer en les dones? Quantes dones de la literatura reivindiquen la pertinença a un col·lectiu ocupat en tasques secundàries sense les quals no funcionaria el món? Mentrestant, tod@s (tots-totes) anem sent ensinistrats/ades: aprenem a ser homes i dones a través d’unes imatges prestades, que corresponen a valors pretèrits, encara que alimentats pel poder, que prefereix l’homogeneïtat a les incòmodes diferències.
Un grup de nenes juga a les gepes. A mesura que van quedant eliminades per un cop de pilota, les perdedores surten del pati d’esports i, juntes, entretenen el temps i la frustració amb algun altre joc. Des de l’experiència d’un adult que ha vist molts partits, el més lògic seria que les jugadores que han d’abandonar la pista s’asseguessin a la vora del camp i continuessin contemplant el desenvolupament del partit. Doncs no, les nenes eliminades de les gepes es posen a jugar a princeses. Agafen un mocador, li fan un nus i inclinen la punta dels dits en una salutació respectuosa. De seguida adopten un parlar fi, tractant-se les unes a les altres d’«Altesa» i, d’una forma decidida, coqueta, encesa, comencen a repassar un llarg llistat de pertinences somiades. Per a la pedagogia, aquesta activitat serà més respectable que enganxar-se a un videojoc, perquè prima la imaginació i no fomenta la competència. Mentrestant per a la sociologia s’aprofita tot: «Jo, podria dir la Mercè, asseguda en una bossa d’esport, estic a sobre del meu tron, que és d’or, tinc la casa plena de criades i em banyo en una banyera en la qual puc nedar.» «Jo també tinc tron d’or, la interromp l’Arantxa, i la meva casa és un pazo amb un jardí que no té final, tot ple de plantes, i flors, i arbres, i fonts... i de tot... I, a sota del tron, que abans no ho vaig dir, deso un munt de coses boníssimes, que no has tastat mai, com ara xocolata amb móres.» «Doncs jo, diria la Sabela, que en això tots els països són iguals, tinc una cabellera fins als peus i vaig vestida només amb tres conquilles petites» i totes riuen de l’atreviment d’imaginar la presumible col·locació de les petxines. Les nenes s’entrenen així per ser tot just allò que s’espera que siguin: consumidores compulsives i mestres de la seducció. Malgrat tot, el joc és literatura. Literatura oral. I podria reconduir-se per a convertir-se en la base amb la qual formar vertaderes crítiques de la cultura. Perquè la tradició femenina, i espero que als homes de la literatura no els incomodi aquesta idea, és una tradició fortament literària. Més que a partir de valors esportius, valors competitius, valors militars, valors religiosos... les dones viuen les seves vides (interpreten les seves vides) a partir de valors literaris. La força de la paraula és poderosíssima en la subcultura de les dones. Mesurades en l’insult, però expressives en la tendresa; atrevides a l’hora de declarar els seus sentiments, però susceptibles si l’interlocutor parla d’un assumpte del qual no hauria de parlar o fa servir una paraula que ni tan sols s’hauria d’esmentar, les dones semblen les dipositàries de la paraula. Per això el tòpic diu que la dona parla. També assegura que parla més que l’home. Malgrat
tot el seu és un discurs irrellevant, lleuger, discurs de conversa, d’acudit, de relat oral, pura tafaneria. El discurs masculí, pel contrari, és un discurs elevat, de vegades científic, rigorós, o artístic. En aquest tòpic no té sentit que la dona, en el cas improbable que escrigui, tingui un discurs propi. I, no obstant això, amb una literatura que recrea l’inconscient col·lectiu masculí, com si estigués exclusivament feta per autors, destinada a lectors i amb vocació de versar sobre els assumptes dels homes, què li pot correspondre al discurs de les dones si no és la dissidència?

IV
Arribats en aquest punt, vull aclarir les coses i que no se m’enutgin els homes presents. Les dones no contaran millor que els homes, no seran millors narradores, o poetes, o dramaturgues. Senzillament les dones reclamen el seu indret a la foto del món, la qual cosa és justa; i fer-ho no implica pas abanderar-se amb la mercadotècnia (la dels llibres de dona jove que de vegades exploten les editorials), és un acte de dissidència. Per això no totes les dones que escriuen estarien incorporant aquest punt de vista alternatiu al qual he fet al·lusió; en molts casos les dones per a triomfar en la literatura, com en altres camps socials, assumeixen el discurs majoritari, el discurs dominant. No vaig visitar mai un taller tèxtil de Manchester durant el segle XIX però puc imaginar de sobres la pelussa surant a l’aire, la humitat, els dits paralitzats per la fredor, la fam, el cansament, la relació d’amor i odi cap al patró que m’humilia i em paga. No vaig ser-hi mai, però altres em van donar ulls per a veure-ho i ara jo també puc explicar-ho. En bona lògica no fa falta néixer amb cos de dona per a posar-se a la pell de les dones ni, pel contrari, néixer amb cos de dona assegura tenir aquesta veu dissident. Més aviat les dones quan escriuen estan en la disposició idònia per a incorporar una veu discordant i introduir assumptes que s’escapen del pensament únic que ens assola, o per a fer-ho dins dels esquemes d’interacció propis de les relacions entre dones, que segons la lingüística o l’antropologia continuen vigents. Perquè l’home heterosexual i blanc, d’edat mitjana, de posició econòmica acomodada i format en la cultura occidental no és culpable de re, ni és l’enemic públic número u. Senzillament la seva visió del món no és l’única que existeix.
Un assumpte com la violència de gènere no és freqüent en la literatura. No va poder ser-ho, històricament, si tenim en compte la consideració que el pensament dominant tenia de la dona: «La dona és l’enemiga de l’amistat, el dolor inevitable, la temptació natural, el perill domèstic... el mal necessari» predicaven els pares de l’església quan volien preservar els seus homes del tracte carnal amb una dona. I dit sigui de passada, si en els pròxims anys l’església continua la seva creuada per preservar l’home del tracte carnal amb un altre home, ben segur que millorarà la seva carta de presentació de les dones. El problema rau en què l’escriptor pensa també en el seu auditori i, tal vegada per això, molts homes que, de nens, van ser víctimes de la mateixa violència que castigava les seves mares, no la van convertir en motiu literari com van fer amb els triangles amorosos, l’heroi alliberador o la tan gastada «joventut dolça joventut». La incorporació de veus dissidents és així una manifestació col·lectiva contra el pensament únic i ha de ser saludada per tod@s (tots-es). Ser dissident avui suposa rebutjar totes les formes de repressió: el sexisme i el racisme, dos pals de la mateixa branca, però també la discriminació per motius d’edat, una forma de desigualtat comunament inadvertida, que manté el tòpic: amb els vells conservadors per definició i els joves desitjosos de canviar el món; o aquell altre pel qual els joves no tenen opinions profundes ni els vells senten passions arravatades com si totes les nostres actituds vinguessin dictades pel calendari. Quan relacionem aquestes formes de repressió amb l’explotació de recursos del Tercer Món i els interessos que sustenten la lluita de classes, tenim el compromís ètic: les coses no són com són perquè hagin de ser així, sinó que són com són perquè a alguns els va molt en l’empresa. Per això, des de la lògica, però també des de la cultura, hauríem de rebutjar tota estructura argumental que justifiqui la subordinació i mai més, nunca máis com es diu al meu país, enfrontar l’home amb la dona, ment contra cos, cultura contra naturalesa per a sostenir que els primers termes de cada parella són els bons i els segons són els dolents. Nunca máis. Com a resultat tindrem una nova forma de concebre la naturalesa, una nova ètica i una nova política, basada en el consens i no en una democràcia numèrica que, evidentment, és feta per ofegar els dissidents. Però també tindrem un nou art, una nova literatura... i en això ens trobem.

V
Perquè si jo estic aquí és perquè acabo de publicar una novel·la d’aquestes que en diuen de dona. Herba moura (Morella vera) és el títol de l’obra i el nom d’una planta que comparteix amb la literatura el poder narcòtic de mitigar el dolor i amb les dones la mala fama; de l’herba moura, es diu sense fonament que és tòxica, igual que de les dones se’n diu sovint sense fonament quatre de fresques. Va ser formidable trobar una planta amb aquest poder guaridor, usada als monestirs medievals com a analgèsic, i amb un nom que sonava semblant al meu perquè això em permetia integrar-me en la història de les dones. Jo volia jugar a reescriure la història, per a donar veu als sabers de dona que anàvem perdent amb el fastigós pragmatisme que ens envolta, com els poders guaridors de les plantes. Quan a l’escola ens diuen que l’ésser humà és un animal racional de ben cert que ens menteixen perquè la capacitat d’elaborar pensaments racionals, tot i ser important, no ens esgota (i tinc per cert que molts animals, com ara les rates de laboratori o els gossos de paller, realitzen tasques racionals complexes). Allò que defineix els éssers humans és la capacitat de sentir emocions. En aquest sentit Herba moura és un cant a les passions: a la passió amorosa, sens dubte, però també a altres passions «infamants» com la de l’amor pel coneixement, la de l’amistat, la de la maternitat, la de la lectura i la de la paraula. Un dels responsables de la idea d’un ésser humà reduït a mera consciència racional va ser el filòsof Descartes. Herba moura pren la seva vida com a motiu, sobre la base de dades històriques, però amb la gosadia d’inventar-li les passions amagades en la intimitat, des de la perspectiva de tres dones: la reina Cristina de Suècia, la seva amant holandesa Hélène Jans i una dona gallega del segle XXI, desencantada de la vida universitària, on fa una tesi sobre el filòsof, l’Einés Andrade. El fil que uneix les tres protagonistes és la història de la vida quotidiana, d’aquests sabers amagats que les dones es transmetien les unes a les altres desats en guardioles de castanyer, amb la dot, amb les receptes per a guarir les malalties de la família i les cartes d’amor. En aquest sentit, la relectura de la història és una gosadia, una dissidència, perquè si per un atzar, o per una investigació com la de l’Einés Andrade, descobríssim ara que Descartes i tot el món acadèmic estaven equivocats i els humans no fóssim animals racionals, sinó animals passionals, no se’ns permetria argumentar amb les cartes, les receptes i els sabers que desem amb la dot de l’àvia, encara que els haguéssim heretat del mateix Descartes, ja que això no s’ajusta al mètode científic. A la novel·la, emulant aquest coneixement desordenat i asistemàtic –l’únic que se’ns va permetre acumular a les dones als gineceus apartats de l’Acadèmia, de la Universitat, del Laboratori– s’hi barregen realitat i ficció, cartes entre els personatges del segle XVII i correus electrònics entre els del segle XXI, conjurs per atraure amants difícils i receptes antigues per a no restar mut davant de l’ésser estimat, poemes actuals que s’escriuen des de la desesperança, fragments d’assaig amb distints punts de vista i invents de dones que, per ser de dones dissidents, no arriben a tenir èxit. Però, sobretot, Herba moura vol expressar la por al pas terrible del temps i cantar les passions irreductibles amb la idea que, atès que la mort de segur que arribarà, convé, mentre sigui possible, anar festejant la vida. Finalment, la novel·la concedeix protagonisme al valor de la paraula, perquè elaborar un discurs propi és una de les formes més suculentes de degustar la vida, que si les paraules estan ben escollides i l’ànima al punt just poden allargar el plaer com afrodisíacs i calmar el dolor com analgèsics, que per alguna cosa afrodisíacs i analgèsics també són paraules.
Com a dona dissident que aspiro a ser espero no haver dit més del mateix. Res no em disgustaria més. Tornar sobre el problema de la dona no és caminar pel mateix rierol encara que se’ns vulgui vendre contínuament que es tracta d’un assumpte superat. El 70% de les persones del món que viuen en la pobresa absoluta són dones tot i cobrir les tres quartes parts de les hores de treball remunerat, per la qual cosa, s’ha de dir també, reben la meitat del salari dels homes. Les dones continuen fent la major part de la feina domèstica (s’ocupen de la casa, de criar els fills, de tenir cura de les persones grans i dels malalts, de produir els aliments bàsics, de mantenir les relacions socials), tot això que ni es reconeix ni es valora. Les dones només posseeixen l’1% de la terra, a penes tenen accés a préstecs ni dret a herència. A més a més són objecte de maltractament en la parella, tràfic sexual, violació, mutilació genital, infanticidi selectiu, crims per a restaurar la seva honra. Quan adopto un punt de vista feminista, no parlo en benefici meu, vull dir que en res té a veure amb la meva consideració el fet que jo sigui una dona. Vull creure de mi que pensaria de la mateixa manera si fos un home, o transsexual, o queer. Igual que crec que el racisme és dolent encara que m’hagi tocat néixer amb una pell blanquíssima. Però parlàvem de dissidència. Les polítiques d’igualtat amb les quals de vegades els governants pretenen emmordassar la dissidència femenina, tot i ser positives i necessàries, estan dissenyades per a uniformar- nos, perquè siguem iguals, en lloc de diferents, però posseïdors dels mateixos drets. Un moviment artístic subversiu durant els anys 90, les guerrilleiras, denunciava que les arts plàstiques continuen enfosquint la figura de la dona atès que menys del 5% de les obres guardades als museus han estat fetes per dones mentre el 95% dels nus són femenins. Això deu voler dir alguna cosa. Elles citaven repetidament entre els avantatges de ser una artista el de treballar sense la pressió de l’èxit, el d’estar segura que qual-sevol treball que fessin seria qualificat de femení o el de figurar a les versions revisades de la història de l’art sense patir el pudor de ser vistes com a un geni. I això és el que passa encara avui. La literatura està molt relacionada amb aquest panorama. El 90% dels analfabets del món són dones, de manera que la superació personal que implica la cultura escrita, de la qual nosaltres formem part, esdevé aliena a moltes dones. Existeix una dissidència que, a pesar de la seva considerable variació interna, es falseja amb la denominació homogeneïtzadora de feminisme, una etiqueta que es va convertir en tòpic per a parlar de la revolució (també tòpica) dels costums sexuals de les dones occidentals de classes mitjanes als nuclis urbans. No tenia, per cert, en compte les dones del Tercer Món, ni les dones de les perifèries a Occident (com ara les gallegues), ni les dones massa pobres per pensar en un altra cosa distinta que obtenir menjar, ni les dones massa analfabetes per somiar amb l’art, ni les dones rurals massa aferrades a la seva casa i als seus per sentir-se incloses en la convocatòria, ni, en general, les que pensessin diferent d’alguna de les altres maneres de pensar diferents. Per això encara avui feminisme és sinònim de manifest de minories, d’una actitud agressiva, d’un moviment atrevit que a moit@s (molts-es) els fa por.
Probablement és arribada l’hora de considerar el feminisme com a un moviment dissident, tal com altres moviments alliberadors que persegueixen una societat més justa i més feliç; un moviment, per cert, que no exclou ningú. No exclou les dones d’altres latituds, encara que elles exigiran incorporar punts de vista propis, per sorprenents que de vegades ens resulten des d’aquí estant. No exclou les dones pobres i sinceres que al poder li semblen insignificants i als grups feministes organitzats els resulta massa difícil articular com a col·lectiu. No exclou les dones velles, de les quals es diu, amb una arrogància que ignora com és d’accidental l’existència, que ja van fer la seva vida. El feminisme no exclou ningú. Ni molt menys el feminisme exclou els homes. Perquè l’alternativa al poder patriarcal, economicista, uniformitzador i explotador no es fa sense els amics comprensius, sense els amants afectuosos, sense els benvolguts homes. En realitat, la lluita feminista és una lluita alliberadora, semblant a la que ens oposa al militarisme que ens dispara, a les oligarquies que s’acarnissen amb nosaltres, al capitalisme que ens explota, al racisme que ens classifica. En la lluita a la recerca de l’ésser humà s’exigirà que cadascú aporti allò que tingui. La veu de la dona en la literatura incorporarà vivències biològiques femenines, punts de vista diferents, com ara el resultat de comportaments, i maneres, i perfils distints. Es tracta, doncs, d’una dissidència tan necessària com totes les altres perquè la diversitat de discursos, com la diversitat biològica, cultural, lingüística, de comportaments, sexual, d’idees, és un bé de tod@s (tots-es) i no s’ha d’interpretar el seu deteriorament com a conseqüència inevitable del progrés, sinó com una calamitat més de l’ordre mundial establert, un ordre mundial que pot i s’ha de canviar. En un moment com aquest de multiculturalisme i d’exaltació de les minories, en una època en què ens tocarà cohabitar amb els refugiats de països llunyans, enla qual haurem de resistir com mai contra el colonialisme i contra els interessos del mercat, allò millor de la dissidència, de totes les dissidències, és que ens col·loquem en disposició de construir una figura com aquestes que agraden al subcomandant Marcos, una figura radicalment bella i perfecta; ens trobem en disposició de construir-nos un món nou. Gràcies.

Traduït del gallec per Xúlio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega